Es un honor per a mi i, al mateïx temps, una satisfacció  que el rector Miquel Mulet m’hagi convidat per fer, enguany, el pregó de l’Esperança.

Som persona íntimament lligada a aquesta celebració anual a la patrona del nostre poble i, si bé no ha deixat de sorprendre’m aquesta decisió del capellà,  procuraré fer ho el millor que sàpiga dins les meves pròpies limitacions.

Cada vegada que puig cap a aquesta Capella no puc manco que pensar en l’estrofa del cant de l’Himne a Capdepera: “Com poble d’arrels fondes que agermanat avança, / pujam amb fe i coratge la costa del Castell. / La nostra Mare ens obri dreceres d’esperança / quan pel cami del avis ressona un cant novell”. Sí.  El cami d’aquests avantpassats, els nostres avis, que coneixien bé  el lloc on sempre ens han dit que es va trobar la imatge de la Verge de l’Esperança, la talla  que es venera a la Parròquia, l’auténtica: A la petita cova que es troba als baixos del Molí d’en Dama, fora d’aquest recinte i a prop del Portalet. És un detall important de la història religiosa del nostre poble, pràcticament oblidat i del qual s’ha parlat en escasses ocasions i que a mí sempre m’ha cridat l’atenció i em fa pensar, cada cop que he de  pujar al Castell, que els responsables de narrar o escriure la nostra història han ignorat  la importància que per l’aspecte religiós de la festa té aquest emplaçament on es va trobar la Mare de Déu. 

Qui vos parla era un nin quan jugant tot sol i també amb companys trescava per aquestes contrades, cap a una petita soll que el meu pare tenia just vora la porta del Rei En Jaume, que  abans estava tapiada. Allà defora, ell cremava els esporguims que li sobraven de fer les graneretes de pauma, feina a la qual es dedicava.  Vull dir que la meva vida, que ja compta en  73 anys, ha estat lligada a aquesta muntanya del Castell  des de  la meva infantesa .

L’Acció Catòlica, la Banda de Música, cors, corals i celebracions parroquials han ocupat  –i confés que d’això n’estic molt orgullós– gran part de la meva vida d’oci, i les processons, en especial la de l’Esperança  –malgrat la seva decadéncia–-, em recorden la d’aquells esplèndids anys en què era tan llarga que ens feia contemplar, als que anàvem davant de la desfilada, just quan érem enfront de Ca’n Barruà, al  carrer de la Mar, si giràvem l’ullada cap amunt, com encara sortia gent  pel  Portalet, de tan llarga que era; més o manco, per espai d’ un quilòmetre o un poc més, al so de la Banda de Música acompanyant la cantada de les clàssiques avemaries.

Des que, amb 12 anys, com a aspirant d’Acció Catòlica, amb el vicari Gabriel Fuster, vaig començar a tocar la caixeta a la Banda,  he procurat no deixar cap ocasió de poder col·laborar amb els actes i festes populars. Sembla, pel que he vist dels que m’han precedit en el pregó,  que aquest sol tenir una part autobiogràfica, de recordança personal.

I es per això que, quan cantam “A vostres peus, Maria”, allò de “Quan l’alta claraboia ressona sos joiells”, em fa recordar  la reforma del sòtil i terrat d’aquesta Capella –en temps de l’ecònom don Miquel Picornell, i amb el mestre  Maleter–, que reclamava una profunda reparació,  ja que amenaçava perill. No hi faltà la participació de  la gent piadosa del poble i va quedar palès l’esperit que els gabellins sentim  per l’Esperança.

Les advocacions marianes o promeses (com les anomenàvem) en forma de  varietat d’objectes i peces que estaven exposades just on ara és la sagristia, allà a l’entrada, foren substituïdes, per a dignificar el primer altar on es va celebrar missa,  recuperant, al mateix temps, la valuosa talla policromada del Sant Crist Crucificat, del segle XIII, enfront de la trona a la qual s’entrava per l’escaleta del campanar, ja que les campanes estaven dintre i no defora com ara.

El  vell o molt antic retaule de fusta, amb el trono de la Verge de l’Esperança,  fou substituït per la columna de pedra viva que tenc al darrere, on descansa la imatge i que un grapat de vuit homes vàrem pujar damunt  una civera, que es va rompre pel camí però que no ens va impedir arribar aquí dalt  i que de ben segur ens va fer guanyar indulgències als portadors de la feixuga peçaa

Quasi tots els que vos trobau avui en aquestes Completes sabeu qui som i em coneixeu. El meu tarannà dins la vida ha estat senzill. No es pot desvincular la meva persona d’aspectes tan “gabellins” com és el de l’obra de pauma, dels traginers, de la llata…  Això ho ha estat tot per mi. Podria contar-vos mil i una anècdotes. M’entusiasma parlar de la que ha estat la meva feina i mitjà de subsistència de la meva família i d’una gran part dels gabellins,  peró no acabaríem ma. No es tracta aquí i ara d’ allargar el pregó.

Malgrat això, permeteu-me que vos  faci una breu ressenya sobre l’artesania més característica de Capdepera: l’obra de pauma. Pens que la meva vida ha evolucionat amb aquesta activitat .

L’any 1947  vaig començar a fer “volta” (que no és altra cosa que anar casa per casa a recollir  el producte de la pauma,  com les  senalles o els  bressols, i d’altres especialitats sortides de la llata, que amb tanta cura elaboraven les madones de casa de Capdepera i Cala Rajada, moltes d’elles  en companya dels seu homes i fills). Fins el  1957, al nostre municipi hi havia unes 520 cases que es visitaven cada setmana, divendres i dissabtes, a Capdepera i Cala Rajada, on es recollia l’obra.  Els traginers  Manuel Garcia, Ca’n Rinyon, Ca’n Ruiz  i Ca’n Niu formaren Ca’n Garreta, i  “La Palma” per  Ca’n Tasà  i Son Poca Palla. Tots varen configurar l’activitat que va fer del nostre poble el més destacat de l’illa en aquesta matèria.

Record amb nostàlgia l’arribada dels  vaixells a Cala Rajada, als anys 50, que portaven 80 tones de pauma en cada un dels viatges,  les quals eren traslladades a  Capdepera amb carros estirats per cavalls o someres, al llarg de 3 dies seguits o més, a cada un dels magatzems dels indicats traginers.

Ja més tard i a causa de l’evolució econòmica del poble, la nostra artesania es convertí en residual, passant a uns 160 domicilis que feien llata. Això sí, s’ha sabut conservar l’esperit de l’obra de pauma  amb l’hermós museu al Casal del Governador d’aquest Castell  i la dedicació de persones majors que ajuden que no desaparegui del  tot.



Un reduït nombre d’aquestes persones vàrem tenir l’oportunitat de transmetre i ensenyar aquest art, fa poc temps, portant-lo a una petita comunitat de Guatemala, la qual cosa va resultar per a tots nosaltres molt gratificant.

Em fa il·lusió incloure en aquest pregó les estrofes que Jaume Llaneres, al cel sia, va escriure quan el Castell va passar a ser propietat del poble. Són aquestes:

                             “ Des Castell de Capdepera

                               tot el poble està encantat,

                               des de que l’han restaurat

                               amb una obra de primera.

                                Si pujam a sa murada

                                sa vista pots allargar

                                per una part veus la mar

                                i es port de Cala Rajada

                                 A dintre el Castell hi ha

                                 alzines i lladoners

                                 també tenim garrovers

                                 que les hem de respectar.