Ara Malikian fa sonar el seu violí per Tilloli en un concert magistral
El violinista libanès estigué acompanyat al piano pel cubà Iván Melón a la torre de Canyamel



Divendres 18 d’agost de 2023, al marc incomparable de la torre de Canyamel, a les 21 hores, el genial violinista Ara Malikian va oferir un concert a benefici de l’Associació dels Amics de Tilloli, com s’ha fet habitualment a aquest lloc.

Primerament, dir que les expectatives es varen complir tot i que eren elevades, amb unes entrades esgotades, els músics foren presentats pel president de l’Associació d’Amics de Tilloli qui va fer també un discurs senzill i de benvinguda al conseller de turisme de les Illes Balears Jaume Bauzà Mayol i la batlessa de Capdepera Mireia Ferrer Jaume, entre d’altres autoritats. També es comptà amb la presència del batle d’Artà, Manuel Galán.
 

Seguidament, des d’un cantó del recinte va sortir la figura del músic de Beirut, amb la melodia lenta del seu violí, que l’acompanyà fins a pujar a l’escenari. Allà també s’incorporà el pianista cubà Iván Melón, qui va saber mantenir un joc de complicitat, de mirades i rialles entre músics que va ser el fil conductor de gairebé tot el recital.  La sorpresa va ser la comicitat amb què Malikian decidí conduir l’acte, amb anècdotes que anaven des de la seva estada a Alemanya, on ell només sabia dir que sí en la llengua teutona, fet que li va dur certs problemes, com el d’haver de comprometre's a sonar a unes noces música jueva, segons li contà un traductor en llengua francesa, fins que n’enllaçà fins a quatre anys més i de llavors ençà. També contà com va sonar amb la simfònica de Madrid i que els músics estigueren dintre del fossat, mentre «tres cantant anaven per lliure», i aprofitaren per jugar a la Play station allà dintre, llegir el diari, o fins i tot dormir entre acte i acte. Fins que uns amics seus excavaren un túnel i el varen treure d’allà. Tot plegat era una història simpàtica que enganxava el públic, però tal vegada massa llarga i hauria tengut temps de interpretar dos temes més. Així i tot el concert no es va fer gens avorrit, car la mestria del músic mantenia l’atenció del públic assistent. Les cordes anaven i venien i Ara no deixava de pegar bots sobre l’escenari, fet que també és espectacular pel tipus de música que presenta, tot i ser la majoria de temes ràpids i animosos, també hi hagué temps per a les balades, acompanyades per la simplicitat i delicadesa del pianista cubà. Després sonà una cançó dedicada a la mare del violinista, titulada «Loucine».  
 

Posteriorment, el violí de Malikian tremolava a cada instant, amb la força magistral de les cançons populars, però també amb la embriaguesa de la música clàssica. Va ser impressionant, el silenci entre nota i nota i com el violí agafava velocitat davant d’un públic entregat i un cel estrellat des d’una torre del segle XIII, que servia per albirar les incursions corsaries. Malikian quedava exempt de tota aquesta Història, que es va equivocar mig en broma, mig seriosament, amb el nom de la torre, que arribà a dir «torre de Campamel». Els dits del veterà intèrpret semblaven que volassin a damunt l’instrument i l’acompanyament al piano era del tot adient. No bastaren els aplaudiments que va saber arrabassar de l’auditori per acabar d’omplir un recital gairebé perfecte. En el capítol destinat a les versions, el músic libanès es decantà per «La campanella» d’un dels seus músics preferits: Nicolo Paganini, de qui contà que va ser un jugador que un dia en unes messions perdé el violí. De l’orquestra un jove músic n’hi deixà un per cortesia, però tenia una corda amb una nota que no sonava com calia; a partir d’aquella nota decidí composar una peça que seria la que Ara interpretà en acompanyament simpàtic d’una petita campaneta sonada per Melón. Després versionà un altre dels grans, ni més ni manco que Chaicovski, amb la broma que el ballarí que sortiria a l’escenari seria el mateix Melón, format suposadament a les escoles de dansa de Cuba, fet que el pianista encaixà amb una ampla rialla.
 

Finalment, el concert acabà amb un bis sense que ambdós músics es retirassin de l’escenari, amb una composició que va ser una balada dedicada en homenatge a les víctimes de la COVID. Després el públic no s’està d’una forta ovació que va ser agraïda pels dos artistes, qui reberen de mans d’un al·lotet dos siurell com a present. A poc a poc, el públic desfilà cap a la sortida satisfet d’haver vist un concert del virtuós Ara Malikian. Una vegada més Tilloli hi surt guanyant...i Capdepera, també!                                        

                                                                                                                       Joan Cabalgante i Guasp