Llegesc a la premsa que ha mort Jean Serra (Alger, 1952 - Eivissa, 2024) i això automàticament m’envia a les voltes de la Biblioteca del Golea a cercar els seus llibres.

El primer que apareix és el primer que vaig comprar: Poetes d’Eivissa. Un recull de poetes eivissencs o relacionats amb Eivissa, on també hi ha alguns dels seus primers poemes.

Després apareix el diminut Illa i Memòria trencada i altres llibres de la seva primera etapa poètica. Tots aquests llibres són editats de manera molt artesanal, com es feia sovint a finals del setanta del segle passat.

També me n’adon que l’Editor dels Bous ha publicat com a mínim quatre llibres: dos sobre el poeta i traductor de poesia Marià Villangómez Llobet i dos quaderns de viatge: Istambul i Astúries.

Però el que m’ha cridat més l’atenció de tot aquest garbuix de llibres n’és un d’editat a Nova Editorial Moll el 2019 i que dur per títol Ponts: versions poètiques.

I tot això té molt a veure amb jo, i també amb Mallorca. És perquè la majoria de poetes antologats i versionats per Serra són amazics; alguns d’ells ja els coneixia de la meva etapa canària i també perquè els amazics –la seva cultura, els seus cants– tenen a veure amb la Mallorca musulmana com ens va ensenyar el gran (no el petit) Miquel Barceló a Sobre Mayurqa.

Tot això, evidentment, és llarg d’explicar i no és objecte d’aquest articlet. Però sí ho és exposar la importància d’aquest llibre de Jean Serra que fa de pont entre unes terres separades i unides per la mar i ens acosta als amazics, la seva llengu, la seva cultura, tan diferent i tan nostra. I també per solidaritat catalana, perquè els amazics encara pateixen una doble colonització: la dels àrabs primer, la dels francesus després i la de les institucions arabitzades de l’Algèria independent des de 1962. Al Marroc passa una cosa semblant, però, oh!, allà els sàtrapes arabitzats sembla que tenen una mica més de comprensió per la cultura amazic i gosen ensenyar-la a les escoles.

Per acabar aquest text podria haver escollit un poema de Jean Amrouche o de Lounès Matoub, però finalment he escollit un poeta tuareg, Hawad, que escriu en amazic i fa recitals en aquesta llengu per a expressar la solidesa de la seva cultura i també la del seu esperit anarquista que viu sota les estrelles del desert, amb la lluna i l’arena, en un temps de destruccions de tot allò que ha sobreviscut a mil·lennis de guerra oberta contra el diferent. 

 

PD

Si voleu saber més dels amazics, vos recoman aquest llibre publicat per Cossetània Edicions el 2007.