UN POEMARI ENTRE EL BOSC, LA ROCA I L’AIGUA

Benvolguts tots:

Som aquí per presentar la Filla de l’afrau. Tal i com bé ens defineix don Francesc de Borja Moll en el seu diccionari Català-Valencià-Balear un afrau és una “fondalada o pas estret i no gaire llarg, entre dues muntanyes o penyals”. Jo som l’afrau i avui vinc a parlar de la meva filla, o més ben dit del fill de la meva filla, que és aquest poemari, aquesta joia literària que em defensa a cop de destral, perquè com bé sap la mesquineta, que coneix bé la contrada d’Osona, perquè hi va néixer, una altre fill il·lustre, l’osonenc mossèn Jacint Verdaguer va dir de mi en el Canigó allò de “Com llenyatayres ab llurs destrals dintre l’afrau pregona”. 

Primerament, dir que la meva filla ara viu a Artà, on també hi ha afraus com jo i valls recòndites al seu parc natural. D’allà també en deu extreure la saba d’aquest llibre. Quan entre les meves pedres recorre l’aire fresc de l’alba, una alba que també es descriu a un dels poemes, puc albirar entre penyals com les àguiles peixateres travessen el cel esmolat dels meus dies, com rèmores de la serp gegantina i costa-lloberiana que conforma la silueta dels meus penya segats, allà, la meva filla també mira el cel i escriu i dibuixa amb el llapis el contorn d’una fulla i ens diu com és, tan senzilla com ella. La saviesa de la seves paraules ens porten una tranquil·litat infinita. La bellesa dels mots ens trasllada a la natura, un gest únic en el temps que vivim i la paraula es confon amb l’únic reducte que ens queda per combatre la lletjor del món, que val més oblidar, abans que arribi la foscor. O si més no cal combatre-la amb la poesia, la passió amagada de la meva filla: Estel Font Pla.  

Seguidament, també des del fons del meu abisme s’hi albira la volta celeste i allà les llàgrimes de Sant Llorenç, en cadència cauen d’una en una com cada un dels versos que conformen el poema, de manera narrativa com ja va fer Antonio Machado, però sense cap estria cap a l’erma natura, ans al contrari, cada un dels versos  irradia pau entre boscos d’alzines i arboceres i el seu fruit madur dins l’obaga ens retorna la força de la seva ànima.

En aquest sentit, es pot dir que Estel és també una mica gabellina, perquè és una mica espiritista, ara m’explico: si l’espiritisme està basat en la creença de l’existència dels esperits, que es poden comunicar mitjançant un mèdium, la poeta és la mèdium, que comunica els esperits de la natura amb nosaltres els vius, i a més la seva literatura desenvolupa una moral amb un fort compromís humanitari, cap a una lluita cívica per defensar la naturalesa i denunciar les injustícies com puguin ser les de la dana, a través de les veus de la riuada. I les veus ens retornen un vell càntic que ressona entre les meves pedres i que recorda allò que va cantar Pau Riba (influït pel text Acorar d’Antoni Gomila): el jovent sap distingir un Golf GTI d’un golf GTX, però no sap fer-ho d’un om d’un lledoner o d’un pollancre. 

Finalment, el conreu del vers lliure, de rima blanca, la porta a expressar-se de manera rítmica i acompassada, com ho fan les ones de la mar o la bufada del vent. El seu discurs batega per dintre meu, que som l’afrau, com també ho va fer en aquell magnífic poemari de l’Afrau del nigromant, d’Emili Sánchez-Rubio, tot i que el de la meva filla és deté davant de la meravella del detall endèmic, i desfà, floreta a floreta: des del lliri de la llibertat (en bella al·literació) fins a la petitona bofilliel·la de Collsacabra.  I si parlam de topònims jo també hi som a Sóller i a Sa Canova, a Savassona, on natura i cultura es confonen o entre les alzines sureres de Folgueroles i com alguns excursionistes gabellins he pujat fins a l’encrespada Matagalls. I no pens aturar fins aconseguir transmetre aquell missatge que un poeta anomenat Holmes Hooke me dedicà en el seu llibre Lines and Rhymes, on hi deia: 

Idò això, plantau un arbre, escriviu un llibre com ha fet la meva filla, la Filla de l’afrau!

Moltíssimes gràcies!

Joan Cabalgante i Guasp