Els germans Pedro i Juan Mercant "Castus", la seva mare Àngela, sa Torre Cega...


Juan Mercant i el seu oncle Pere, amb bona companyia

 

_” Avui m’he proposat – comenta l’amfitrió dels articles que anam versant setmanalment a aquesta revista digital , el periodista i escriptor Arturo San Agustín, amb l’ullada posada a finiquitar els 6 capítols del seu darrer llibre, dedicats a Capdepera ---fer un tomb pel port de Cala Rajada, pel  moll de pescadors, on Pedro Mercant – tres generacions d’armadors – espera l’arribada del seu germà Joan i de les seves dues barques d’arrossegament, dels dos “bous”:  “Joven Mirmer” i “ Nou Pep Domingo”.

Joven Mirmer 

Pops, gambes, llagostes, molls, rajades, gerrets, serrans; la millor posta de sol amb argument és l’arribada a port de les barques de pesca. Ningú, que hagi tingut la sort d’anar molts d’horabaixes a l’arribada dels homes de la mar, pot oblidar aquell moment d’olors, crits mullats, renou, gel i cops de mànega.

__” Però, a quasi tots els molls estan matant els pescadors. Són més  rendibles i nets els iots de luxe amb els seus rics,  panxarruts emmedallats, i les seves roses de primera o segona divisió, que mai no volen sortir de port perquè es maregen i la brisa marina els descambuixa el pel. El iot ni ha sigut ni serà mai mar, ni vaixell. El iot és i serà,  únicament,  alt preu, exhibició i avorriment, malgrat molts de dissimuls”.


Pescaturisme a Cala Rajada, barca d'en Pep Uceda

Àngela, la mare dels pescadors Joan i Pedro Mercant “Castus”, sap el que és sentir-se súbdita. Aquesta dona intel·ligent, amb inequívoques formes de comandament o lideratge, va fer feina a la gran mansió o palau de grans columnes de marbre i finestrals, erigida a sa Torre Cega, que domina la mar de Cala Rajada. Parlam de la residència estiuenca dels molt poderosos March, dels  seus fills, que arribaven a aquest moll de pesca-dors amb cotxes esportius, tal volta fardant davant  els obrers  de la mar que adobaven xarxes, les seves arts.

__”Però eren els amos de tot. O els senyors! Perquè aquí, entre nosaltres, aquells que comandaven se’ls tractava de senyors. Aquí, a Capdepera, a Cala Rajada, Joan March venia molt poc. Qui sí hi estava molt, al palau de sa Torre Cega, era la seva esposa, Elionor Servera, que era tota una senyora; i nasqué aquí, a Capdepera”.

__”I què és una senyora?”

__” Una persona que té molts doblers! – responia Àngela – aquesta és la meva opinió i era l’opinió majoritària de quan jo era jove. Abans, quan qualcú et donava feina, s’agraïa tota sa vida”.

__”Mentre Àngela em parla dels temps de senyors i súbdits agraïts, observ el palau March i faig un intent imaginatiu d’aproximació d’aquells temps passats en què les sortides de sol il.luminaven els enormes finestrals de la casa. I als vespres, la torre s’il.luminava, senyal  fefaent  que donya Elio-nor es trobava al palau. I també era l’anunci  que aquell vespre hi hauria cinema gratis, pel.lícules que, encara, no s’havien estrenat al cine de Cap-depera i, probablement, tampoc als cinemes de Palma”.

Al pati de la gran terrassa del palau March, un membre del servici domès-tic, de nom Jordi, projectava la pel.lícula per a donya Elionor, que patia obesitat mòrbida, també per a la seva família, per als treballadors del palau i per  a tots els veïnats del poble que volguessin apropar-se a can March.  Gratis total!

__”Tots vèiem la mateixa pel.lícula, però nosaltres i la gent del poble contemplàvem els films al revés. Vull matitzar – Àngela somriu – i és que  no ens posàvem davant la pantalla, sinó darrera. I, clar, es projectava al revés i sabíem quan apareixien el títol i els noms dels actors i actrius, però bé, aleshores molt poca gent sabia llegir i escriure”.


M E Y M E