Benvolguts amics, us presento aquesta novetat editorial acabada de sortir del forn: Caçadors de silencis.


 

Les circumstàncies que vivim em conviden a fer una presentació a distància d’aquesta novel·la que va començar a gestar-se fa uns quatre o cinc anys. No m’amagaré de dir-vos que estic ben content de fer la presentació telemàticament, on-line, en diferit o com li vulgueu dir. Així, no tindré la sensació d’obligar ningú a comprar el llibre, com m’havia sentit en alguna presentació anterior. Convidar amics, familiars i coneguts a una presentació sembla convidar-los a que et comprin el llibre;  em va semblar lleig, forçat. I si no els agrada, com faran per llençar-me’l pel cap? pensava.

Durant el confinament vaig enviar l’arxiu d’aquest text a grups d’amics mitjançant les xarxes socials. Era una situació nova per a tots nosaltres, en què ens havíem de proporcionar caliu, contacte i proximitat... en la distància física! Allò que jo podia oferir era aquesta distracció i poques coses més. El resultat va ser un fracàs estrepitós. Depenem del llibre en fel format “llibre de paper” tal com l’hem conegut durant segles, per llegir? Què fa que un llibre agradi i altres no?

Caçadors de silencis és una història de vivències personals transformades en novel·la, orientada a públic jove i dedicada particularment a 7 adolescents: els que em permeteren construir els protagonistes de la narració, però amagats darrere de noms inventats, en un escenari i un temps que res tenen a veure amb els que viuen ells en la seva vida real. Alguns identificaran el lloc on es determina l’acció, també canviat de nom. El moment és, en part, indeterminat, barrejant aspectes previs a la irrupció a les nostres vides de les pantalles planes (mòbils, tauletes, ordinadors) amb altres molt anteriors. Combino la major part d’escenes imaginàries amb altres que he tingut ocasió de viure o que podrien ser perfectament verídiques, tenint sempre aquell grup d’adolescents per protagonistes inquiets, de caire senzill, respectuosos, interessats en la vida sense deixar de banda el seu vessant juvenil d’ànsia de passar-ho bé.  

Com els conec personalment, els volia oferir un exemplar a cada un i, si no els agrada, espero que m’ho diguin amb la sinceritat pròpia de la seva edat. Però fer una tirada de 7 exemplars en paper resulta caríssim, surt més a compte fer-ne més i oferir-los altres lectors coneguts, per si de cas algú s’interessa. És per aquest motiu la presentació que esteu llegint. De fet, quan vaig compartir en els meus grups d’una xarxa social la foto del llibre acabat de recollir de l’impremta, en poc temps una tercera part de la tirada de 100 exemplars ja estava reservada. Això va passar fa quatre dies ben comptats i avui, en acabar d’escriure aquestes ratlles, ja he de pensar si haurem de fer una segona tirada de 30 o 40 exemplars més. 


Què té un llibre físic, en paper, que sigui tan poderós? No ho sé. A mi em costa molt llegir en tableta o pantalla d’ordinador, fins i tot allò que jo mateix escric. I deu haver certa part de mística, certa nostàlgia romàntica que fa que vulguem conservar algunes tradicions bàsiques. No oblidem que els humans portem molts segles llegint en aquesta mena de suport de pasta que anomenem paper; haurà calat en el nostre ADN? I, com serà el romanticisme dels joves que tot ho llegeixen en mòbils i pantalles... quan llegeixen? Quedarà romanticisme en l’era dels ordinadors, mòbils i tabletes, quan no s’imprimeixi en paper?

En llegir Caçadors de silencis, més d’una ànima pensarà que és una història nostàlgica amb certa dosi romàntica. Hi estaré totalment d’acord. Tot i anar orientat a un públic juvenil, els pocs adults d’esperit jove que l’han llegit no me l’han tirat pel cap, encara. És una història d’aventures d’aquelles on no passa res important o gaire important, com les que llegíem nosaltres, els ja una mica més vells en edat. Bé, alguna cosa sí que passa, perquè un dels objectius del llibre és fer una molt somera introducció teòrica de la navegació a vela als lectors que desconeixen aquest camp de la navegació, si hi volen parar esment.


Llegir un llibre té la magna virtut de transportar a un mon fantàstic, allunyat del que viu la immediatesa del lector, si el text està ben construït. I si no ho està, el text t’escup, et fa fora, no t’accepta. Com s’ha d’escriure per aconseguir que tots els lectors entrin en el missatge que vols transmetre, quan es tracta d’una narració sense gaires pretensions? Si ho sabés, les grans editorials es rifarien la meva creativitat i no és el cas. Això és reservat a aquelles persones especialment dotades que publiquen milers d’exemplars, escriptors consagrats perquè els lectors els hem posat damunt del pedestal d’artista de l’escriptura. La solitud de qui escriu vulgarment enfrontat a la tinta i el paper només la pot contrarestar la crítica ferotge, cruel, punyent i corrosiva del lector, igual com un músic sabrà si ha interpretat bé a partir de la resposta del públic. Si el lector no aporta el seu granet d’arena, qui escriu seguirà ajuntant lletres, paraules, oracions i paràgrafs sense cap gràcia, sense crear una teranyina que atrapi la ment de qui llegeix. 

Sota aquest prisma teòric, em vaig plantejar la venda del llibre en imitació als espectacles amb taquilla inversa: que el lector pagués en funció de com li agradava el llibre, tenint com a mínim del cost d’edició, o que el tornés. Podria ser senzill en versió digital però, com fer-ho en la versió de paper? 

La solució passa per tornar a procediments habituals combinats amb les imposicions del confinament i la pandèmia: presentació virtual i que el compri qui vulgui. Qui no pugui anar a la llibreria de Capdepera, única a tot el món que, de moment, tindrà alguns exemplars, que em contacti directament o ho faci a través de la revista digital Cap Vermell.

En l’apartat d’agraïments, he de fer especial atenció als actors que donen vida als protagonistes; també a les persones que han permès que la meva vida juvenil sigui com ha estat; als meus mestres en navegació i altres persones que m’han atorgat responsabilitat per fer de tripulant i de patró en embarcacions que mai han estat meves. Pel que fa al text, moltes gràcies a Cap Vermell pel seu suport i, especialment, a en Jaume Fuster per ser l’ànima crítica i amable de tota la correcció amb tota la correcció que el caracteritza.  

Amics lectors, moltes gràcies per la vostra presència virtual.

(Malauradament, no se serviran refrigeri ni canapès després de la presentació). 

Biel Mir