El que voldríem -i possiblement necessitem per recuperar l’equilibri emocional-  és que passada la quarantena tot fos com abans: recuperar la feina, l’empresa, els costums, les rutines, i que aquesta la veiéssim com un parèntesi en les nostres vides. I a la vegada sabem que per a evitar en el futur mals majors que el de la pandèmia del corona virus hem de modificar moltes de les nostres conductes i s'han de transformar en profunditat les estructures socials. Com conjuminar aquestes dues necessitats és el gran repte que hem d'afrontar des de ja.

 

Potser ens haurem d'acostumar a sentir paraules com biopolítica, biomedicina, bioeconomia, biotecnologia, biotècnica, biofísica, bioètica..., totes fent referència a un canvi de paradigma en la pràctica totalitat de les branques del saber, indicatives d'unes transformacions socials sense precedents. Aquests nous enfocaments de la realitat, tant en les ciències naturals com humanístiques, ens guiaran per aquest nou mon que just comença i que fan que bona part de l'après hagi quedat obsolet.

 La pandèmia i les seves conseqüències econòmiques, amb la gran incertesa que provoquen, posen en entredit  l'organització social i les institucions que fins avui guien les nostres vides, obrint un gran ventall d'oportunitats. Com raona Proust, “la societat s'assembla als calidoscopis, que giren de tant en tant i van col·locant de distinta moanera elements considerats com a immutables, amb els quals componen una altra figura".

 El que voldríem -i possiblement necessitem per a recuperar l'equilibri emocional- és que passada la quarantena tot fos com abans: recuperar la feina, l'empresa, els costums, les rutines, i que aquesta la veiéssim com un parèntesi en les nostres vides. I a la vegada sabem que per a evitar en el futur mals majors que el de la pandèmia del corona virus hem de modificar moltes de les nostres conductes i s'han de transformar en profunditat les estructures socials. Com conjuminar aquestes dues necessitats és el gran repte que hem d'afrontar des de ja.

 A Capdepera vivim del turisme i, donada per perduda la temporada, és imprescindible assegurar les necessitats bàsiques a tota la població i mantenir les instal·lacions turístiques en condicions de reprendre la marxa quan sigui possible, tot un repte per a les institucions públiques. Però, a la vegada, intuïm que en la indústria turística moltes coses canviaran i que l'adaptació no serà fàcil, un desafiament inajornable i extraordinàriament complex que se'ns planteja i que desafia els usos i costums que venim mantenint des de sempre i que tenim per “naturals”.

 Ara més que mai agafen sentit els versos del poeta: “Caminante no hay camino/se hace camino al andar.