Ells li ho han deixat de sobte, com si ningú no en tengués, de passat. L'artilleria pesada que varen treure contra en Torra i els seus articles ha desaparegut i tota aquella pólvora dialèctica s'ha convertit en aromes de flors i càntics de viola. Ni tan sols els seus enemics polítics, la tropa d'Arrimadas, per exemple, han gosat a arrufar el nas en públic davant certs tuïts, els del nou ministre de cultura, per exemple. I és que en parlar  de mi no ric. I ho tenen tot tan assumit que qualsevol cosa que els cau dins el cove nacional ho donen per bo.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:



 

 

Tal volta t'ajudi a entendre més l’evangeli de Joan.


Un salutació ben cordial. Llorenç.


De na Pintora… preneu llum







 

Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

PINTOR 








Del llibre "Casialgo" de Marce López



Començarem pel títol. A Mallorca una tereseta és un titella, un putxinel·li, ras i curt. Un d'aquests personatges buits, sense cos ni ànima i que són manipulats per una mà aliena. Per ca nostra, he sentit a dir: no facis més la tereseta. Això volia dir, que no fes més el pallasso, més o menys el que avui en dia és postureig, vulgar traducció de postureo. Aclarit i feta una aportació lexicogràfica, si interessa.

Prèvia. Fa quinze dies vaig assistir a la presentació, a Gandia, del llibre Joan Baldoví, en clau valenciana, escrit per Salvador Vendrell i publicat a Perifèrics Edicions. En un moment del col·loqui monologuitzat de Baldoví, aquest va dir que sovint li demanen què passarà? Què es cou devers Madrid? Ell contesta a aquesta pregunta que no ho sap, que els vaivens de la Villa i Corte son imprevisibles. I tant que ho són! Si en el mateix acte li haguessin demanat si era possible, a curt termini, una moció de censura, hauria arrufat el front – prodigi de la naturalesa, ho reconec- i hauria dit que no, però acte seguit s'hauria desmentit a ell mateix i amb un agnosticisme fusterià hauria emès un gest evident de tot és possible.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Documentació Gabellina i Oriental (41)
 
Un article de Llucià Alzina
 

El Iris del Pueblo, 3 de maig 1872.
 
Avui presentam un text que podria ser un dels primers publicats a la premsa mallorquina per un gabellí [amb el permís del Diari de Buja], per un gabellí republicà concretament i, com gairebé sempre, trobar-lo ha estat fruit de la casualitat. Cercant coses relacionades amb Capdepera va sortir un fragment d’aquest article, que podreu llegir a continuació, citat en una memòria d’investigació d’Ana I. Gargallo sobre el diari republicà federal El Iris del Pueblo.



Psicòloga i terapeuta
Mélanie Perpiñá del Campo






De metàfores i qüestions incòmodes







PEP MOLL i MARIA JUAN escriuen, amb altres amics, des d'es turó de na Bagassa

Pregó de presentació del Mercat Medieval 
Capdepera, 18 de maig de 2018

En Rajoy està nerviós. Pipelleja amb una freqüència inusitada. La flegma gallega se li esvaeix com una calça que es desfà. Tot fa pensar que té les hores comptades. Tanmateix, tot era una qüestió de temps, però la sentència del cas Gurtel sembla que en precipitarà els esdeveniments. Fa uns dies, vaig llegir no sé on que l'Ibex 35 ja l'havia amortitzat. Ja saben que vol dir això en termes econòmics. Fa mesos que foguegen qui ells han postulat per ser-ne el successor. Un tal Rivera, que té molt de Primo.

Les primeres coces que ha tirat, les primeres esperonejades han anat en la mateixa direcció de sempre. Associar la moció de censura a un pacte secret amb els dimonis Puigdemont i Torra. Com si ell no hagués pactat els pressupostos amb el PNB! Un amic meu que viu la política en primer rengle va em va suggerir que si el PNB els hi ha aprovat ha estat perquè n'ha tret una bona tallada, o els aprovava amb en Rajoy o es quedava pelat perquè amb el seu hipotètic successor, en Rivera, faria de molt més mal pactar. 

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:


Un ciclista gabellí:  Jaume Pascual  “es Forneret”









Antoni Flaquer-Coix-/ Bartomeu Melis-Meyme

Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



El tresorer passa comptes per a l'auditoria






Transcripció:  Bartomeu Melis “Meyme”



Dimonis, exorcistes, inquisició i femenisme 







PEP MOLL i MARIA JUAN escriuen, amb altres amics, des d'es turó de na Bagassa


"- Manu se acaba de ir."


    Va comentar amb orgull de pare Ramon Chao quan Cap Vermell l’entrevistà ara fa més d’un any, perquè passava una temporada, amb la seva muller, Felisa Ortega a la Residència de la Tercera Edat SARQUAVITAE de Sa Font de sa Cala.





Un home amb un canet







Immillorable concert medieval... amb l'Esperit Sant 







Someres per traginar paumes i bressols amb  peus   








Antoni Flaquer-Coix-/ Bartomeu Melis-Meyme

 

 Segurament si a un mallorquí d'aquests que gonelleja una mica molt li demanassin per aquesta expressió sens dubte afirmaria per activa i per passiva que és ben mallorquina. Per altra banda, si la mateixa pregunta es fes a una valencià d'aquests que blavegen tant com bavegen diria que aquesta expressió deu ser catalana, que ells no ho han dit mai així i assegurarien que la forma valenciana més genuïna és fretxit. Per a uns i per als altres els diré que en un poema de Jordi de Sant Jordi, poeta nascut al Regne de València a finals del segle XIV, ja esmenta gairebé literalment la dita a un poema titulat Lo canviador.

De totes maneres no és avui intenció meva fer alguna disquisició filològica ni res que se li assembli. Fer el negoci de na Peix Frit és, des de l'antigor, fer un negoci foradat, que no ens reporta cap benefici sinó que tot és una pèrdua. Més o menys és el negoci que feim els illencs tenint com a governadora civil na Maria Salom, coneguda a Inca com na Marieta des Novedades, tot ique que aquest malnom pugui induir que es tracta d'una vulgar streaper. Potser, posats a demanar, ens convendria que s'hi dedicàs encara que li haguéssim de pagar un subsidi per mor del poc calaix que faria amb aquesta decorosa dedicació. Així no faria segons quin mals papers. O si els fes, no ens regiraria tant el ventre.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Hi ha articles que hom li estimaria més no haver d'escriure. M'estimaria molt més intentar enfilar l'agulla parlant de les bucòliques prades on, fa uns dies, es feia ben visible aquell vers de Bartomeu Rosselló- Pòrcel: “Oh desmai en les tiges onejants”; però si volem que algú en el futur pugui emocionar-se amb aquesta imatge no ens queda altra alternativa que agafar el mall i començar a picar pedra, que massa sovint el marge, que ens pensàvem fort, s'esboldrega.

La notícia m'ha transportat gairebé 30 enrere anys i la veritat que no m'ha arrebossat de nostàlgia, sinó més aviat d'oi i d'impotència. Fa 30 anys o més que la jurisprudència va instituir que el dret dels administrats (en aquest cas de poder-se expressar en català a les Illes) passava per damunt dels drets dels administradors. Així, tot i que les primeres varen ser impugnades, va ser ben lícit i s'ajustava a l'Estatut, ergo a la Constitució, que els coneixements de català fossin un requisit per a accedir a una plaça pública de l'administració, local o autonòmica,  de les Balears.

De la mateixa manera és ben legal i s'ajusta a dret, ho diu la Llei de Normalització Lingüística aprovada per unanimitat al Parlament, l'any 86, que es fomenti l'ús públic de la llengua catalana. Així, s'han subvencionat – no sempre, segons el caire de l'administració- accions que facin possible la visualització pública de la llengua catalana. L'ajuntament de Pollença, des de fa més de vint anys, va atorgant subvencions a tal efecte. Ara, dins aquesta croada de 155 visibles i invisibles, tàcits i devastadors, na Marieta Salom – imputada per corrupció i culpable, tot i que el delicte havia prescrit- via la fiscalia de l'estat ha començat la seva particular guerra contra els ajuntaments de les Illes. El motiu? Que aquests tenen aprovades subvencions per fomentar l'ús public de la llengua catalana. Cosa, repetesc, que és ben legal i no només ho és sinó que és un deure constitucional i tot, com pot deduir-se de l'article 3.2 i 3.3 de la Carta Magna. També ho prescriu l'Estatut, llei orgànica, ergo santificada per sa Majestat, i, com hem dit abans, la Llei de Normalització Lingüística.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:








Mélanie Perpiñá del Campo
Psicòloga i terapeuta


Subcategories