Amb els amics Berta Liesegang i Mateu Cantó, la meva dona Maria Antònia i jo mateix, férem entre el 24 i el 29 d’agost una breu però intensa estada en el Ripollès, que ens va permetre trescar pels Pirineus Orientals, en totes dues vessants, i conèixer una mica millor una zona que ja havíem visitat amb anterioritat, però aquesta vegada, a més, férem una molt interessant incursió a la Catalunya Nord, per terres de l’antic Regne de Mallorca. Durant la nostra estada, férem cap en el poble de Càmpdevànol, a l’hotel La Sèquia-Molinar, un modern i confortable establiment on fórem acollits per la gent de la casa amb una familiaritat i una afabilitat admirables.
Dissabte 24
El primer dia el dedicàrem tot ell a viatjar. Sortir de Cala Rajada, anar a Ciutat, embarcar fins a Barcelona i collir la furgoneta per arribar a Campdevànol, ja nit feta. I sort encara que la cuina de l’hotel no havia tancat i poguérem sopar.
El poble de Campdevànol – camp de vàndals –, que al 2010 comptava amb uns 3.500 habitants, situat a la comarca del Ripollès (a 3 km de Ripoll), vorejat pel riu Freser. Temps enrere fou una zona industrial (guix, ciment, carbur i, després, filats). Actualment és un poble pagès i turístic. Està agermanat amb Valldemossa, donat que el reconegut pintor Josep Coll Bardolet, que va viure en aquesta última localitat des de 1940 fins a la seva mort, era campdevanolenc de naixença.
Diumenge 25
El diumenge, després d’un bon berenar a l’hotel, prenguérem els atapins i aturàrem a Camprodon, menys de 30 km, i férem un tomb per aquest pintoresc poble de poc més de 2.500 habitants, presidit per la imatge del Pont Nou, que tant s’ha divulgat i que, per tant, s’ha erigit en la icona del lloc. Va coincidir que era dia de mercat i poguérem fer provisió de fruita, formatge, embotits i pa per dinar. Un cafetó en un dels bars del poble ens reconfortà.
No sols productes catalans, s'hi poden trobar al mercat de Camprodon...
La següent etapa, de 19 km, ens va menar fins a Beget. I aquesta distància, que pot semblar curta, es fa llarga quan no es coneix, amb una carretera molt estreta i plena de corbes tancades que sembla que mai s’acabin. Però el viatge val la pena. I tant, que la val! Beget és un minúscul enclavament que ja es troba a la comarca de l’Alta Garrotxa, però que al 1969 va ser agregat al municipi de Camprodon. Actualment és un nucli eminentment turístic i de segones residències, d’una bellesa encisadora. Des de l’any 979 es tenen referències de l’església de Sant Cristòfol, que presideix la contrada. Tot l’entorn ens va captivar. En una zona de lleure posàrem taula i dinàrem de les provisions que havíem fet a Camprodon... i de bona sobrassada que havíem duit de Mallorca.
Amb això donàrem per acabada la jornada. Déu n’hi do! Cap a l’hotel s’ha dit. Una estona de descans, sopar (boníssim), i a jeure s’ha dit. A més, el dia següent tocava matinar.
La vila es manté com fa segles, reclosa dins les murades que va construir el gran Sebastien Le Pestre de Vauban, amb els seus 250 habitants i un bon grapat de restaurants i botigues que en fan un lloc exclusivament turístic. Té l’encant d’allò que sembla detingut en el temps, incòlume al pas dels anys. I ja que he esmentat Vauban, la cosa és que aquesta visita em va agafar en plena lectura de “Victus”, el darrer gran èxit literari d’Albert Sánchez Pinyol. Si coneixeu aquesta novel·la històrica, sabreu que l’autor situa el protagonista, Martí Zuviria, en una primera fase, com a alumne de Vauban. Després de visitar Vilafranca, ho entenc. 12 de les fortificacions que l’enginyer francès dirigí, a cavall entre els segles XVII i XVIII, han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, inclosa Vilafranca, i només passejant pel seu interior es pot abastar la magnitud de la seva obra.
L’altra sensació que colpeix el visitant és el profund sentiment de catalanitat que impregna tots cadascun dels carrers i dels establiments vilafranquins. Les estelades senyoregen per façanes i aparadors i en el restaurant el cambrer ens atén amb català, amb tota normalitat, cosa que, com sabeu, és molt difícil que passi en el nostre poble, per exemple. Això sí, el dinar, regular. A mitjan capvespre empreguérem el viatge de retorn, contemplàrem de bell nou els paisatges muntanyencs del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya, i a l’estació de Fontpedrouse poguérem veure la reivindicació pintada a la façana: “En català / Fontpedrosa”.
Continuarà...
