Documentació Gabellina i Oriental / 45


Es Patró Biel

There are a great many bad actions which people are very anxious to perform efficiently.
Joan Mascaró
 

Per correu extraordinari de Pere Cortada vaig rebre dues fotografies d’una pàgina de la Hoja del Lunes del 16 d’agost de 1971, la qual segurament jo havia llegit a la botiga de souvenirs de Maria Rigus, que es trobava als baixus de l’Hostal Manila (Manila, precisament) i just al costat del Bodegón Molina. Bé, si entre en Tonyico Barruà i la màquina del milió em deixaren temps per fer-ho, és clar. Aquestes coses, evidentment, m’evoquen un temps en què, com podeu suposar, tot això de la guerra de les Filipines em queia molt enfora, perquè el 16 d’agost de 1971 era Sant Roc i, no sé si ho recordau, aquest dia era un dia molt important pels calarajaders, tant pels de naixement com pels d’adopció, com ho érem jo i en Tonyico Barruà. Era un dia tan important, que tot el demés tenia un interès mínim en les nostres vides. Segurament vaig trescar per tota aquella Cala Rajada, encara minúscula, però no tant com la va viure Franz Blei entre copa i copa de canya, sense reparar que el darrer de Filipines havia parlat en un «estrany» diari o si, com deia, ho vaig reparar, no va quedar fixat a la meva memòria perquè només record una Cala Rajada vestida de festa i uns gelats enormes que mai més m’han semblat tan bons ni tan grans.
Uf, ja està bé. Hem d’anar a les Filipines, i el viatge és molt llarg malgrat ja existeix el Canal de Suez i aquest puta món s’ha anat empetitint com també ho han fet les nostres ànimes d’infants. Ah, no, els nostrus esperits d’infants!


Es Patró Biel

Avui es tracta, per tant, de presentar una entrevista feta a Gabriel Reus Veny, es Patró Biel, que li va fer el corresponsal Colau Nadal. El motiu de l’entrevista és que es Patro Biel era dels pocs supervivents de la guerra de les Filipines que quedaven el 1971 i, per tant, en podia parlar en primera persona. Hi va esser entre el 1896 i el 1899, retornant a Cala Rajada el gener de 1900.
No cal repetir les informacions i percepcions personals d’es Patró Biel, ja que el lector les llegirà a continuació. Però sí cal fer algunes referències històriques, poques, del que va ser i va representar aquella guerra (1896-1898). El colonialisme espanyol, comandat a les Filipines pel general Polavieja, talment com va passar a Cuba va respondre a les demandes d’autonomia d’aquell arxipèlag amb una violència inusitada i va assassinar fins i tot els líders autonomistes que, com José Rizal, defensaven un lligam amb Espanya menys onerós i més flexible. La seva resposta criminosa va obrir les portes de bat a bat als líders independentistes, ja que la majoria de la població va comprovar que Espanya no tenia res a dir més que disparar a tort i a dret i va fer seva la idea de la independència.


José Rizal

I tot d’una va començar l’enviament de tropes, tropes formades per aquells homus que no podien pagar per no anar-hi, perquè efectivament la tropa estava formada per gent normal i corrent, és a dir, pobre, i els gallets de l’aristocràcia, el caciquisme i la burgesia es quedaven a casa amb els seus negocis i les seves banals ocupacions, perquè podien permetre’s pagar per no anar-hi. No cal dir, així, que es Patró Biel no guanyava prou amb les seves cranques i els seus calamars per a poder lliurar-se d’aquella escomesa bèl·lica que el colonialisme espanyol va imposar als filipins i als desgraciats de la terra.
La cosa va anar més o menys bé pels lliberticides fins que, per circumstàncies llargues d’explicar, es varen trobar en guerra amb els Estats Units d’Amèrica i aquell exèrcit, entrenat per matar gent indefensa i desarmada, va acabar els menuts davant un altre exèrcit entrenat, aquest sí, per lluitar contra un altre exèrcit i es Patró Biel va caure presoner dels americans, els quals l’enviaren a casa després de vestir-lo i alimentar-lo.
Una vegada més, com també passarà després a les guerres d’Àfrica i la no menys colonial del 1936, l’exèrcit nacionalista només servia, com dèiem, per atacar gent indefensa i desarmada. Com és el cas d’ara mateix, el règim monàrquic és molt valent davant els que creu febles, però molt covard per enfrontar-se als forts, davant dels que sempre acaba fugint per cames.
Aquell desastre del 98 va crear escola i el nacionalisme espanyol es va recloure dins les seves pròpies fronteres mentals, sempre estretes, i, curiosament, es va refermar en les seves pulsions autoritàries i va enfocar les seves fòbies cap a l’incipient catalanisme polític aplicant una doctrina supremacista que, més de cent anys després, l’ha portat al ridícul més grotesc mostrant-se despullat de tota humanitat davant tot el món. Persones de seny són tancades a la presó o forçades a l’exili, talment com els va passar a les persones de seny de les Filipines, amb la qual cosa ens trobam que apliquen el mateix groller patró per a intentar tapar-se les vergonyes d’haver estat incapaços d’entendre el que són els drets humans i la democràcia. I així estan, amb una caverna togada i una policia paramilitar covardes com elles totes soles, intentant tapar el sol amb una mà, una mà, però, que té una metralladora que dispara bales de veritat o sentències judicials que terroritzen però res tenen a veure amb la justícia i només amb la venjança.



Ara me començava a perdre, aquesta és la veritat. Tornem. Antoni Marimon és qui més ha estudiat la participació d’illencs en aquelles guerres colonials de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i també les repercussions que varen tenir per aquestes contrades nostres. Potser podríem dir que la majoria de noltrus hi anàrem com a xotets de cordeta, i és evident que n’hi moriren uns quants. També de gabellins, com veurem. Dels 2.500 morts espanyols, 143 eren illencs i d’aquests 143, 118 moriren de malaltia, ja que era aquesta la que matava més soldats i no pas les batalles, la qual cosa ens dona una idea bastant aproximada de l’organització i els valors ètics d’aquell exèrcit incapaç de protegir els seus propis soldats forçats, carn de canó de les classes subalternes del règim autoritari que controla l’estat des de temps immemorials.
De gabellí només en va morir un, i a Cuba 4, encara que Marimon no ens dona els seus noms. També ens diu que el total de repatriats d’una i altra banda, foren un total de 17 de Capdepera i 1 de Cala Rajada.
Per altra banda, Juan Negreira al seu llibre sí que ens dona noms i podem saber qui foren els gabellins que anaren a lluitar a les Filipines. Tots ells soldats de 2ª, són aquests:
 
Jeroni Abrines, repatriat el març de 1899
Bartomeu Alzina, repatriat el març de 1899
Pere Flaquer Terrassa, del Regiment d’Infanteria núm. 2, repatriat el gener de 1898, va morir de malaltia el 2 de juny de 1898 a Capdepera.
Llorenç Garau Tous, repatriat per malaltia l’octubre de 1897, va morir a Capdepera el 16 de febrer de 1898.*
Gabriel Reus Veny, del Regiment d’Infanteria núm. 2, repatriat el desembre de 1899.
Francesc Terrassa Melis, del Regiment d’Infanteria núm. 1, repatriat el 1899.
 
Com heu pogut llegir, dels sis repatriats, dos moriren a Capdepera, víctimes de les malalties que havien portat des de les Filipines. En el cas de Pere Flaquer, cal reproduir les paraules que li dedica Juan Negreira al seu llibre, perquè ajuden a entendre tot allò tan terrible que va passar i la nul·la sensibilitat del règim colonial amb aquells que suposadament l’ajudaven a sobreviure:
 
Al soldado de Capdepera Pedro Flaquer Tassasa le acaban de dar la gran noticia de la repatriación. Perteneciente al Batallón de Cazadores Expedicionarios nº 7 ha combatido en las provincias de Cavite en los duros enfrentamientos llevados a cabo para su reconquista. Por su valor y comportamiento observado durante los ataques a San Francisco de Malabón, en el mes de abril del pasado año, le han concedido una cruz roja de plata del Mérito Militar. Después de unos meses en el hospital por enfermo le conceden la repatriación, embarcando el 20 de enero a bordo del vapor Isla de Mindanao. A su llegada a Mallorca se le concede
 
«licencia por enfermo sin derecho a haberes ni pan en Capdepera (Baleares) con arreglo a la R.O. de 27 de febrero de 1896...»
 
Pero la enfermedad que les ha atacado en las Filipinas viaja con él hasta España. Pedro Flaquer Tarrasa, licenciado sin derecho a haberes ni pan, morirá apenas unos meses después –el 2 de junio– en su pueblo natal de Capdepera.
 
Per altra banda, jo mateix, al llibre biogràfic dedicat a Joan Alzina i Melis, vaig explicar com el seu pare, Bartomeu Alzina Terrassa, també va fer la guerra de les Filipines, a la marina, en la qual s’havia enrolat de molt jovenet. Ja en el llunyà 1872 havia participat en combats contra rebels filipins, concretament va participar en l’assalt i incendi de Parang a l’illa de Joló, amb la corbeta Vencedora pel qual va rebre una medalla:
 
El 20 salió el Filipino con dos lanchas de vapor á reconocer á Maibung, siendo muy hostilizados por sus moradores. El 22, sobre 1.200 hombres, con cuatro piezas de á 8, embarcaron en el Marqués de la Victoria y en los vapores mercantes Salvadora y Panay, y el 23 salieron de Joló juntamente con la Carmen, á cuyo bordo iban el general Malcampo y el contralmirante Pezuela, siguiéndoles las corbetas Santa Lucia y Vencedora, seis cañoneros y el Mactan con la ambulancia. Fondeados frente á Parang, tomó el mando de las fuerzas de desembarco el brigadier Sanchiz, dividiéndolas en tres columnas, á las órdenes de Beaumont, Montojo y D. Calixto Méndez Arango. Después de cañonear los buques al pueblo desembarcan las fuerzas de marina y avanzan rápidamente hacia la primera cotta, tomándola con gran bravura. Las otras dos columnas se unen á la citada, y juntas prosiguen á combatir las cottas del bosque, consiguiendo tomarlas, no sin esfuerzo. En el último ataque resultó herido el jefe de los voluntarios zamboangueños D. Alejo Álvarez, y muerto el soldado voluntario Mariano Casimiro, hijo de un ex-gobernadorcillo de Imus (Cavite), quien lo alistó para la campaña de Joló «por no tener otra cosa de más precio que ofrecer á su patria que su misma sangre.» Parang fue pasto de las llamas: quedaron destruidas sus fortalezas y clavados sus cañones, excepto dos que se les transportó á bordo, sufriendo sus defensores bastantes bajas. Igual suerte cupo á Maibung, á donde se trasladó en seguida la escuadra, cuyos individuos tomaron en la acción activa parte, desembarcando 100 hombres de la Carmen, 40 de la Vad-Ras y 60 de la Santa Lucia, bajo el mando del teniente de navío de primera clase Don Melchor Ordóñez. En los combates que hubo se distinguió mucho el teniente de navio Sr. Campos.
Montero y Vidal (1888), p. 536-537.

 
És a dir, els 300 anys de dominació espanyola a les Filipines no sempre foren plàcids, sinó que es varen veure plens de rebel·lions contra l’invasor fins que el colonialisme va degenerar en imperialisme i va començar una globalització econòmica i capitalista que encara dura i ens ha portat, com a espècie, a uns límits que acaben en un penya-segat descomunal on es veu una bola de foc que tot ho crema.
 
A l’entrevista, es Patró Biel nomena alguns generals, entre els quals Fernando Primo de Rivera y Sobremonte, oncle del que després serà un més dels dictadors oficials del Regne d’Espanya, i el general José Marina Vega, amb una llarga carrera criminal, tant a ultramar com després a les guerres d’Àfrica martiritzant els amazics dels voltants de Melilla, que el mateix Patró Biel corrobora amb allò de fer afusellar els presoners d’un en un per tal d’allargar la seva agonia. El general Marina, evidentment, en un món «normal» i democràtic, seria portat davant un tribunal internacional i tot fa pensar que seria condemnat per crims de guerra, com també ho serien els reis, els dictadors, els jutges marchenes i llarenes i les seves forces paramilitars que es volen fer passar pel que no són, i també alguns dels seus còmplices de l’«esquerra», campions de les portes giratòries, però al Regne d’Espanya actual tots ells, tot aquest personal impresentable, encara té un panteó ben untat amb divises robades al comú, és a dir, a tu i a tu i a tu que llegiu aquestes tristes paraules que un trist escriptor com jo intenta posar en ordre. I, no cal dir-ho, sent vergonya aliena –i pròpia– de seguir essent un súbdit d’aquesta gent tan estrafolària i criminal que ha intentat, i intenta, malmetre les nostres vides i també una cosa tan sagrada com ho és la nostra llengu i la nostra cultura tan important com la seva, i més llibertària i republicana, com es pot comprovar cada dia.


El general Marina

En fi, l’entrevista que podreu llegir a continuació és un gran i important document i, per tant, és necessari donar les gràcies al seu autor i a Pere Cortada que me la va fer arribar, perquè ens dona clarícies de primera mà sobre uns fets luctuosus en els que s’hi va veure involucrada gent nostra. Evidentment, s’ha de llegir tenint ben present el context en el qual es va publicar, 16 d’agost de 1971, i tenir una certa comprensió pels personatges, especialment pel seu protagonista, es Patró Biel, perquè sinó podríem arribar a pixar fora de test, si és que ja no ho hem fet.
Ara bé, cal dir que tot, l’entrevista mateixa i el seu contingut, desprèn una flaire colonial, tant filipina com mallorquina, que tira d’esquena, i també ens mostra, una vegada més, la «generositat» de la família March (sempre hi ha un March a Cala Rajada!!!!) per acollir a l’aviat centenari en les seves dependències perquè, com tots sabem, sempre han estat molt propensus a la caritat però no gaire a la justícia social.
 
Para sa kalayaan, dahil hindi pa tapos ang lahat
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
 
 
* Em diu Joan Catoi que el nom de Llorenç Garau Tous podria estar equivocat i que qui en realitat va anar a les Filipines va ser el seu germà Sebastià Racó. Llorenç tenia 3 anys quan Sebastià va retornar de la guerra.


Bibliografia
 
Marimon Riutort, Antoni (1993). Les repercussions de les guerres de Cuba i de les Filipines a les Illes Balears. Palma: UIB, Tesi Doctoral.
 
Marimon Riutort, Antoni (1996). Els balears en les guerres de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Barcelona: Barcanova.
 
Marimon Riutort, Antoni (1997). La crisi de 1898 a les Illes Balears. Palma: El Tall.
 
Negreira Parets, Juan José (2006). Baleares en la Guerra de Filipinas (1896-1898) (2006). Palma: Lleonard Muntaner Editor.
 
 
 
Cala Ratjada
Gabriel Reus, ex-combatiente en la guerra de Filipinas, nos relata con todo detalle su gran odisea, que comenzó el día 17 de septiembre del año 1896
 
 


En esta ocasión, el corresponsal informativo de la «HOJA DEL LUNES» en Cala Ratjada, encomendado por el redactor de este semanario, don Gabriel Sabrafín, nos disponemos a efectuar una serie de entrevistas y reportajes, a un número de personas fuertemente vinculadas a nuestra localidad.
Iniciamos estos trabajos, visitando los suntuosos jardines de la familia March-Cencillo, que es donde tiene su residencia don Gabriel Reus, bajo los cuidados de doña Catalina Rosselló.
A nuestra llegada, nos aguarda don Gabriel. Da gusto hablar con él; es persona muy cordial y tranquila, manteniendo el diálogo en puro castellano, causa que nos extraña, debido a su avanzada edad.
Empezamos nuestra entrevista preguntándole:
–¿En qué año nació?
–El día 15 de enero de 1875. Empecé a trabajar de pescador
con mi padre, a la edad de 10 años, en Cala Ratjada. En aquella época, la centolla tenía que tirarse al mar porque no tenia precio alguno. También la langosta se pagaba a 1’25 pesetas la carnicera, que viene a ser los 1.200 gramos (comparación del precio actual de este crustáceo, que se pagan por un kilo más de 500 pesetas). Transcurrió el tiempo hasta el año 1894, en que fui sorteado para el servicio militar, que debido al elevado número de mi promoción. que fue el 1.506, no tuve que incorporarme, pero al cabo de cierto tiempo y debido a la «revolución de Cuba», tuve que presentarme en el Cuartel del Carmen en Palma, haciéndolo el día 4 de septiembre de 1894. Una vez que me hube presentado allí, se procedió a las clases y destinos siendo destinado en la Infantería de Mahón, en el Cuartel de la Mola, para prestar servicios de guardias.
Durante un año, fui sorteado tres veces para Cuba, sin que me tocara el tener que ir a la isla de las Antillas. Pero llegado el día 8 de septiembre de 1896 por la mañana fui sorteado para la «guerra de Filipinas», a la cual tuve que incorporarme.
Salí para Barcelona vía Palma, que una vez llegado a la Ciudad Condal fue nombrado el batallón expedicionario de Cazadores núm. 2, siendo destinado en la Quinta Compañía. El día 11 de septiembre nos hicimos a la mar, en el vaporcito denominado «Isla de Luzón», con rumbo a Filipinas; pasando por: el Canal de Suez, Mar Rojo, Edén y Singapur; llegando a Manila el día 18 de octubre. Desembarcamos por la mañana siendo proveídos de armas y municiones.
–¿Cuándo empezó su Campaña?
–El día 22 de octubre de 1896, en que después de haber efectuado algunos trasbordos, llegamos a un pueblo llamado Taal, por la noche y con luna llena muy clara. Tuvimos algunos ataques e hicimos varios prisioneros. A las 10 horas de la noche del día siguiente, llegamos a un pueblo al mando del General Marina, en donde existía un pequeño río. Estando los insurrectos en una orilla y nosotros en la otra, hicimos algunas descargas de fusil. sin ocasionar baja alguna.
El día 25 de octubre, el General Marina, dividió la fuerza en dos grupos, en uno de los cuales me encontraba yo. Llegamos a un cerro donde encontramos un fuerte tiroteo sorprendiendo a los atacantes por la espalda; dándose a la fuga por el anteriormente mencionado río. Finalmente hicimos algunas descargas, dándose seguidamente la orden de reconocimiento, siendo encontrados 21 prisioneros, los cuales fueron fusilados uno por uno, por orden del general.
Después de una pausa. don Gabriel prosigue:
En febrero de 1897, nos pusimos en marcha hacia la provincia de Calamba, encontrando allí algunos batallones de Cazadores, Artilleros e Ingenieros, que entre todos formaban una columna de 15.000 hombres que se hallaban al mando del General Chamble. Al cabo de unos días emprendimos la marcha para atacar a la provincia sublevada de Cavite el Viejo.
El primer pueblo que divisamos fue Chilan, en donde antes de llegar nos hicieron algunas descargas desde unas trincheras. Para conseguir entrar en él, empleamos justamente tres días, descansando solamente unas horas.
Seguidamente salimos hacia una localidad Chilly-Franch, en donde no encontramos a ningún ser humano, una vez dentro formamos un cordón para pasar la noche, siendo cogidos, por sorpresa ya que todo el suelo quedó sembrado de cadáveres de nuestra parte. Una vez logramos salir del mencionado pueblo, no fue necesario hacer descarga alguna, ya que todos los insurrectos habían desaparecido. Nosotros empleamos la noche en dar sepultura a nuestros compañeros y luego descansamos algunas jornadas.
Al cabo de unos días emprendimos la marcha hacia el pueblo de Noveletas, al llegar allí nos ocupamos en preparar algunos cañones frente a una trinchera, en un plan de ataque. Una vez todo planeado nos dispusimos a atacar, que fue una terrible batalla, haciendo una gran matanza.
Seguidamente nuestro general dio la orden para ir a varios pueblos cercanos, en: San Francisco de Balbón, Santa Cruz de Balbón y el Rosario; en los cuales no encontramos absolutamente a nadie y se dieron por acabadas las operaciones.
Al nombrarse unos destacamentos, fui destinado a Chilly-Gran, que al mes y medio de estar allí caí enfermo, siendo llevado al hospital de San Juan de Dios, estando internado por espacio de casi cuatro meses.
Al darme de alta, fuí nuevamente incorporado a la Compañía, saliendo para la provincia de Nueva Vizcaya, en un pueblo llamado «Barrio-Boon».
–¿Qué pasó después?
–Durante el día 24 de diciembre del año 1897, el general don Fernando Primo de Rivera y Sobremonte, quien junto con don Emilio Grinaldo, firmaron las paces de la guerra. Al tener nosotros noticia de ello, como es natural, pasamos las fiestas de Navidad muy alegres y sobre todo con toda tranquilidad.
En febrero de 1898 se dio la orden de que el remplazo de 1894 quedaba licenciado, esta orden me incluía a mi, pero a causa de unas fiebres que me contagiaron, me llevaron a cuestas al pueblo de San Isidro, en donde existía un hospital. El médico me dijo que tenía que quedarme, ya que no hubiera llegado vivo a Manila. En la mañana del día 29 de marzo del mismo año, me dieron de alta y esperando el embarque para España, que tenía que efectuarse el día 9 de abril, nos daban dos pesetas cada día, para comer, cenar y dormir en una pensión; pero llegado el día 5 de abril, en vez de las dos pesetas, tomamos café, el fusil y municiones de nuevo, embarcando para las provincias del norte con cuarenta hombres, al mando del capitán Villan. Continuando nuestra marcha, nos unimos al capitán Le Buac, quedando en un destacamento, en donde nos cogió la famosa y triste revolución de agosto. El día 23 de este mismo mes, nos hicieron prisioneros, siendo trasladados a distintos pueblos, llegando finalmente al caserío llamado Vagna, en donde nos encontramos en medio de las columnas de las fuerzas americanas.
Bajo las órdenes de un general americano, nos trasladamos a Manila, que una vez llegados allí nos dieron ropa y dinero, esperando el embarque para España.



El día 17 de diciembre de 1899, llegó un oficial que hizo una lista de 10 hombres, dando la orden para que fuéramos al muelle, en donde había una golondrina que nos condujo al vaporcito llamado «León XIII», con el que hicimos el viaje a España, llegando a Barcelona del día 19 de enero de 1900.
Una vez llegamos a la Ciudad Condal, pusimos un telegrama a un diario de Palma, para que publicara la lista de los ex-combatientes que regresábamos a los respectivos hogares.
– Y usted llegó a Cala Ratjada?
– Sí, pero me encontré con la triste noticia de que mi padre había fallecido hacía dos meses.
– Y desde entonces hasta hoy?
– En 1900 empecé a trabajar en las faenas de la mar. En 1913 me examiné de patrón de cabotaje para empezar a navegar en varios pailebotes como son: «San José», que lo mandé por espacio de varios años (del año 1919 al 1921). Me embarqué de patrón en el «Miguel Caldentey». De 1921 al 1936 me dediqué de nuevo a la pesca. En este año estalló el Glorioso Movimiento Nacional e ingresé en la Falange Española para prestar mis servicios a la Patria.
Esto es la gran odisea de don Gabriel Reus, quien desde hace cuatro años siguió trabajando en las labores de reparación de redes y otros artes de pesca. Hoy prácticamente está retirado, pero a diario da un largo paseo por el puerto, para visitar a los amigos que siguen trabajando en el mar.
Nosotros en otra ocasión volveremos a visitar a don Gabriel Reus, para que no s informe de los altos cargos que ha desempeñado en Cala Ratjada, como es el primer Presidente de la Cofradía de Pescadores, así como también el de Alcaldía. Y últimamente el día 16 de julio del pasado año 1970, le fue entregada la Medalla de Bronce al trabajo.
 
Nicolás Nadal
 
Hoja del Lunes (16 agost 1971) 


Assassinat públic de José Rizal