Cap Vermell del meu cor

"Cap Vermell és això, un punt de trobada obrat per persones que acostumen a fer miracles empesos per l'amor infinit que desprenen cap aquest poble, la seva cultura i la seva gent."




Encara que fa temps que visc la major part de l'any a Catalunya per feina, un bocí del meu cor sempre serà a Cala Rajada passejant per Cala Agulla amb els ulls emblanquinats de la seva arena, lluent i nua; amb el cos untat de sal, perseguint veure anfossos entre Na Llòbrega i el Bancal de Na Sarda; batallant amb el rem contra el vent en contra pel Cap d’es Freu; aclaparat per la bellesa de la mar acaronada pels primers batecs de l'albada, assegut a prop del far que gira, impertèrrit, talment el temps en el qual se'ns escola la vida. I si una part d'aquest cor batega a Llevant, en aquest racó de món, és culpa de la gent que durant aquests quaranta anys ha fet i fa Cap Vermell.

Sovint, quan vaig amb les ulleres trescant pedres submarines em ve un pensament: "I tot i les tempestes, vosaltres romandreu aquí, en la calma dels segles. Ni les onades ni res del que passi a fora, trencarà ni la vostra fesomia ni la vostra serenor". Una de les coses que he après en aquests anys és que a través de la meditació pots trobar aquestes roques, aquest fons de serenor, un fons de mar que sempre t'acompanya i al que sempre pots recórrer per trobar, de nou, el camí cap a la tranquil·litat, cap a l'equilibri. Cap Vermell per a mi és això: pensar que hi ha un grup de gent que estima no tan sols un paisatge, una gent, una llengua sinó també la idea del bé comú per damunt del bé individual, em commou. Poder-ne formar part a través de qualque escrit o qualque pa amb oli o qualque conversa amb una cervesa entre les mans és, ha estat i serà un privilegi mentre durem.


En un paisatge intel·lectual que sovint sembla tan erm com realment el voldrien alguns dels que han perseguit aniquilar el nostre ésser, les nostres essències com a poble, poder estar un poquet lligat a una entitat com Cap Vermell no és un orgull, és molt més que això: és un acte imprescindible, un goig dins la tristesa d'un món que massa sovint sembla que s'esbuca. Que hi hagi persones que facin Cap Vermell en la nostra llengua, que en ple segle XXI no deixa de rebre atacs tant dels monolingües com d’alguns bilingües, com si el franquisme no fos una cosa del passat, és quasi un miracle, un miracle imprescindible. Que a més puguin transformar-se en editorial i publicar llibres en aquesta llengua, a dins d'un poblet com el nostre, un fenomen paranormal, un fenomen admirable i indispensable.

Que hi hagi persones que fa anys que ens alerten de la pobresa del monocultiu turístic que ara amb la crisi provocada per la Covid ens ha mostrat uns ullals més esmolats que no pensàvem, ho trob fonamental, i les he pogut llegir a Cap Vermell. I si aquest enemic ens sembla ferotge, encara ho és més, molt més, el que només ha avisat amb qualque tempesta i qualque onada de calor. I a Cap Vermell sempre he trobat una ma amiga i entenedora d'aquest temor que fa dècades que arrosseg, amb els ulls esbatanats davant tanta ignorància i aquiescència dels qui haurien de mostrar camí. I amb Cap Vermell hem organitzat i fet marxes per un tren que, en part, dona resposta a aquest desafiament anomenat canvi climàtic.

De vegades necessites estar acompanyat en certs pensaments per no acabar deduint que el boig ets tu i no el món que t'envolta. Cap Vermell és això, un punt de trobada obrat per persones que acostumen a fer miracles empesos per l'amor infinit que desprenen cap aquest poble, la seva cultura i la seva gent. Podríem viure sense Cap Vermell, però seria com urbanitzar el far, treure l'arena de Cala Agulla o qualsevol sentit a un recent nat. Per sort, les roques de Cap Vermell em donen el assossec imprescindible per continuar tenint esperança en una terra, en una llengua, en una gent. Gràcies, Cap vermell del meu cor, en tu repòs.

Miquel Piris