inici

Cap Vermell

La ruta dels tres refugis, senderisme al cor dels Pirineus (1)

Part (1) Com cada estiu un grup de companys caminaires vam decidir partir a Pirineus per a fer senderisme. L’eixida va ser del 26 al 31 d’agost de 2017.  Aquest és el relat del que vam fer en Joan Palerm, Toni Alcantara i Paco Galian.


 
Dia 26 d’agost. Sortida cap a Pirineus i un poc de “turisme”

Com sol ser habitual en els nostres viatges la sortida sol ser molt d’hora, al cap i a la fi vivim on vivim (llevant de Mallorca) i entre cotxe, aeroport i avió necessitem un parell d’hores per arribar al destí ( en aquest cas Barcelona), llogar cotxe i partir. Així que a les 3,30 començarem a moure’ns, a les 3,45 recollir gent a Son Servera. Aeroport, aparcament, controls... Afortunadament la sortida d’aquest primer avió cap El Prat, va ser ben puntual i tots els  tràmits van ser àgils.

Ja de camí a Benasque, encara per autopistes catalanes, aturàrem a berenar: el tradicional entrepà de botifarra amb ceba.

Com anàvem sobrats de temps per arribar al refugi decidírem fer “turisme”. Enguany tocà una aturada “especial”, un del grup tenia curiositat per a visitar Torreciudad. Els altres accedirem i entràrem al lloc emblemàtic de l’Opus Dei. Si bé arquitectònicament  no ens va fer ni fred ni calor, (de fet és més impressionant des d’enfora), el cert és que impressiona per les dimensions (no deixa de ser un intent de mostrar el poder de l’Ordre)  i pel lloc on esta situat. L’interior també resulta impressionant.

 

 

L’antiga ermita amb la seva torre de defensa, vora Torreciudad, la vam trobar més interessant. Allà també trobàrem un empleat que amablement ens contà tota la història del lloc, d’una forma molt amena.
 



A Benasque arribàrem a l’hora de dinar, cosa que férem amb molta gana i després dels cafès partírem cap el pàrquing des d’on iniciàrem la pujada al refugi d’Estòs ( 15,45h), on passaríem la primera nit. El camí de pujada es troba molt ben senyalitzat coma a GR11. És l’entrada “natural” al Parc Nacional de Possets-Madaleta. La pujada és una preciosa excursió que ben bé val la pena.

Durant tota la pujada vorejàrem el riu Estós, primer per la banda dreta i més endavant per l’esquerra. Tot d’una la ruta arranca amb una forta pujada que en poc temps se suavitza. Passàrem un estret amb un petit embassament (Estibo d’Estós), i poc després creuàrem el riu per la Palanca d’Aiguacari. El camí s’eixampla poc abans d’arribar al refugi de Santa Anna (Santana) per a continuar per la Ribera, un dolç passeig entre un espès bosc d’arbres que comencen a perdre la fulla. Les vistes de la vall són espectaculars.

Passada Comagorgia,  el camí torna aspre i costarut. El riu  supera el desnivell amb cascades i salts d’aigua. A les Gorges de Galantes, ens desviàrem cap un mirador (són uns minuts)  que val la pena.





Poc desprès arribàrem a la cabana d’El Tormo. Aquest punt és important per l’excursió de l’endemà: la pujada al Perdiguero.  Una altra vegada creuàrem el riu (ara torna a l’esquerra) i el camí fa un parell de revolts amb molta pendent. Aviat arribàrem el refugi d’Estós, on ja ens esperàvem. A les 18 hores deixàvem els trastos a les taquilles, ens dutxàvem, preníem possessió dels llits i a les 19,30 sopàrem... tot el ritual de les arribades als refugis. Després de sopar férem un poc de tertúlia, unes partides de dominó i a jeure!




Dia 27 d’agost.
Pujada al Perdiguero.

El Perdiguero és una muntanya de 3221 metres, que si bé no és la més alta de la zona, des d’Estós suposa una pujada diguent-ne “emprenyosa”, pe la ruta i per les zones de pedres que travessa.

A les 6,15 ja fèiem l’esmorzar. Les perspectives climatològiques no eren bones  ( pluges generalitzades), però de bon matí sembla que malgrat els núvols, la pluja no era imminent. Així que sense perdre temps i motxilles lleugeres començàrem la baixada cap  a la cabana d’El Tormo, desfent part del camí que havíem fet el dia anterior. Arribats a la cabana, ja se saps que per baixar tots els sants ajuden, ens desviàrem cap a l’esquerra tot seguint la indicació  que marcava 5’30 hores,  travessàrem el riu i per un sender arribàrem a les quatre cases de Bartalet. Seguint la praderia trobàrem un altre indicador de 5’30 hores que ens convida a deixar el sender i enfilar una feixuga pujada pel bosc. Trobàrem algunes fites que confirmàvem l’itinerari. La pujada la trobàrem dura i ens obligà a fer aturades i mantenir un ritme lent. Tot temps vorejàvem el barranc del Perdiguero, però a una certa alçada.
 

Acabat el bosc el camí se suavitza fins arribar a la Pleta del Perdigueret. Aturàrem per a fer un mos i  fer volar el dron. El paisatge és encisador, les muntanyes que ens envoltàvem espectaculars (així que sessió fotogràfica obligatòria!). Ens sentíem a l’alta muntanya amb el Perdigueret, el Perdiguero i la tuca Gargallosa que ens envoltàvem.



Passada la plana començarem la pujada  per una rosseguera molt empinada. Hi havia fites per tot i ens arribàrem a embullar, així que enfilàrem per allà on trobàrem més lògic. Guaitàrem a veure l’Ibonet del Perdiguero, però a penes era un bassiot. Seguírem pujant la rosseguera fins arribar a la base d’una gran cingle, del Perdigueret.  Des d’aquí l’abans imponent tuca Gargallosa queda a sota, com un turonet, indicant el desnivell pujat.



Seguírem vorejant el cingle fins arribar a coll de l’Ubago, seguint unes fites que es duien cap a la vessant nord. La vista del camí que ens manca resultà desolador: un caos de blocs de pedra que se perd fins el cim, el nostre horitzó.



Així com poguérem, seguint una fita aquí i altra allà, arribàrem a la cresta. Alhora el temps s’embrutà, feia vent i a estones plovia. A dalt a penes guaitàrem un poc al voltant, a sota l’Ibon Blanc de Lliterola apareixia i desapareixia entre els núvols, i ben abrigadets (la temperatura baixà de cop , amb el vent i el plugim) iniciàrem la baixada.







Sembla que trobarem un camí millor que la pujada enmig del caos de roques, arribant al Collado d’Ubago on ens aturàrem a dinar. Dinar ràpid per la por a la pluja, però necessitàvem descansar i fer estirament.



La baixada va resultar un campi qui pugui per la rosseguera, desfent el camí del matí. La baixada s’arribà a fer molt feixuga i havíem d’anar amb cura per no fer-nos mal amb les roques. Tanta sort dels bastons!

Arribats a la zona del bosc, que baixàrem prou ràpids, l’amenaça de pluja ens esperonà i a pas lleuger tornàrem a la cabana d’El Tormo. Ara “només” ens quedava la pujada cap el refugi d’Estós. De fet aquest tram el férem més aviat que el dia anterior. No volíem acabar xops!
 

Arribàrem al refugi i férem tot el ritual de dutxa, rentada de roba... sopar, descans i a jeure. Estàvem fets pols, havíem estat prop de 9 hores caminant amb bons desnivells. I l’endemà havíem de seguir!

 

Dia 28 d’agost. Del refugi d’Estós al de Viadós.

Avui tocava caminada “suau”, així que ens aixecàrem una mica més tard, però només una mica ja que a les 8 ja partíem. No dúiem píc-nic, amb les restes del dia anterior i un mica de fruita ens bastaria.

Com anàvem bé d’horari podíem fer les aturades que volguéssim.

Des del refugi d’Estós el camí puja a la vorera dreta del riu Estós pel GR11 fins arribar al Port de Chistau o Collado d’Estós.  D’entrada la pujada és suau per la part dreta de la vall. Quan dúiem gairebé una hora de camí ens aturàrem a descansar i fer volar el dron. Així aprofitàrem per veure la vall i les muntanyes que la voregen, algunes encara en ombra: la Tuqueta de Paüls, Les Agulles,  la Tuca de Paül o Punta Chistau.

 

A partir d’aquí la pujada és una mica més forta, amb una sèrie de revolts que la suavitzen, fins arribar al coll de Chistau (2592 metres). Tornàrem a fer una aturada per prendre el sol, beure i menjar (i fer volar el dron).





Des del coll només ens quedava una baixada, llarga, molt llaaaarga! Pel barranc del Port fins arribar a un creuer dels rius Barranco i Añes Cruces. La baixada posà a prova els genolls.





 



Després d’una breu aturada, travessàrem a Añes Cruces per un tronc i el camí segueix sense perdre alçada per la part dreta del canyó del riu del Barranc. Seguíem tot temps el GR11. Passàrem la cabanya d’Añes Cruces i en el mateix camí a l’ombra d’un avet (un dels pocs que hi havia a la vesant de la muntanya) dinàrem i descansàrem.
 





A penes ens faltava una hora de baixada fins el refugi, així que férem el camí xino-xano. El camí baixa gairebé fins tocar el riu, davant teníem l’impressionant vista de la Tuca Llardana o Possets (3369 metres). El camí s’eixampla quan arriba a les primeres cabanes  i casetes, poc abans d’arribar al refugi. Les construccions són sòlides, de pedra amb sostres de llosa de pedra. 



El refugi és molt agradós, hi havia gent de dinava, molts d’ells arribaren en cotxe i després d’una passejada pels voltants fan el dinar. Nosaltres ocupàrem l’habitació, ens dutxàrem, férem bugada i amb una cervesa a la mà ens tombàrem a la gespa. Un jove català, que ve del Gran Bachimala, ens explica les possibilitats per pujar al Possets i ens ajuda a descartar la ruta directa.  Ens quedava molt de temps per sopar, així que aprofitàrem per llegir, fer un volt... curt perquè de cop i volta començà a ploure amb gana. Descarrega una forta tempesta, tanta sort que som al saló del refugi.



Bon sopar i prest al llit, demà hi havia ruta i més llarga que la feta avui.



Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:















Tercer sector:
“L’acció social en marxa”

Horaris C E Escolar