Ez den herrian sortu ginen eta,

                                   geu ere,

esan gabe konprenitzen da ez garena

                                   garela.

[Vam néixer en un poble inexistent i,

                                   nosaltres també,

no cal dir que som

     el que no som]

Joseba Sarrionandia

[versió catalana d’Ainara Munt Ojanguren]

Vivim temps tenebrosus per a la cultura catalana. L’etnocidi que vivim en viu sembla que avança més ràpid del que pensàvem. Però això no és cap casualitat. A l’orient de la Mediterrània vivim en directe un genocidi perpetrat per integristes religiosus i capitalistes armats. A la Mediterrània occidental hi ha, de moment, un etnocidi perpetrat també per integristes religiosus amb un plus de radicalisme nacionalíssim, pels quals el seu puta regne és com si fos déu i això els dona carta blanca per fer tota mena de malifetes contra la humanitat.

El Regne d’Espanya i l’Estat d’Israel, cadascú a la seva manera, pretenen acabar amb una manera de viure, amb un sentiment nacional, tant respectable com el seu.

Entre l’etnocidi i el genocidi moltes vegades només hi ha un fil molt prim. Víctimes de la mateixa malaltia supremacista, catalans i palestins som formigues contra elefants armats fins a les dents. Però això, com deia no és cap casualitat. Hi ha, evidentment, culpables i còmplices. Hi ha un pla que, en el cas de Catalunya, fa molts segles que dura.

En aquesta secció segurament ens referirem més a la part mallorquina de Catalunya, però mai no oblidam el tot.

I per encetar aquesta secció antietnocida, ho farem amb dos mallorquinarrus. Dos periodistes. Un d’ells també diuen que és escriptor. Un relacionat amb la dreta extrema i l’altre amb l’extrem centre. Tots dos nacionalistes, tots dos irreductibles en la seva perseverança en la complicitat amb l’etnocidi de la cultura catalana.

El primer és Matías Vallés, el graciós de la família, que, des de Diario de Mallorca, ha servit a tots els amus que li han passat per davant i, és clar, al principal, al més gran de tots, que no és altra que el Regne d’Espanya. L’enfant terrible no diu ni «Bon dia» quan malparla per IB3, ans ho fa sempre en un espanyol acomplexat marca de la casa. Només quan Xavier Grasset el va pagar amb doblers de la Generalitat, es va dignar a dir «Bon dia» a Catalunya Ràdio. Fals, com la majoria dels còmplices de crims, ja només se’l creuen els pobres d’esperit i els «revolucionaris» de saló.

El segon, tot un senyor!, és José Carlos Llop. Deixeble tardà de Llorenç Villalonga, del qual potser només adora la seva etapa feixista i espanyola en què don Lorenzo Villalonga, entre altres frivolitats, va escriure al diari verguista El Día aquest clarivident text (14 novembre 1935): «Mussolini y Hitler han hecho resurgir a dos pueblos que parecían próximos a hundirse. La historia señalará algún día a estos dos hombres como los que mejor han comprendido su época y como los más dotados de visión de futuro».

Després d’escriure molts anys a Diario de Mallorca, Llop fitxa per The Objetive que, segons Prisa, empresa del diari El País, de la mateixa corda centrista que en Vallés: «es todo contra lo cual luchamos: una maquinaria de bulos de la extrema derecha».

Aquest darrer mes de febrer, al carrer Sant Jaume de Ciutat, Llop parlava amb una al·lota. Mentre ella li xerrava en català, ell –tossut que tossut– no va deixar de parlar amb aquest espanyol tan encarcarat que maneja.

* * *

Són dos exemples que la nostra dissort no té a veure amb orígens i llinatges, sinó amb les actituds. Vallés i Llop, mallorquinarrus fins al moll de l’os, han abraçat la llengu i la cultura del colonitzador. I ho fan a tomba oberta. Saben que seran premiats per això. Bé, ja ho són de fa estona.

En aquestes Infra-cròniques no judicam a ningú pel seu origen, la seva sexualitat, la seva llengu, la seva espiritualitat... Ans ho feim per la seva actitud. Aquesta actitud és seva i intransferible, de cadascú, i els republicans només és això el que ens interessa i només això el que podem criticar o alabar.