Un cirerer japonès en flor.
L’arbre té el rostre en flor
Ibn Khafata (1058-1138)
Versió catalana de Josep Piera
El cirerer treu les primeres flors
i l’aire escriu poemes del no res,
teixeix la brusca un vel de primavera
i el sol, quan guaita, ens pinta un horitzó.
Serem els que érem o serem uns altres?
Podem ser altra cosa que el que som?
Què hi ha darrere el mur, que pressentim?
Un món on no treu flors el cirerer?
Un món sense present, fet de quelcom
que no és ahir ni pot ser demà, encara,
un món estrany, una molt lenta espera
d’un déu que tant tarda en ressuscitar?
Potser mai més tornarem a cantar-lo,
el temps de les cireres? Ja mai més
fremirem amb noves penes d´amor?
Un tros meu que no acaba de morir,
un tros de jo que viu com en un somni
aquest cercar la vida més enllà
d’aquests cossos estranys que passejam
com si no res hagués passat i res
nou fos possible que passàs avui.
Tot per sentir que sabem que som dèbils,
que estam a la intempèrie, però
volent tastar el gaudi de sentir,
el gran goig de sentir que sentim, i
de pensar que pensam. Tot volent creure
que queden cirerers plens de cireres
en aquest món estrany sense present.
I que estimam la terra malgrat tot,
malgrat l’opressió constant al cor
que ens maltracta per haver somiat
que un dia no llunyà retornarien
els nostres cirerers a estar florits
d’aquests somnis que ens han acompanyat
al llarg de tantes vides que hem viscut.
Taller Gabellí d’Escriptura
(JF, ML, PJT)
Capdepera, maig 2020
