Nora Ephron
 
TINC UN COLL QUE FA PENA

Francament, aquest és un títol que no fa ganes de llegir. O sí. Aquest lector empedreït, en tot cas hi arribà seduït pel nom de l'autora, Nora Ephron, qui ja l'havia marcat amb “No me'n recordo de res”. Curiosament, aquesta obra va ser publicada per primer cop l'any 2010, mentre que Tinc un coll que fa pena ho va ser el 2006, però les edicions catalanes han anat al revés i l'última ens arribà el 2022, mentre que la primera ho va fer el 2023. Coses de les editorials. I, dit això, hi hem d'afegir que fa una mica de mandra escriure quelcom sobre una autora que segurament és prou coneguda dels nostres lectors -actualment és una escriptora de moda, per dir-ho així- i, en cas contrari, afegir que, si no, també fa peresa. Perquè la senyora Ephron va ser una escriptora com una catedral, i dic va ser perquè, malauradament, va morir el 2012, quan segurament li quedava corda creativa per bona estona.
 
Confessem, abans de continuar, que la seducció que aquesta escriptora exerceix sobre el responsable d'aquestes línies prové dels dos títols esmentats, dos assaigs autobiogràfics que, malgrat el gènere a què pertanyen, són literatura en estat pur. Dues proves que venen a demostrar que es pot escriure de tot, fins i tot dels temes més domèstics i, això no obstant assolir cims inabastables per a molts d'altres que s'enfilen per les branques d'una subtilesa pretesament superior. I és com la mateixa Nora Ephron va dir, “No acab d'entendre que algú pugui escriure ficció quan el que passa a la vida real és tan extraordinari”.
 
L'autora novaiorquesa, enamorada de la ciutat on va néixer, va viure i  va morir, també va anar més enllà dels relats estrictament autobiogràfics, però sense acabar de sortir-se'n. Casada tres vegades, es va donar a conèixer amb un títol en què, sense parlar d'ella mateixa, sí que ho va fer arran del seu primer divorci, en una mena de venjança contra qui havia estat el seu segon marit, Carls Berstein, arran de la infidelitat d'aquest famós periodista, un dels investigadors del conegut com a cas Watergate. Es tracta de la novel·la “Ardor d'estómac” (Heartburn, 1983, com a títol original, i Se acabó el pastel, en l'edició en castellà. No sabem que s'hagi publicat en català). Un altre títol publicat també en castellà és Ensalada loca. I poca cosa més. I, amb aquest bagatge ja n'hi ha prou, almenys als meus ulls de lector ingràvid, per a fer-se'm una autora de culte. El seu sentit de l'humor, d'una ironia corrosiva, és d'aquells que et guanyen de seguida, perquè no traspassa mai les línies del bon gust. I, sobretot, perquè la seva capacitat d'anàlisi i la seva intel·ligència li permeten vorejar per les parts més càustiques de la vida i deixar-te amb un somriure als llavis.
 
Afegim-hi, abans de donar per tancat aquest lliurament, que Nora Ephron va ser coneguda i reconeguda bàsicament en el món del cinema, com a guionista i directora. Fins a tres vegades va ser nominada a l'Òscar al millor guió original, amb títols com Quan en Harry va trobar la Sally (1989), una pel·lícula de gran èxit que protagonitzaren Billy Crystal i Meg Ryan. Arribà a dirigir sis pel·lícules i va exercir igualment com a periodista, en realitat la seva primera feina, vetada fins als anys seixanta a les dones i on ella es va obrir pas a força d'enginy i d'una prosa molt esmolada a l'hora d'analitzar la realitat.
 
En fi, que sempre sembla que arribam tard a l'hora de “descobrir” el que ja hauria de fer molt de temps que ens hagués passat per les mans. En el cas de Nora Ephron sembla que no som els únics, però això  no és excusa. I per acabar, unes paraules que defineixen millor que qualsevol explicació a qui de què estam parlant: Quan els teus fills siguin adolescents, és important que tenguis un gos perquè algú de casa s'alegri de veure't. Idò!
 
 
Tinc un coll que fa pena. Nora Ephron. L'altra Editorial. Barcelona 2023.