No em vull moure d’aquí
No vull passar per alt contar un succeït que ens trasbalsà a tots ben de valent. Els rojos encara no se n’havien anat del tot i a primera hora del capvespre els vigilants de la costa avisaren que una barca blanca i grossa s’acostava per devers l’Olla. A més, na Magina, que havia anat a cercar pinyes per “Sa Serreta” també l’havia vista i li havia estret a donar l’avís a tot el poble: abans de veure cap persona nada ja s’havia escanyat de tant de cridar... A la gent li entraren calfreds i emprengué l’èxode de la forma més immediata que hom pugui imaginar, tot un tropell de cala-rajaders pujava per la carretera cercant refugi a Capdepera, carretons de mà carregats amb matalassos, dones i homes amb bolics de roba, olles i greixoneres, com qui vegi el mestre Massot amb la seva dona i les dues filles fugint d’aquell perill tan summament virtual com imaginari.
La barca havia seguit costejant i en arribar davant el far seguí el seu camí cap a llebeig, però a la gent ja no hi havia qui l’aturàs. Nosaltres érem a Capdepera, a cals padrins, mon pare, ma mare i la padrina Francisca. Mon pare, que també devia estar ben espantat, proposà al padrí Climent d’anar-nos-en tots cap a Sóller, a ca la padrina Francesca, pensant que si ens fèiem enfora el temps sempre jugaria de part nostra, però el padrí Climent digué que ell no es volia moure i que passàs el que fos ningú el trauria de ca seva. El meu pare acceptà amb tot el respecte aquella decisió i tot seguit férem un clot al soterrani de la casa i hi enterraren les quatre joies de la família, es tractava d’esperar. El sendemà tot s’havia normalitzat, la barca enemiga passà de llarg i, com si res hagués passat, els fugitius cala-rajaders, passat aquell regiró, se’n tornaren a ca seva.
La barca havia seguit costejant i en arribar davant el far seguí el seu camí cap a llebeig, però a la gent ja no hi havia qui l’aturàs. Nosaltres érem a Capdepera, a cals padrins, mon pare, ma mare i la padrina Francisca. Mon pare, que també devia estar ben espantat, proposà al padrí Climent d’anar-nos-en tots cap a Sóller, a ca la padrina Francesca, pensant que si ens fèiem enfora el temps sempre jugaria de part nostra, però el padrí Climent digué que ell no es volia moure i que passàs el que fos ningú el trauria de ca seva. El meu pare acceptà amb tot el respecte aquella decisió i tot seguit férem un clot al soterrani de la casa i hi enterraren les quatre joies de la família, es tractava d’esperar. El sendemà tot s’havia normalitzat, la barca enemiga passà de llarg i, com si res hagués passat, els fugitius cala-rajaders, passat aquell regiró, se’n tornaren a ca seva.
