Aquestes reflexions d'avui, un dia més en què afortunadament el sol ha tornat sortir, necessiten de dos antecedents explicatius.

Primer: Un dels meus poemes de capçalera és el conegudíssim, i estimadíssim, “Assaig de càntic en el temple” (d'El caminant i el mur), de Salvador Espriu, aquell que diu:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Segon: El camí de sa Tortuga, que transit unes quantes vegades cada dia, és de terra i, a l'estiu, molt polsós, sobretot si hi ha tanta sequedat com ara. Això fa que el meu cotxe, tot i donar-li aigua cada setmana, sempre sembli el d'un participant en el ral·li Dakar, amb un dit de terra pertot.

I ara miraré de casar aquests dos antecedents aparentment tan distants.

Al poema d'Espriu, en els inicis del boom turístic, cap als anys 60, me'l vaig fer meu. També per a mi, els visitants del nord representaven la llibertat i la cultura. I quina enveja que em feien! Però han passat molts d'anys d'aleshores ençà, i segurament a nosaltres ens ha revengut una mica l'antiga cultura mediterrània, l'alè de Grècia i Roma. Mentrestant, la gent del septentrió – almanco una part significativa de la que arriba per aquí sota el genèric de “turistes”– fa l'efecte de voler recuperar l'esperit d'aquells bàrbars (incivils, rudes, grossers, en diu el diccionari, entre d'altres perles) que un dia arronsaren l'Imperi Romà.

Vaig aparcar el cotxe, dies enrere, en el carrer Reis Catòlics. El cotxe, com em passa sovint, duia pols fins a l'antena de la ràdio. D'una colla de jovençans que passava per allà, un se'm va adreçar en alemany. És aquest un idioma del qual només en tenc coneixements rudimentaris, però suficients com per entendre la paraula waschen. I, per si a mi em quedava algun dubte, el jovençà s'apropà al cotxe i em va fer gests molt explícits de fregar el cotxe, teatralitzant-ne una necessària netejada. La resta de la colla va riure a voler. No li vaig contestar, mentre l'estol continuava el seu camí, però vaig treure un pedaç i vaig fer un xiulo. Els joves es van girar i jo vaig brandar el pedaç, oferint-los-ho i fent signes, igualment, de netejar el vehicle, per veure si s'animaven a donar-me una mà. El jove que m'havia interpel·lat em va respondre amb un gest encara més significatiu, “fent la figa” (o com es digui), amb el puny estret i dit del mig estirat com un fus cap al cel.

Em vull imaginar a mi mateix, i a tota la gent que conec i amb qui compartesc valors, de visita a qualsevol país centreeuropeu, en una situació semblant. Ni jo, ni crec que cap persones propera, no ens atreviríem a retreure a ningú el fet que el seu cotxe estigués més o manco net, o brut. Per educació i per respecte a la gent del país d'acollida. El respecte, però, ja fa temps que una bona part dels nostres visitants ens l'ha trencat. I serà difícil de recuperar.