- No és cert que en “Verger” (personatge popular gabellí, ja desaparegut, que de segur que és al Cel) s’aturàs devora un pou per a omplir d’aigua les grosses lleteres i aconseguir més litres de la llet que recollia a fora vila -assegurava en Sebastià “Mengol”.

- Si això fos així, el més segur és que la llet hauria romàs plena de bagots, en entregar-la a  ILMA (Depòsit de Recepció de Llet, a ca l’amo en Francesc de s’Estany) i es veuria a simple vista. Jo no ho crec -assabentava els tertulians del Recreo, el manescal de Mota del Cuervo (Conca), Pascual Garcia.

L’altre veterinari, Jaume Ferriol, arrodonia el comentari del seu col·lega amb el següent comentari:

- Però s’hi ha d’afegir allò de “desgraciat d’animal que entra dins la panxa d’un altre”. Tot el que es bull, el que passa pel foc, resta purificat, basta veure moltes cuines d’hotel on no menjaríeu i que, després, són premiades per la qualitat del seu servei o per les seves mesures higièniques -pontificava el sineuer.

Malgrat això, quan al cafè del Recreo hi arribava en Miquel “Verger”, els habituals companys del cafetet canviaven de tema. No el volien fer enfadar, era un bon home. Acabava de prendre, a “Can Patilla” un “rebentat” amb un altre dels personatges més peculiars de Capdepera: en Pep “Cetre”.

A aquest se li hauria que posar un carrer. Convertia la seva relació amb el veïnat en una qüestió de bon humor continu. Amb el clavell (no era socia-lista, sí “socio-listo”) sempre al trau de la camisa i musiquejant amb la boca, era un espècimen fora de l’habitual. Per mostra, ens bastarà un botó: en Pep “Cetre” tenia un forn, on elaborava, amb la seva feinera esposa, dolços i pastissos, tradició familiar que ha perdurat  fins als nostres dies. Però, a en Pep, li agradava, quan havia acabat la feina, anar-se’n a pescar per devers Cala Rajada, amb aturada obligada a “Can Bloch”, on també feien pa i hi havia un petit cafè. Una altra “figura”, en Bloch.

Un dia, en Pep “Cetre” es va presentar a casa seva amb un “ranxo” e peix fora mida, descomunal. Va ser un esdeveniment per a tot el carrer, ja que habitualment, en anar a pescar, just solia tapar el cul de la senalleta, però aquella vegada necesità una senalla grossa. Tant contenta estava la seva dona que va regalar peix a tots els veïnats.

- Mirau que m’ha duit, en Pep” -els deia, tota feliç.

- Això són veïnats –contestaven, contents, els rebedors.

Passada una setmana, madò Magina, peixetera de Cala Rajada, va pujar a Capdepera a cobrar el “ranxo” de l’amo en Pep. A ell no el va trobar a ca seva, però a la seva dona, sí…

CONTARELLES DELS TEMPS PASSATS