Capdepera, que és el poble del qual estic parlant, era un poble prou polititzat, solien venir-hi els polítics a fer els seus mítings i el públic s’emocionava molt, aplaudia i a algú el seu fervor el feia pujar a l’escenari del teatre on se solien fer aquells actes i solia cloure l’acte amb un: ¡Vivo sa República ara més que mai, capellans i monges que se’n vagin al carall i vivo la Pepa! (1)  Tota aquella gent semblava haver perdut la por i s’atrevia a demanar el que els semblava just: una major justícia distributiva i empara social en matèria de vivenda, jubilació, assistència sanitària, educació, etc. Tot això era reclamat amb tota la vehemència que hom es pugui imaginar i sovint  mals modes... estaven molt farts de viure en una terra que els havia marginat i en mans de qui no se’n sabia desfer d’aquella situació. El seu llenguatge queia en l’amenaça i en una amenaça amb revenja. La seva esperança era la república dels treballadors. Mentre, els grups més radicals profanaven i incendiaven esglésies i convents.

Els poders polítics dominants aprofitaven aquell llenguatge amenaçant i el feien arribar al seus possibles votants, els que tenien qualque cosa que conservar, malgrat no fos més que una bicicleta o un ase algerí.

 La por d’aquest sector, sovint tan pobre com l’altre, es manifestava amb un temor al canvi polític del qual vindrien tots els mals. Els de “la pólvora”, els de “la repartidora”, “les turbes” amenaçaven de mort aquells ciutadans conformats amb la seva sort o dissort.
 La república durà cinc anys i després vingué una por més gran encara, que pel poder de sempre aconseguia utilitzar, i féu que les esglésies s’omplissin de gom a gom. Aquell revolucionari apassionat que solia cloure els mítings dels socialistes amb un Vivo la Pepa! ara s’havia hagut de posar una camisa blava i no es deixava cap acte on se celebràs alguna victòria  dels nacionals i el seu crit havia canviat de contingut; ara deia: Que vivo es general Moles i es general Franco, que vivo ses mooonges, don Joan Vicens i dona Marieta Esteva (2).  Era la manera de redimir-se de pecats passats davant els nous i els vells poders polítics. Podeu comptar que com ell n’hi hagué molts més que perderen tota esperança.

Ara tal vegada ens cridi l’atenció aquell anticlericalisme que era conseqüència d’una llarga història en la qual la jerarquia eclesiàstica havia donat suport sistemàticament a l’ordre establert pel poder polític. Aquesta contradicció, de l’església dels pobres, resultava insultant per als qui se sentien oprimits i, naturalment, era aprofitat per a bastir el discurs de l’esquerra més radical.
  
El fet a destacar crec que és que el discurs de la por és tan antic com l’home i qui el sap manejar té el món a favor seu. Una realitat que no sembla que vulgui canviar, ara per ara.