Image
La Biblioteca del Golea

Tornarem a perdre





I es desveltà la incògnita. La tramuntanada Bauzá s'havia anunciat amb redoble de tambors. Ell mateix, tan ufà i galant com sempre, ho havia amplificat a tot decibeli. Poca broma, deia que els grans hotelers de les Illes intercedirien per ell perquè el fessin ministre del ram. Vaja, que ho demanaven i en feien rogatives com si de treure's l'ecotaxa es tractàs -una ecotaxa que els grossos, els que tenen estès per tot el món, paguen sense protestar a París o a Roma, per exemple-. Bé, va dir, per ser exactes, que els grossos -els qui cerquen els millors gestors del món- li havien telefonat perquè els agradaria, i molt, que fóra ministre. El millor que podrien tenir.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona


  
Així ens ho contaren…, i talment us ho contam (Silem) 







A la processó i a les completes, amb el DNI










Estiuejaven, i encara ho fan, a sa Pedruscada, i el seu llegat fotogràfic ha estat cedit a l'Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca i ha pres forma en el llibre "Ulls del temps". Algunes de les millors imatges d'aquesta col·lecció integren una exposició itinerant que segurament podrem veure l'any que ve a Cala Rajada.



La proximitat de tenir un govern de veres – amb el de mel i sucre anàvem més que sobrats- no ha alterat el pols de bona part dels contribuents que, potser per evitar pensar en el monstre que substituirà Montoro, o en Montoro investit de més monstre, ha dedicat els esforços intel·lectuals – potser s'escau recordar Machado i allò de l'Espanya, la xirigota i la pandereta,- a disfressar-se de monstres – la por (a Montoro, per exemple) s'espanta amb una altra por de per riure- i a recórrer carrers i places de la forma més esperpèntica possible. I també a escatir si el gest d'en Bisbal cap a na Chenoa va ser de cobra o bavosament de caragol bover.

No tenc res contra del progrés. La humanitat ha avançat fent passes cap endavant i fent l'ullet a la innovació. Si més no m'ho mir amb un cert escepticisme i capejant. Em conhorta el fet de pensar que, en un moment de la història, els boleros mallorquins, els que els més resclosits ara els ballen amb calçons amb bufes i enagos tot fent sonar les castanyetes i volent-los vendre com una essència de la mallorquinitat més endèmica, foren en els seus orígens - no gaire llunyans, per cert- la fruita novella i grenyal de la importació d'uns balls andalusos, amb tota la gràcia i la sal corresponent.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona






Aixì ens ho contaren…, i talment us ho contam (SILEM)






Història de la Tercera Edat de Capdepera, 

contada per un“Col·lectiu de Gent Gran”


 

Amb plànols de 1906/1907 del recinte dels difunts de Capdepera del arquitecte Guillem Reynés i Font.





Antoni Flaquer Obrador "Coix"

Es veu que el Vaticà modern també fa cas del màrqueting. El que dubt és si el Papa Francesc té de conseller un clònic d'en Marcelo – l'àngel de la guarda de l'actual ministre de l'interior en funcions- o, en canvi, modern com és, té allò que se'n diu un personal coach. Sigui com sigui, pels voltants del dia dels morts, aprofit per si tenc algun lector més jove que jo per dir-li que no és l'u de novembre sinó el dos, ha emès un comunicat – o com es digui en poètica vaticana- blasmant i prohibint l'ús llibertí de les cendres. Un bon cristià, ja ho deveu saber, no pot tenir les cendres d'un difunt – propi o extern- a qualsevol altre lloc que no sigui un cementeri. I ho ha de fer allà i no espargir-les davall una figuera o per la solada d'un garrofer no perquè sigui el lloc adequat sinó perquè els cementeris són, sempre segons les pupil·les vaticanes, llocs sagrats. Tampoc no es poden guardar damunt l'escalfapanxes ni espargir-les al lloc més reverenciat pel difunt – cala, cim de muntanya, penyasegat...

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona



 

LA TARDE SE HUNDE TRAS LA MONTAÑA

 
Del Libro “Casialgo” de Marce Lopez Sirer




Així ens ho contaren…, i talment us ho contam (Silem)






    90 euros per casar-se!?

 






Sembla que hem entrat – de fet potser fa anys que hi navegam- en una etapa d'abúlia persistent, com aquests dies plujosos, tan externs a la mediterrània, que et deixen cinc o sis dies sense veure el sol. Tant de bo només fos una percepció des l'atalaia pre-senil d'un escèptic. Però l'assumpte ha merescut ja l'atenció d'homes de prestigi. Aquest és el cas del sociòleg polonès Zygmund Bauman que ha de publicar un llibre que durà per títol, pam envant pam enrere,  retrotopia. Segons el meu col·lega Antoni Janer, aquest concepte estaria a les antípodes del d'utopia, que Tomas More va teoritzar. Segons Bauman a Alemanya ara hi ha la primera generació, des de la Segona Guerra Mundial, que creu que no assolirà ni mantindrà les condicions de vida dels seus pares.

No seguiré desgranant les tesis de Bauman perquè duc camí de ser denunciat per plagi pel professor Janer. Tanmateix, ell acabà el seu article – la mort de les utopies?- apel·lant a l'esperança i, enfront del pessimisme de Bauman, girà els ulls vers Einstein a qui atribueix aquesta frase “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona

La Biblioteca del Golea (19)
 

Així ens ho contaren…, i talment us ho contam (Silem) 




 AL BESO DE AQUEL NIÑO


Del Libro “Casialgo” de Marce Lopez Sirer

Subcategories