A principi de segle XX, alguns dels primers visitants de les Illes escriviren les seves impressions del viatge i del seu pas per cada un dels pobles.

Mary Stuard Boyd fou una d'elles, i ara Documenta Balear n'ha editat el llibre i ens ha permès publicar el fragment del seu pas per Capdepera.

No us ho podeu perdre. És deliciós!

I, gràcies Toni i a Documenta Balear.

"Confiant a disposar d’un bon xofer i de bons cavalls, havíem acordat
amb en Canet que ens vendria a cercar a les tres.Teníem ganes
de veure de prop la pintoresca vila antiga de Capdepera, l’aspecte
de la qual ens havia atret quan la vérem d’enfora mentre ens dirigíem
al matí cap a les coves.

També volíem visitar Cala Rajada, un petit poblet de pescadors,
una o dues milles més enllà, que era conegut pel seu peix
i els seus sospitosos contrabandistes.

El curt trajecte estigué amenitzat per les escenes i l’interès
que caracteritza una zona agrícola. Sobre les parets de pedra
s’escampaven flors de prinyoner formant grups que semblaven
estranyament casolans devora els enormes amuntegaments
de cactus.

Deixant el carruatge en arribar a Capdepera, caminàrem
ràpidament, atès que el vent era fred, però decidits a
explorar. Férem un cop d’ull dins l’església sense trobar-hi
res de remarcable. Seguint endavant, pujàrem per un carrer
costerut fins a arribar a l’exterior de la gran entrada que
donava accés al recinte emmurallat, que en temps remots
havia servit evidentment de lloc de refugi dels seus habitants
quan el perill amenaçava. I, certament, l’espai comprès dins
la fortificació emmerletada podria proveir protecció a una
gran comunitat.

A aquells murs ben conservats la natura hi afegia una
inexpugnable defensa en forma d’una agrupació espessa de
cactus. Tant els que hi havia a dins com defora de la murada
estaven ben carregats de fulles espinoses.

Des dels cims plans de les torres de vigilància situades dalt
dels merlets, els vigies devien poder veure fins a una distància
sorprenent. Una línia blanca que creuava la mar revelava la
costa de Menorca, a unes vint milles. A prop es trobava el Cap
de Pera, el punt més orientat de l’illa. Amb un vigia atent dalt
d’aquestes torres de vigilància, cap enemic, tant si venia de la
mar com per terra, podia arribar a Capdepera abans d’haver
avisat els habitants de retirar-se amb les seves pertinences de
valor dins la seguretat de la fortalesa.

La vella església parroquial de la Nostra Senyora de
l’Esperança es troba dins el recinte, devora una casa moderna
amb indicis de trobar-se habitada. D’algunes bosses de
terra àrida creixien lànguides unes espigues que s’aixecaven
per damunt de les arrels de figueres vetustes. Mentre que
totes les figueres de l’exterior encara eren nues, una situada
en un racó protegit ja mostrava brots de fulles i unes diminutes
berrugues rugoses que s’acabarien convertint en fruits.
Devora hi havia unes mates de resedes silvestres, tabac bord
amb les seves fulles vellutades ben estirades i unes fulles
pudents de color crema.

Assegudes a les entrades obertes de les cases, les dones
d’aquesta remota vila estaven enfeinades fent senalles amb les
fulles seques de garballó, una palmera nana que abunda en les
muntanyes d’Artà. Algunes aplanaven les tires de fulla fins a
convertir-les en llargues cintes que altres teixien fent les senalles,
les quals, a més de ser àmpliament usades a Mallorca, són
exportades a França en vaixell.

Aquesta indústria agradable i neta sembla que és l’ocupació
més important del poble. Pels carrers per on passàrem,
vérem homes portant grans quantitats d’aquestes senalles perfectament
encaixades una a dins l’altra. Un cop d’ull a través
d’una de les portes obertes dels magatzems ens revelà un lloc
totalment estibat de senalles des del trispol fins a les bigues.
De camí a Cala Rajada, avançàrem un carro amb piles d’elles
preparades per servir; i en una cala arrecerada més enllà de
la vila de pescadors vérem, fondejat, un pailebot que esperava
transportar la mercaderia a un mercat estranger.

En arribar a Cala Rajada, bufava un aire fred de la mar,
mentre les barques restaven ben juntes i alineades dalt d’un
portitxol diminut. Un nombre de casetes tancades al llarg del
semicercle de la cala revelava que aquella costa rocosa era un
lloc d’estiueig apreciat. A l’oest hi ha l’imponent Cap Vermell.

Les vessants rocoses que s’estenen cap a ponent estan
cobertes de pinars. Certament, es tracta d’un lloc on escapar
quan l’interior de l’illa és calorós i aclaparador.
Ens sorprengué comprovar que la gent d’aquesta vila de
llevant posseïa un aspecte més àrab que la del nord i la de
ponent de Mallorca. A Cala Rajada, en veure l’atractiu i
bronzejat capità del pailebot, reconeguérem immediatament el
nostre ideal de capità pirata, el pirata heroic que tracta noblement
els seus enemics. Duia un capell de color escarlata amb
una banda verda com la gespa, un vestit d’un marró daurat,
un faixa taronja i unes sabatilles grogues amb sola d’espart.
Realment era una delícia contemplar-lo.

El dia enfosquia quan ens dirigíem cap a Artà; i mentre
ens apropàvem a la vila situada en un indret romàntic, ens
creuàrem amb molts grups de jornalers que tornaven a casa i
molts grupets d’al·lotes guapes, les quals presumiblement
havien sortit a cercar-los, encara que cada sexe es mantenia
rigorosament separat de l’altre.

És extremadament rar veure a Mallorca un home fadrí i
una al·lota caminar tots sols. És evident que l’estricte sistema
de carabinatge habitual en les classes altes té el seu model
també en les més baixes, ja que les fadrines caminen agafades
del braç –com si es tractàs d’un cor de Maeterlinck –59 i
l’home, segons poguérem observar, limita la seva atenció a
mirades furtives."