Tot recordant el
Col·legi Major Sant Jordi
---------------------------------------------
Postil·la al Premi Cap Vermell 2009





per Ramon Cerdà



El passat dia 6 de març vaig acabar de viure una experiència extraordinària, que havia començat unes setmanes enrere, quan na Franca, la muller del Dr. Bartomeu Balaguer –per a mi, Tolo, d’ara endavant i sempre–, em va trucar per preguntar-me si voldria participar en un homenatge que Capdepera retia al seu marit. Ell, em va dir na Franca, t’anomena molt sovint tot recordant moltes de les anècdotes viscudes al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona mentre estudiàveu a la Universitat. Efectivament, ell estudiava Medicina i jo Filosofia i Lletres, i ens vam ajuntar perquè ens havien assignat l’habitació nr. 10, una de les que s’anomenaven ‘submarins’ perquè no donaven al carrer i a la llum com les millors, sinó a un pati interior estret i fosc. Nosaltres l’anomenàvem ‘bastiscaf’ –suggerit per ell– perquè estava en el nivell més profund.

 Podeu entendre, doncs, com em va inundar l’emoció des del primer moment que vaig sentir la proposta de na Franca si dic que a la meva família coneixen Tolo exactament igual, per tantes i tantes vegades com l’anomeno.

 

Tornant a la nostra convivència a Barcelona, cal precisar que no necessitàvem motivacions especials per viure intensament l’ambient del Col·legi Major. Érem, i som socialment una mica esquerps, no insolidaris ni massa cruels (al contrari, puc afirmar), i, tot mirant a distància amb més o menys discreció, rèiem de quasi tot el que se’ns posava pel davant. A vegades era una característica física, no pas un defecte, com en el cas del ‘turricèfal’, d’un que tenia el cap com un triangle amb la base a sobre. O bé la resposta que va etzibar a un altre que, tot mirant-lo fixament, li assegurava que tenia “cara de novillero”: “Mejor que cara de novillo, ¿no?”. O la pronúncia de l’ela com u, la d’un vicedirector en preguntar, tot preocupat!, al capellà del centre: “Oiga, padre, ¿eu uiberauismo es pecado?”; i així moltíssimes més.

 

En el moment que em va tocar participar i dir alguna cosa en el lliurament del Premi Cap Vermell, vaig triar algunes d’aquelles anècdotes perquè vaig entendre que no sols era una manera raonable de justificar la nostra relació anterior, sinó també de fer veure que tant per a mi com per a tots els que el coneixen bé –després d’haver-ho comprovat entre els organitzadors de l’acte– Tolo segueix essent exactament igual que abans. No em va estranyar, per exemple, que no hagués estat gaire fàcil convèncer-lo per acceptar aquell reconeixement públic. Un reconeixement, val a dir, a la saviesa i la dedicació que Don Bartomeu havia prodigat cap als naturals i forasters de Capdepera durant tants d'anys.

 

L’acte en conjunt i la continuació amb la seva família, les converses amb ell recordant coses mig oblidades o encara noves em va omplir d’emoció. Puc assegurar que mai havia llagrimejat ni rigut tant. Tot alhora.

 

Prof. Dr. Ramon Cerdà i Massó
Dept. de Lingüística General
Facultat de Filologia
Universitat de Barcelona