"... el personal de les residències s'haurien de fer la prova cada 15 dies, només pel fet de fer feina amb gent vulnerable"




Les notícies que a l'única residència de Capdepera, Sant Joan i tantes altres, hi hagi brotades són coses molt preocupants. Com arriba el malanat microbi a ficar-se dins aquests centres? Per què el personal de les residències no es sotmet als tests de la mateixa manera que ho fan els futbolistes cada 10 o 15 dies? O és que els cuidadors no estan en contacte amb gent vulnerable i entren i surten? També és vera que si qualcú d'ells es constipa, no va al centre fins que es recuperi, emperò només se'ls mira la temperatura abans d'entrar a fer feina.

I hauria d'ésser tot a l'inrevés; haurien d'ésser els futbolistes els qui només se'ls prengués la temperatura mentre que el personal de les residències s'haurien de fer la prova cada 15 dies, només pel fet de fer feina amb gent vulnerable. (Hi ha hagut sindicats que han dit que les residències han obligat al personal que es paguin ells mateixos les proves). Així haurien d'ésser les coses en una societat en la qual el primer de tot fos la persona. Seria inconcebible, i quasi apocalíptic, que un equip de primera divisió tengués casos i s'hagués de suspendre la lliga.

Que vagi per davant que això no és una crítica cap al col.lectiu del personal de residències, que sé que hi ha autèntics professionals i gent que ho dona tot pel benestar dels majors. És més bé cap amunt, els qui mouen els fils. I crec que qualcú que hi tengui familiars a qualque residència ho podrà comprendre.

Com he dit abans, ens hem de demanar: com ha arribat el microbi a ficar-se a les residències? És tan fàcil que arribi allà? Ells no surten, normalment romanen a les habitacions i no formen aglomeraciones i compleixen escrupolosament totes les normes de seguretat. Tots sabem que els residents tenen les seves malalties i les seves coses, i d'altres que ho duen millor. Emperò, així i tot, entre ells no es contagien malalties així per així; hi ha d'haver un altre motiu més preocupant: la manca del control cap al personal. No pel mateix personal, sinó per la gestió que se'n fa.

La crisi sanitària i econòmica causada pel malanat microbi ha colpejat duríssimament els padrins que viuen en residències i ha posat el sector de la geriatria, sovint invisibilitzat, al centre de l’opinió pública, tant en els debats sociològics com ètics i també econòmics. Exactament, qui gestiona aquests centres? Qui hi ha al darrere d’aquest negoci? Com es treballa i amb quina filosofia? I, sobretot, quins plans de futur tenen?

Un primer repàs empresarial al sector constata que encara està format majoritàriament per empreses petites, però la tendència dels darrers anys és que cada vegada més grans grups i fons d’inversió s’interessin pel negoci que hi ha al darrere de la cura de persones grans. El motiu: un mercat amb molta més demanda que oferta de places, que factura milers de milions (4.500 milions, el 2019, a Espanya) i sense limitacions ni preus màxims fixats en les places privades. Tres elements clau que resulten molt atractius.

Entre els grans operadors presents a les comunitats en el sector residencial, qui el lidera és DomusVi, que també és l’empresa amb més quota de mercat a tot Espanya pel que fa a nombre de llits. Segons l’informe anual del sector, que va publicar Alimarket el març passat, tenen gairebé més de 2.000 llits distribuïts en tretze residències de Catalunya i ja planegen obrir més centres a Girona i Tarragona, per tenir presència a tot el país. Aquest grup és fruit de la fusió, fa només tres anys, de dues grans empreses del sector, Geriatros i SARquavitae, que al seu torn pertanyen a dos grans fons d’inversió: el britànic ICG i SRS, propietat d’Yves Journel, una de les fortunes més grans de França.

De fet, el capital francès va irrompre amb força fa anys al sector dels geriàtrics a Espanya i s’ha convertit en una constant, com per exemple amb el Grup Amavir (que penja d’un fons propietat d’un altre magnat francès, Gérard Mulliez) que ja ha escalat fins a situar-se com el setè operador més important a Catalunya, per exemple.

Per darrere de DomusVi, al segon lloc hi ha el grup Sanitas Mayores, que pertany a Bupa -un altre fons- i gestiona més de 1.500 llits. Seguint el rànquing d’operadors d’Alimarket, en les posicions més altes (tercer, quart i cinquè llocs) hi ha empreses catalanes, com per exemple el Grup l’Onada -propietat de l’empresària Cinta Pascual, presidenta de la patronal de les residències a Catalunya i Espanya-, amb disset centres repartits per tot el territori. També hi ha el Grup Mutuam, presidit per Josep Arqués, que havia tingut uns quants càrrecs públics en l’àmbit sanitari, en els governs de Jordi Pujol, i dirigit per Francesc Brosa, metge que també havia exercit càrrecs al Servei Català de la Salut entre els anys 90 i la primera dècada del 2000.

En sisè lloc, hi ha l’empresa de multiserveis Eulen, que també té una divisió en el sector dels geriàtrics. Durant la pandèmia, aquest grup s’ha vist esquitxat per nombroses polèmiques: els governs l’han rellevat en la gestió de dos centres (el Bertran i Oriola i el Mossèn Vidal i Aunòs).

Hi ha un altre gegant espanyol dels negocis que té plans d’expansió al sector residencial. Es tracta de Florentino Pérez, que mitjançant Clece -filial d’ACS- ja és el quinzè operador més important, amb set centres i gairebé 700 llits. L’empresa OHL segueix de prop els passos d’ACS, amb més de 500 llits en total.

Lluny d’aquestes classes de gestió, a l’altra banda del rànquing, a les comunitats també hi ha un gran nombre d’empreses petites i mitjanes, companyies familiars, fundacions, entitats i cooperatives, entre altres, que miren el sector residencial amb un model i una visió que va molt més enllà del retorn econòmic immediat i que posen la persona al centre de les seves decisions. Això sí, tal com apunten algunes de les consultores més importants, aquestes pimes veuen com, cada vegada més -tal com passa en uns altres sectors-, les fusions i absorcions donen més terreny als grans grups. El negoci de les residències es concentra, a poc a poc, en menys mans i el seu marge al mercat és cada vegada més petit.



Miquel Estelrich Bestard