L'obra de Jaume Miró va ser aplaudida pel públic que pujà fins a la Torre d'en Nunis a veure aquesta intrigant obra teatral.


 

Dilluns, dia 6 d'agost, en un espai adequat per l'escenificació de l'obra a l'estiu, el castell de Capdepera, es va dur a terme la representació de Cançons perdudes, una obra teatral dirigida per Joan Fullana i interpretada per Ma Antònia Fuster ("Toti"), Biel Bisquerra i el mateix autor Jaume Miró, amb Miquel Reixach a la il·luminació i produïda per Noctàmbuls.


Primerament, la tasca dels actors que s'ha dut a terme és molt lloable, sobretot per la memorització del text, amb més que notable interpretació d'uns actors que vestien senzillament, amb camiseta color grana i texans. L'atrezzo de l'obra també va ser simple: un guitarró i uns cartons per indicar els noms dels protagonistes històrics de l'obra. En relació al tema, podem dir que l'experiment d'investigació històrica, dins el marc teatral és molt encertat, toca la fibra amb una història dels milicians estrangers que contribuïren a lluitar contra el feixisme durant la guerra incivil. El drama és  molt original, amb el fil conductor d'aquelles cançons que formen part de la realitat emocional de l'autor (Antònia Font, Radiohead...) tot i que en un principi hom pot pensar que es tractin de cançons de l'època dels protagonistes.



Després, i a poc a poc, s'ajunten les peces del trencaclosques dispers, on sant Google disposa i l'autor proposa, en la reconstrucció de la vida de Margaret Zimbal, "Putz". No és la primera vegada que Miró es decanta per una infermera en temps de guerra per protagonitzar les seves obres: Diari d'una miliciana també tenia aquesta particularitat. D'altra banda, l'autor ja ens havia posat la pell de gallina amb Els llargs camins, també inspirada en el tema de la guerra civil, amb la dramàtica fugida d'un batle republicà artanenc, un tema que el autor treballa i domina.

Seguidament, s'ha de dir que les noves tecnologies formaren part de l'espectacle, amb un enviament instantani d'imatges per whatsapp per part de Jaume Miró, que el públic podia consultar in situ, que consistien en una instantània a La Vanguardia de l'enterrament de l'infermera per part del POUM, imatges del bar Wikiki a Cala Rajada, propietat de Jack Bilbo, on treballà la protagonista i el seu company i guitarrista Bibble, la imatge de Zimbal i la de Walter Reuter, que obrí camí a la llibertat en un temps cruel.

Finalment, el públic va conviure i reviure les vides de Mary Low, Bibble, Margarita Zimbel, Jack Bilbo, Walter Reuter, etc. en un espai ideal per representar a l'estiu, que s'hauria de potenciar i aprofitar més; llàstima de la banda de cornetes que s'escoltà de fons, en un moment de l'espectacle, tot i que en un principi semblava acompanyar l'obra, com si la batalla fos allà, al fons, mentre Bisquerra abraça a Fuster en tensió dramàtica, però que després es va fer pesat i interferia en el parlament dels personatges; fets com aquest deixen palesa una falta de coordinació que s'hauria d'esmenar. Tot i així, l'obra va ser una delícia pels temps que corren i la catarsi acomplerta, amb l'explosió de sentiments a flor de pell. Joan Fullana, de llarga trajectòria en direcció escènica, s'atreveix amb una posada en escena innovadora, amb moments en que els actors parlen d'esquena al públic, en clara intenció de teatre modern, en la simplicitat de decorats i en l'escasa acció teatral, suplida per un text dens, on l'espectador no pot perdre l'atenció a la història que es va contant, com si fos un llibre obert sobre l'escenari. Miró duu a terme una gran investigació, per la posada en escena, en brindar part de la història gabellina que ens correspon i ens dignifica, en un viatge dels seus protagonistes, que travessaren tota Europa per donar-nos una mostra de coratge i dignitat, perquè el teatre de Jaume Miró, a més d'agradar i fer-nos passar una bona estona, dignifica, i així la trama s'universalitza, fet que no és fàcil d'aconseguir. Enhorabona a tothom!