Avui he d'escriure un d'aquests papers que no voldria escriure gairebé mai. M'hi sent com forçat. Les tecles m'hi menen. Com si s'haguessin rebel·lat. No m'agrada escriure per obligació, però a vegades hi ha obligacions, morals, que hom no pot defugir. I hom les ha de fer sigui en forma d'article o sigui en forma de rap. Permeteu-me una prèvia. Just abans de posar-me a escriure he anat a la perruqueria. És femenina, o de dones, però amb mi, i  amb algun altre compromís, fan una excepció. Ens atenen quasi clandestinament, quan no hi ha ningú. Però avui he conviscut amb una dona que es tintava els cabells, ja ho sabeu les que hi teniu experiència, la cosa du un poc de murga. Quan he entrat parlaven de la sentència. No la d'en Valtònyc sinó de la de n'Urgandarín. Ja sé que el que s'esclovella sota la capa pluvial del tint no és significatiu. Una flor no fa estiu. O sí, que n'és. Quan a la perruqueria – de poble, de barri- una figura com n'Urgandarín cau en desgràcia i no desperta un enfilall de jesúsdéumeus quenon'hihapertant és simptomàtic d'alguna cosa. Si fóssim optimistes diríem que d'aquí a l'abolició de la monarquia hi ha una passa. Però també sabem que així com ha caigut del pedestal qualsevol trivialitat farà que s'hi enfili. Les masses, democràtiques i tot, tenen aquestes contradiccions. I si no, que ho demanin a Jesús de Natzaret. Ja em direu que era per complir el guió bíblic la girada de casaca popular, però va existir. Si més no ho diu la Bíblia.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: