EL CORSARI GROG (11)


L’ÚLTIM PIRATA (el de l’arc de sant Martí)

 ...i el pirata estengué les ales, quan pensava que els seus amics l’havien traït, però res més lluny de la distància obliqua de la traïció dintre de l’Atles portàtil. L’egolatria havia emblanquinat els llençols de l’oblit i el pirata es disposava a salpar sense deixar d’atendre a les belles damisel·les a cops de canó que anunciaven la partida. L’arc de sant Martí lluïa, això volia dir que totes les possibilitats de l’amor es mostraven a prop del moll, just darrera el Faralló, servides en safata de plata.

 No sabia si podia copsar tanta felicitat, després de les entrevistes sobre periodistes i esportistes, després de tant d’anunci de COVID que ja no ens ve de nou, després de parlar del seu dubtós nom, si corsari, si pirata...el nostre protagonista va sentir una olor nova, una flaire encisadora que el portava més enllà de ses Costellades, més cap aquí de sos Sastres. La intel·lectualitat no l’havia traït, tot formava part del paradís, les enzimes vencerien els astres del cel, el vestit de bordons empolainava la lluna lorquiana, i la casaca vermella li queia que ni pintada a l’últim pirata. Més enllà dels confins d’aquesta terra...més enllà del Cap Vermell.