Avui, contràriament a allò que pot donar a entendre el títol, no parlaré ni de cuina tradicional, adepta a aquests dos ingredients, ni molt menys de la cuina experimental o a la que seria més adient per a la meva condició física – declarats enemics de la hipertensió i de les coronàries-. Ni tampoc no cauré en l'oportunisme santjordier de fer al·lusions als llibres culinaris, per un temps – no ho sé ara- competidors deslleials de la literatura en majúscules. Bé, permeti'm la digressió per afegir que massa vegades, sobretot per la data de sant Jordi, a aquesta li surten excessius competidors – des de la biografia d'un futbolista fins a la “revelació” de l'any per a oprobi cervantí que no és altra que el llibre de na Belén Esteban-.
Quan era jovenet, d’això ja fa molt de temps, ens explicaven que el 23 d’Abril es commemorava la mort, el mateix dia, de dos dels més grans autors de tots el temps: el castellà Miguel de Cervantes i l’anglès William Shakespeare.
Davant les dades que parlen de 26,4 milions de passatgers per aquest estiu, i amb una oferta de places d'allotjament totalment descontrolada pel lloguer turístic d'habitatges, la saturació és inevitable. I de la saturació al col·lapse només hi ha una passa.
Ho he escrit altres vegades. Don Joan, el capellà de Bearn, acompanya els senyors al seu darrer viatge a París. Crec que quan són a Hendaia pugen a un tren. I és en aquest marc on es produeix l'escena. El capellà perd els nervis, els quirielèisson i bona part de la doctrina quan veu que en el mateix vagó on han de pujar els senyors ho ha de fer també gent mossona – és a dir, gent sense senyoriu, sense títols ni grandeses- En Tonet aconsegueix calmar-lo i amb una certa resignació volteriana – no sé si és un poc heterodox el concepte- li diu que no passi ànsia que allò és el socialisme. Coses del progrés, hauria pogut afegir.