Es reformarà la casa, adequant-la per a nou arxiu municipal


Façana de Ca'n Tasà

Per una altra d’aquelles casualitats gabellines, he assistit a l’enregistrament del documental de Suso Reixach dedicat a les quatre dones que, en representació de moltes altres, rebran el Premi Cap Vermell 2018.

MANIFEST 8M
 

És veu que això de combatre amb pocs mitjans l’enemic invasor ja ve d’enrere. Potser ens podríem remuntar a la guerra dels Segadors i rememorar l’epopeia de les falçs i altres casolanes armes de destrucció massiva, als ulls, clar està, del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Però no anirem tan lluny, i ens quedarem amb la gesta mitificada del timbaler del Bruc, un jovenet, que segons la tradició, nascut a Santpedor i l’enginy del qual va ser suficient per aturar una ramificació del poderosíssim exèrcit napoleònic. Simplement va tocar el seu timbal de tal manera que l’eco reverberava a entre les muntanyes de Montserrat i va fer l’efecte que les tropes catalanes semblassin molt més nombroses del que realment eren. I els francesos davant l’imminent perill retrocediren. Cagats de por. Com també de por es va morir Kirielèisson de Muntalbà, un cavaller gegantesc i temut, quan va contemplar el túmul mortuori on descansaven les restes corpòries dels seus germans, vençuts per un jovenel·lo anomenat Tirant lo Blanc. La por escènica als catalans, ho podríem titular.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:


8 de març, dia de la dona. I la resta de l’any, què?

 


REBELIÓN










Del Libro Casialgo de Marce López Sirer









L’ORGUE DE LA PARRÒQUIA DE SANT BARTOMEU DE CAPDEPERA









"La Biblioteca del Golea" (30)

Per qüestions psicofòniques com a mínim, no he pogut presentar el llibre de Jack Bilbo; si ho hagués pogut fer més o manco hauria dit això:

Supòs que uns dels paràmetres a l’hora de fer una anàlisi de la societat és veure qui se n’encarrega d’efectuar les tasques més poc decoroses o més poc prestigioses, tot i que necessàries. Què seria del món sense els carronyaires? Sense els cucs que ens devoren les existències? Les preguntes no tenen res de metafòriques, són literals. Tots som necessaris, tot i que algunes necessitats per la seva dificultat o per les característiques específiques – a ningú no li agrada olorar la merda- no gaudeixen ni del prestigi social que haurien de tenir, ni, ai las!, qui les du a terme té el reconeixement que es mereix. Ans al contrari, es pot establir una correlació entre el nul prestigi de l’ofici i les més baixes esferes d’una societat, per dir-ho una mica bé.

Un d’aquests oficis ha estat el de femater. Quan jo era petit, al meu poble, Pòrtol, parl dels anys seixanta, no hi havia, com és obvi, recollida domiciliària. Més diré, poques cases produïen fems. Ho solien autoreciclar. Les peladures i restes orgànics o bé pels animals o bé al femer – diguem que una fórmula primitiva de compostatge- . No hi havia plàstics i les bosses es reutilitzaven o acabaven com a paper per començar foc. Hi havia algunes cases, però, que no podien completar el cicle i necessitaven l’ajut d’un femater que els buidava el femer. Era una tasca escadussera i la solia realitzar algú del poble de la més baixà catalogació social, a més d’anar empeltat, sovint, d’altes estigmes: mig alcohòlic, viciós, asocial, etc. Ningú més ho volia fer.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

"Aquest article que explica breument la intervenció duta a terme sobre la documentació del Jutjat de Pau de Sant Llorenç afectada per la torrentada del passat 9 d'octubre de 2018 i en la que van tenir un paper protagonista els arxivers de l'Ajuntament de Capdepera."







      Mélanie Perpiñá del Campo

      Psicòloga i terapeuta




Una de les estratègies que tenc per dissuadir aquells que a mitjan capvespre em telefonen per oferir-me servicis variats és parlar-los tot el temps en català. I no només contestar-los amb monosíl·labs sinó que intent dur la conversa al meu redol i que l’interlocutor es vegi obligat a fer-me preguntes que requereixin una frase llarga. És la meva petita venjança contra aquells que impunement destorben el meu descans. La resposta que rep sol ser variada tot i que sempre va en la mateixa direcció: penjar el telèfon de mala manera. Alguns ho fan tot just quan em senten parlar en català. D’altres fan com si m’entenguessin fins que arriben al parany de la frase llarga i se n’afluixen de fer més el ridícul. Altres, amb vocació redemptorista, em pregunten si no sé parlar espanyol. Davant aquest interrogant sempre els dic que jo solc parlar parlar en català i que aquesta és la meva llengua. Normalment no em deixen acabar la frase, ara bé, qued amb la mel a la boca de la petita venjança. Fins i tot, els més patrioters redemptoristes volen alliçonar-me – o es diu adoctrinar-me?- de com es comporta un bon espanyol. Fan un negoci ben foradat.




Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




EN COS DE CAMISA

SOBRE EL PREU DELS BITLLETS D’AVIÓ

Subcategories