FLECOS*

 

Del Libro Casialgo de Marce Lopez Sirer

 

 

"Entrada de fosca començàvem el foc de gatoves en el carrer de sa Pau i en filera d’un en un botàvem per damunt la flamarada; més de dos en sortíem amb les celles cremades. Generalment no travelava ningú..."

"...una festa de tots els gabellins, siguin quines siguin les seves creences, perquè aquests símbols ens agermanen a tots. Una festa que ens ha d'ajudar a aprofundir la cultura i cercar les nostres arrels."





 Convent: la petjada d'unes monges inoblidables 






Aquest cap de setmana passada les carreteres franceses han estat un punt calent. Milers de ciutadans les han ocupades impedint-ne el trànsit. Duien armilles grogues, d'un groc més que sospitós. Els aldarulls han estat grossos, tant per la dimensió de la protesta com també pel nombre de persones que hi prengueren part. El caos va ser total. Fins i tot, una manifestant va perdre-hi la vida en ser atropellada per una conductora que es posà nerviosa – així ho conten les cròniques- i envestí la multitud que es manifestava.

Per la xarxa, aquest bugadeig mastodòntic que encasta opinions i ven falsies per veritats, però on també hi ha filets de coneixement, no s'han pogut estat de comparar aquestes accions amb les que protagonitzen membres – o si voleu, encara que soni malament, escamots- dels anomenats CDR's. D'aquesta comparança n'ha quedat una cosa clara. Sembla, dic sembla des de la prudent distància i sense conèixer-ne la lletra menuda, que les autoritats franceses, tot i el populista Macron, han reaccionat amb una certa serenitat. Ni un fumet d'ombra d'acusació de sedició, ni molt menys de rebel·lió. Contràriament a les acusacions que aquí reben els independentistes, encara que la seva acció consisteixi en una cosa tan subversiva com és situar-se al costat d'una membre de la força de seguretat amb un nas vermell, de pallasso, al rostre. Sobre aquest tema i en semblants tons s'hi han referit personatges força importants i assenyats. Vaja, que no eren els quatre hooligans que sempre hi ha a cada bàndol (i que a vegades són els que més renou fan). L'humor tampoc no hi ha faltat a l'hora de comparar les dues maneres d'actuar, la francesa i l'espanyola.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Del bisbetó a la passió pel foc. 
"Una relació que ve de molt lluny i que sols podem intuir les seves arrels cercant en la història i intentant relacionar-ho amb altres festes o costums semblants d’altres indrets".

DISQUISICIONS POÈTIQUES: LA MITOLOGIA LEXYCOGRÀFICA DE MIGUEL ÁNGEL CAÑADA
per Joan Cabalgante Guasp


La Biblioteca del Golea (28)
 
 
Sigui perquè estic sota la influència de poders argentins, d’aquests que valen un potosí, sigui per la casualitat, per l’atzar, sigui perquè m’afecten i em magnetitzen coses tan estranyes com la telecinesi, l’hipnotisme, la telepatia o la telegrafia sense fils, sigui perquè els esperits han tornat per dir-me cosetes a l’orella, sigui perquè he reculat o avançat cap a un país que no existeix i m’hi he trobat bé, sigui pel que sigui, el cert és que m’he passat una parell de dies cercant un articlet que vaig escriure fa molts anys.

Ja sé que és un títol llustrós. De cara a la galeria, que es diu. I potser, els més optimistes, que sempre n'hi ha, i per ventura és saludable que n'hi hagi, s'ho veuen fet. A un negat donau-li aigua. I a la justícia espanyola només li faltava aquesta poalada de verrim per quedar tan oiosa com és. El mateix dia dues o tres coces a l'os de la cama de la credibilitat. Per una banda, el tribunal europeu que els ha llegit la cartilla i els ha fet a saber, més tard que mai – la justícia a més de torta és lenta- , que han tengut n'Otegui engrillonat durant sis anys de forma injusta. Per altra banda, el Tribunal Suprem, fent la pantomima de dir blanc i, vist que les accions bancàries baixaven, dir que s'ho repensarien per tornar a dir negre.

La segona premissa, la del Suprem, podria o hauria pogut tenir més recorregut, també segons el nomenclàtor modern, que no la del tribunal europeu. La raó no és altra que el fet que toca les butxaques de bona part de la població. I quan a un li toquen la butxaca, o s'ha fet il·lusions que li tornaran un doblerets que ha pagat de més, li solen fugir les bromes proporcionalment una pujada de la indignació.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





Més història d’un convent desaparegut 





Primers batecs de vida franciscana al poble   



"En aquest món essencialment finit, tot té el seu principi i el seu final."


  INTELECTO






 Del Libro Casialgo de Marce López Sirer



"... per una banda m’envaeix sa tristesa de no poder assaborir mai més qualsevol de les delícies amb ses que hem gaudit tant d’anys, però per una altra banda me n’alegro perquè és sa teva decisió"

Si sor Liberata aixecàs el cap...




Es compleixen 47 anys de la seva mort




Per Aucell de paper
 

Ara fa uns dos mesos que vaig arribar a les vostres terres de Capdepera i Cala Rajada. Perdonau que no hagi fet abans cap article, però som home més bé de tu a tu i no tant d’articles, però aquests dies vaig decidir posar-m’hi.










Tenc un amic de Sueca que compra moltes coses on line. La seva dona, graciosa ella, diu, rient-se'n, que és un comprador compulsiu, gairebé patològic i ens explica, als sopars, les darreres adquisicions del seu marit. Una de les novetats ha estat comprar-se una cafetera. Ens en va mostrar la foto i el preu,- una ganga, segons ell-. No era cap d'aquests artefactes ultramoderns que t'elaboren un producte que hi canten els àngels, no. Era una cafetera de les de tota la vida. Italiana, en diuen. La dona, sense perdre l'humor, es pregunta per què la vol si en té d'aquestes de càpsules. Ell fa una contrarèplica brillant i irrefutable: vull sentir oloreta de cafè. Ho diu posant èmfasi. Aquella oloreta matutina, que acompanya els nostres deixondiments, i que perfuma la cuina i estances adjacents de cafè.

Massa raó té, vaig pensar jo, l'altre diassa, mentre olorava la sentor agradable que m'havia deixat el meu descafeïnat fet amb una italiana. I no sé si són coses de l'edat o què però em va revenir una vena nostàlgica. La dictadura de les Nexpresso, per dir-ho amb una metonímia, acabarà amb aquesta sensació. En parlava a part o banda el mestre Serrano, no el de Sueca sinó el semiòtic de la Universitat de Barcelona, que anam a una homogeneïtzació de les olors, a la dictadura, podríem dir, de l'olor plana, insípida. I la de cafè és un exemple d'aquestes que desapareixen. Jo no he conegut ja els torradors de cafè, quasi ambulants dels quals es fa ressò Salvat Papasseit al poema Tot l'enyor de demà, “I després l’adroguer, /que treu la torradora del cafè /i comença a rodar la maneta,” Però sí que encara record quan ma mare m'enviava a comprar cent grams de cafè a la botiga o al desaparegut “Cafés las Campanas”, al costat del Mercat de l'Olivar. L'olorava fins a l'extenuació, aquell cafè suau al tacte, calentet, just acabat de sortir del molinet.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




El bon temps acompanyà una fira solidaritzada amb la tragèdia de St. Llorenç


Article del nostre amic i col·laborador de Card.cat, Pau Quina, escrit des de Sant Llorenç


Subcategories