Cada un dels nostres que se'n va definitivament, cada pèrdua que patim, ens fa un esvoranc a la paret de les emocions, i, a poc a poc, la paret es va esbaldregant. A mesura que els que ens envoltaven desapareixen de la nostra vida, ens sentim més inermes i la vida perd bona part del seu sentit, perquè aquells amb qui la compartíem –és a dir, que la usàvem en comú– ja no hi són per a posseir-la plegats.

Entre en Manolo i jo hi havia un bon biaix, quan ell encara era un al·lot jo ja era un home casat i amb fills. Les nostres vides van córrer descompassades, perquè jo li duia un avantatge d'anys irrecuperable que feia preveure que ell em sobreviuria de llarg. En tot cas, manteníem les bones relacions habituals de la gent de Cala Rajada, tant amb ell com amb tota la família Fernández, els “Murtes”, gent molt estimada per mi. Jo seguia la seva trajectòria musical i l'admirava com a guitarrista, company de fatigues musicals de Suso Rexach, com a membre d'aquesta institució que ja és avui “Els que ningú vol”, i a més compartíem l'afició pel jazz i sempre l'encoratjava, en tant que alma mater del “jazz en el moll” de les festes de Sant Roc.

Inexplicablement – no cal cercar explicacions a allò que no en té– en Manolo se n'ha anat i jo encara hi sóc, si més no per a llepar-me les nafres que morts com aquesta em deixen empeltades.

Un dia, a “Capdepera Ràdio”, en Manolo em va fer un regal que mai oblidaré: havia musicat un poemet meu, “Si de cas me morís”. Era l'any 2007, i aquella lletra, que ja tenia alguns anys d'antiguitat, cobrava vida amb la música d'en Manolo. I aleshores vaig percebre que aquella relació entre el músic i jo entrava en una dimensió nova, que les nostres vides començaven a discórrer compassades i que aquell bon guitarrista que jo admirava passava a ser algú que m'havia fet un dels millors regals de la vida i que sempre li estaria agraït.

Després, aquella cançó trobà agombol entre altres cançons i el projecte d'un disc va cobrar cos. Vaig anar molt per ca seva, aquell 2009, perquè en Manolo em posava al corrent de cada passa que donava, volia saber què em semblava allò que anava fent amb les meves lletres. I què m'havia de semblar? Jo estava encantant, no me'n sabia avenir. Aquells textos em semblaven del tot nous i la capacitat d'en Manolo per crear música em tenia admirat. Ell era funcionari de l'Ajuntament, però sobre tot era músic, i ho va ser fins a la mort.

En els últims temps m'havia començat a engrescar amb un nou projecte. Volia fer alguna cosa nova, em va donar a escoltar músiques d'altres latituds que l'estaven influint molt. Ens havíem de veure per començar a parlar-ne seriosament. Em va dir que comptava amb mi per a les lletres. Bé, la malaltia s'hi interposà i estroncà allò que encara només era una idea. Una idea que, malauradament, ja no brostarà. En Manolo Muntaner tenia vena de compositor i amb tota seguretat hauria continuat fent música admirable. Quina llàstima!

Em resulten mals d'explicar els lligams pels quals em sentia unit a en Manuel Muntaner, aquells vincles que havia creat la música, tan invisibles com indissolubles. Tant se val. Sé que em va regalar moments de felicitat incomparable i que l'enyoraré molt. I sé que em lleparé les nafres que em deixa el seu comiat escoltant la seva música, una manera perfecta de tenir-lo ben present entre nosaltres.

T'ho he de dir una altra vegada? Gràcies, Manolo.