PREGÓ DE L’ESPERANÇA 2019
Hola, bon vespre. Senyor batle i demés membres del consistori, amics, amigues i familiars. Som gabellí de cap a peus, fill den Toni Adrover Alzina “niu” i “guek”, i de na Catalina Melis Nebot “barrualle sego” i “quenoves”.
Els meus pares es casaren molt joves, mon pare tenia 22 anys i ma mare 18 anys. Ma mare va viure, fins que es va casar, al “Coll d'Ós”. Mon pare quedà orfe als tres anys, sense conèixer a son pare, ja que anava embarcat i morí de pesta negra per Amèrica. Aquesta mala nova els va arribar per carta, junt amb un retrato del nin (mon pare) que la meva padrina li havia fet arribar.
La padrina, mare de mon pare, després de vuit anys de viudetat se’n tornà a casa amb un pagès d’Artà, en Sebastià Ferragut, amo de la finca de son Figuera, amb prou cases i quarterades de terra. Tenia tres fills, dos nins i tres nines, de 14, 12 i 10 anys.
Mon pare tenia 8 anys i no s’hi trobava bé, i li va dir a sa mare que volia tornar a Capdepera amb la padrina i la padrineta, i així es va fer. Va viure a Capdepera fins als 16 anys quan es va presentar a “files”. Quan sortia del quarter va viure amb una família en el carrer de Caro, en el Terreno, ja que un fill d’aquesta família estava al mateix quarter. Son pare d’aquest amic, era patró de barca de bou, i els dies lliures s’embarcava, aprenent així l’ofici de pesca. 
Una vegada casats els meus pares, se n’anaren a Palma a l’hotel Perú uns deu dies, i de nou a Capdepera anaren a viure a Cala Rajada, al carrer des Moll, ben veïnat de l’hotel “Cas Bombu”. Mon pare comprà una barca i pescava els dies de bon temps, ja que s’havia tret el permís de patró de barca. Els dies de mala mar, feia de carreter, ja que tenia carro i cavall (es més gros del poble). Romanien a Capdepera al carrer Cervantes n 9, era casa nostra. Ma mare feia feina a l’hotel Califòrnia, encara existeix s’edifici davant la mar anat cap a Cala Gat. Ella va aprendre l’ofici de composició floral. Una sola flor de gerani, dàlies, roses místiques, margalides dobles, lliris, etc. posades en un platet d’olives fondo, un glop d’aigua, la flor enmig i unes fulles de llorer, de mata, de roses o cintes marfil i verdes. També li ensenyaren a fer “centros” de fruites i verdures, després decoració on quasi tot s’aprofitava.
Els meus pares estaren deu anys sense fills, es meu germà Miquel va tenir un part llarg i dolorós, ja que venia de peus per néixer, fent que la comare i el metge anessin i venguessin cada vespre a Cala Rajada. 
Jo vaig néixer a Capdepera, al carrer Cervantes nombre 9, vuit mesí. Les visites al castell per pregar a la Mare de Déu de l’Esperança, on ma mare duent-me en braços, encenia una espelma i resava. D’aquesta manera em va transmetre la gran devoció a la Verge de l’Esperança. Des d’aleshores fins avui, es podrien contar per cents les vegades que he pujat al castell per pregar i demanar-li favors, que gairebé tots m’ha concedit.
Des de molt jovenet sofria d’atacs d’epilèpsia. Treballant d’ajudant de forneret a Can Sebastià "Mangol" de Vila Roja, vaig tenir un atac epilèptic del qual vaig estar 4 setmanes sense despertar ni dir paraula a l’hospital. Vaig romandre allà durant tres mesos. 
Des de petit portava ulleres, així i tot de no veure-hi massa, als Festivals de Cant i música va venir a ca nostra na Francisca Sastre, perquè li fes uns “tocados” per ballar a el “Brasil”, “Cubana” i més. Li vaig fer uns “tocados” de fruites, de flors i més sense veure-hi gens ni mica. Si us demanau com en sortien, tot era l’ajuda espiritual de la Verge de l’Esperança.
La primera novena del meu retorn a la salut, li vaig fer a la Verge dos rams amb paper de Barba pintat, amb fulles, flors d’uns 75 centímetres. Sa gent va quedar sense paraules. Es rector, es vicari i ses monges vingueren a donar-me les gràcies.
A casa nostra sempre vàrem fer el mes de Maria, i per Nadal un betlem d’uns 4 metres. A ca nostra no em privaren de res, el meu pare m’ajudava sempre, fos el que fos.
Un capvespre, un 29 de juliol hi va haver un accident amb la màquina de batre. El seu cosí Toni Fil, ferrer d’ofici, bon mestre en tot, va fer una batedora que funcionava amb ses dues rodes des tractor (de sa batedora al tractor hi havia 4 metres de biela a biela). El meu pare s’adonà que volia sortir la biela, i de cop i volta s’engegà, fent tota la força i la batedora li arrabassà els dos braços fins es colze. No ens podem adonar del dolor que va viure en Toni Fil, que encara avui no em parla del fet amb jo. 
Als setze anys me vaig anar a Palma per aprendre els dos oficis que he fet al llarg de 60 anys amb orgull de mestre, al menys es el que han dit els clients masculins, femenins i infantils, malgrat es va veure interromput als 29 anys per uns fets no provats. La Guàrdia Civil em vengué a cercar a ca nostra, a la perruqueria, i de cop i volta em duen al quarter. Allà hi havia més de cinquanta persones, amb insults i amenaces, i sense dir el motiu. Jo no podia respirar. Vaig invocar a la meva estimada Verge de l’Esperança que m’ajudés, i em vaig posar de genolls que em deixessin tornar a la “peluqueria” on hi tenia 19 clientes. No pensava més que amb la Mare de Déu de l’Esperança i amb l’ajuda que em faltava. Nou dies després, un dia 4 de març, vaig ser empresonat durant mesos. Vaig pujar al castell, i la Mare de Déu em proporcionà un bon padrí, un senyor que m’ajudà molt, i m’acompanyà, juntament amb la meva mare a la presó. El dia que havia d’entrar a la presó, jo i ma mare, a les 8 del matí ja érem a Palma a casa seva. Ell em va dir “Tant frises?” i jo li vaig dir “Si”. Ell em contestà:“El dia té 24 hores o sigui de les 0 hores a les 0 hores, es un dia, idò no hem de regalar res”. Així és que fins a les 12 h menys un minut del vespre no em deixà entrar a la presó. A Palma hi vaig romandre tres setmanes, llavors, engrillonat em portaren amb el vaixell cap a València. Totes les presons on vaig pernoctar no les puc contar, fins el dia de Pasqua. Quinze dies després dels 4 mesos vaig sortir, però em tenien prohibit tornar a casa meva, a Mallorca durant dos anys. Però gràcies a n’aquest senyor: “carretera y manta cap a Mallorca. Ho he arreglat, i tu consta que estaràs a ca nostra. T’hauràs de presentar a la policia cada setmana però tu estaràs a casa teva i faràs la teva feina. Però si que cada dilluns hauràs de venir a signar a la policia”.
Hi va haver un judici a porta tancada i, gràcies a aquest senyor, es va tornar a fer un judici de portes obertes. A aquest judici vaig ser declarat “persona non grata, vagos y maleantes” tot això gràcies a sa llei de “vagos y maleantes” den Paco Franco. 
No guardo rancúnia a ningú, això m’ha fet més persona, per això, durant tota la vida que me quedi, estaré al servei del poble i de la Verge de l’Esperança. Jo, ja pel meu compte, ja arreglava ses novenes. 
La mestressa Bel de modista, mare de na Margalida Morey, modista, se trobava ja molt major, i de cop i volta com un premi per jo, em van demanar que m’encarreguès jo, ara fa 24 anys. Lo qual vaig acceptar, per fer qualque cosa a la Mare de Déu, per tants de favors que ella m’ha concedit.
I tots vosaltres, poble de Capdepera, teniu en jo un amic generós, noble i disposat per tots i qualsevol ajuda i disponibilitat. Perdonau per no haver fet abans el que avui he fet. Que la Mare de Déu de l’Esperança ens ajudi a tots. Que molts d’anys ens puguem trobar tots aquí.
Martí Adrover Melis.
