"Miquel Llull, acabarà produint aquesta obra única, amb l’amor i la passió amb els que s’endinsa en les temàtiques a les que ens té avesats, ben arrelades en les terres gabellines"          






per Carles Capó

De la mà de Miquel Llull m’acosto al poeta de Fuentevaqueros, amb un dels seus reculls més emblemàtics. Una traducció acurada, escollida, molt pensada i mesurada. Poesia surrealista (i és poc dir) per quedar-me dins de la terminologia consagrada acadèmicament i prou. No pretenc aquí estar a l’alçada dels especialistes. Confesso els meus intents poc reeixits per entendre l’expressió del univers lorquià. Però anem pel llibre en qüestió que és el motiu d’aquesta ressenya. Es constitueix de 6 parts:

La primera, a manera de pròleg de Pere Joan i Tous, de la Universitat de Konstanz, que respon a totes les qüestions relatives a la traducció del poemari. Per què traduir-lo al català? Per enriquir aquesta llengua i ampliar els àmbits de la seva existència i supervivència.

La segona part és una «Escapada fins al Cor», del mateix traductor Miquel Llull, que serveix d’introducció a un projecte que té els seus inicis en el marc d’una experiència radiofònica a Capdepera. Així, en una voluntat d’oferir Lorca amb les tonalitats, la sonoritat i les vibracions del que estima la seva parla, de fil en agulla, amb els poemes a la butxaca, Miquel Llull, acabarà produint aquesta obra única, amb l’amor i la passió amb els que s’endinsa en les temàtiques a les que ens té avesats, ben arrelades en les terres gabellines. Aquí Llull ens porta a fer un salt impressionant que mostra de manera fefaent l’amplitud del seu univers literari i del seu camp de treball.

La tercera part és gràfica. L’edició inclou 18 fotografies que havien d’acompanyar l’edició de Poeta en Nueva York.

La quarta part ens permet entrar amb bon peu en el context de l’obra. Es tracta d’una conferència-recital que el mateix Lorca va donar, entre altres llocs a Barcelona, i que diu com va viure i sentir els diferents àmbits i paisatges de la seva estada a la gran ciutat que ell mateix qualifica de «desarrelada». Ha estat un encert oferir aquest text al lector que, així, pot superar parcialment i per intuïció l’hermetisme de la poesia lorquiana. Per aquesta, el mateix poeta ens ofereix una clau de lectura que ens acaba de desarmar o, segons com, ens exculpa quan a la conferència invoca l’ajuda del duende «que és l’única manera –diu Lorca– de què tots s’assabentin, sense ajuda d’intel·ligència ni d’aparell crític, salvant de manera instantània la difícil comprensió de la metàfora i caçant, amb la mateixa velocitat que la veu, el disseny rítmic del poema. Perquè la qualitat d’una poesia d’un poeta no es pot apreciar mai a la primera lectura, i més aquesta mena de poemes que (…) no són aptes per a ser compresos ràpidament sense l’ajuda cordial del duende». Així, doncs, sembla dir-nos el poeta que només sota la influència d’una estranya i incomprensible disposició de l’esperit, és possible la màgia de poder entrar en el poema, el seu ritme i emoció. Independentment dels coneixements i de les sàvies i pertinents interpretacions que es puguin fer del seu imaginari.

A la cinquena part hi trobarem els textos castellans de l’obra traduïda, poemari i conferència. Honesta configuració que permet retornar al text castellà, corroborar, resoldre dubtes i així apreciar encara més la intenció dels editors.

Poeta a Nova York, Federico Garcia Lorca, Versió catalana de Miquel Llull, Edicions Documenta Balear; Cap Vermell, 2022, 230 p.