Remeis 
 
  aromàtics

    per Joan Cabalgante Guasp











 

         De l’amor i les seves aromes, podria ser el títol d’un tractat medieval, car té un cert pòsit lul·lià, però no ho és. Suso, també podria ser el místic alemany que va escriure a l’Edat Mitjana El llibre de la saviesa eterna, però tampoc ho és. L’autor és un gabellí d’una creativitat gairebé renaixentista, que acaba de publicar la seva primera novel·la, De l’amor i les seves aromes a l’editorial Documenta Balear, a la col·lecció Magatzem Can Toni. L‘aroma, lligat al sentit de l’olfacte, ens suggereix la influència de les obres de Proust o la novel·la de Patrick Süskind, El perfum. Però la flaire del llibre de Suso Reixach és una altra.

 


       A partir d’un article científic sobre les feromones, l’autor enceta un seguit d’interrogants encadenats, dels quals podem extreure que el pensament humà no es pot objectivar sense l’ús del signe, que apareix en la insistència comunicativa mitjançant l’anècdota quotidiana o la graciosa ambigüitat de les relacions humanes. Suso no deixa d’insistir en el constituent instintiu d’aquestes relacions, i ens recorda la part animal que som, la nostra part més visceral. El signe és el component bàsic per a aquesta comunicació, i l’olfacte és l’element semiòtic que serveix de fil conductor de les diferents històries que presenta el narrador. Hi apareixen les olors, catalogables com a indicis.

 

       En el món que ens envolta hi ha olors com puguin ser l’olor de cremat, olor de descomposició, de tancat, de fresc, etc. i d’altres, els quals conformen el codi artificial dels perfums, de caràcter més bé simbòlic: fresc, sensual, viril, rosa, gessamí... En el seu boteller de fragàncies hi caben totes les olors pròpies de l’atracció sexual. Però també hi ha un desig de descriure l’olor propi de la sensualitat, que serveix de leit motiv per contar històries de lligams personals, d’amistats generoses i d’íntims sopars apol·linis plens dels frescs humors de la joventut. No deixa de banda els amors furtius, també els adúlters, tractats de manera oberta i natural, sense caure en la vulgaritat del dietari sexual.

 

       El llibre el podem entendre com un viatge iniciàtic, on les experiències sexuals hi tenen un paper important, com també els jocs voluptuosos i l’autoconeixement emocional. L’autor convida el lector a ser un més dins la conversa de la sobretaula dels seus amics, els quals s’aproximen amb una gran tendresa humana, més a prop de la realitat que no pas de la ficció.


      La part final del llibre presenta cert to detectivesc, per resoldre, a més de la relació amb dues dones, na Marta i na Meritxell, la investigació sobre l’origen de l’herba mora, la belladona i l’herba pudent. Haurem d’esperar fins als darrers capítols, perquè l’autor ens declari quins són els seus components. Mentrestant ens haurem de conformar preguntant-nos si les herbes de Can Planetes deuen d’estar fetes dels mateixos ingredients.


                          Joan Cabalgante Guasp