La vint-i-setena edició de les Serenates d'Estiu alçà el teló el passat divendres dia 10, i com sempre ho va fer en el preciós marc dels jardins de sa Torre Cega, de la fundació Bartomeu March. I abans de continuar endavant, no podem estar de dir que ens sembla d'un mèrit insuperable la tasca de Joventuts Musicals, adreçada a oferir-nos, cada estiu, un cicle de concerts de qualitat.

Davant un auditori discret en quantitat, però molt atent i implicat, la violoncel·lista Amparo Lacruz va oferir un programa centrat en les suites per a violoncel sol de J.S.Bach, interpretant-ne tres de les sis que va compondre el músic alemany. Concretament, poguérem escoltar la BWV 1007 en sol major, la BWV 1008 en re menor, i la BWV 1012 en re major. Aquestes obres, redescobertes per Pau Casals després de molts d'anys d'oblit, i que en una primera època havien quedat relegades a una funció eminentment didàctica, amb el pas del temps s'han convertit en habituals del repertori dels violoncel·listes, per als quals constitueix una vertadera prova de foc.

   

Com hem dit, les tres suites ens van arribar de la mà d'Amparo Lacruz, una artista amb una dilatada carrera i un currículum envejable. No direm que les escales de sa Torre Cega siguin el millor espai per a la veu greu del violoncel, especialment si actua sol. Però el fet que el públic assistent no fos excessivament nombrós va permetre la proximitat amb la intèrpret, i això va comportar que els oients poguéssim percebre la major part dels detalls de les obres interpretades. I aquestes sonaren plenes de matisos, amb fluïdesa, i ens van obrir a unes pàgines de Bach que no podem considerar com de les més conegudes entre els aficionats a la música.

Bona vetllada, idò, per començar les Serenates, una d'aquelles que ajuden a eixamplar els nostres horitzons musicals i a descobrir racons del repertori clàssic no sempre explorats.