Avui podríem anar de cançons si és que fossin temps agradables per a la música. Però com diu, per seguir amb la solfa, aquella cançó de Golpes Bajos són temps dolents per a la lírica. I això que, com alguns deuen haver intuït, el títol de l’article té un paral·lelisme amb una cançó de Raimon, crec, que deia, si la memòria no em falla, d’un roig encès voldria les cançons. Encara que el panorama s’assembla molt més al que es vivia en aquell temps de la foscor fosca on la salutació braç en alt era aplaudida i la impunitat de l’extrema dreta era afavorida. En aquell temps de censura tan arbitrària com ferotge. Una vegada vaig anar a un acte cultural, no record si era taula rodona o què, que es devia parlar de teatre. I crec que algú va contar aquesta anècdota. S’interpretava l’obra de Pere Capellà El carrer de les tres roses, i en un moment determinat l’actriu havia de recitar un fragment que deia no sé si literalment «amb sang roja de les meves venes». Bé, la qüestió era que havien de tenir molt en compte si entre el públic hi havia la mà peluda d’algun censor perquè precisament aquest fragment havia estat esmotxat per la censura.

Ara, aquesta dama estreta, primmirada i altres adjectius que m’estalvii per ser políticament correcte, no té fesomies de monstre inhòspit, negre, draculianament franquestiana sinó que té el nom pompós i quasi democràtic de Junta Electoral Central.



Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: