Una de les estratègies que tenc per dissuadir aquells que a mitjan capvespre em telefonen per oferir-me servicis variats és parlar-los tot el temps en català. I no només contestar-los amb monosíl·labs sinó que intent dur la conversa al meu redol i que l’interlocutor es vegi obligat a fer-me preguntes que requereixin una frase llarga. És la meva petita venjança contra aquells que impunement destorben el meu descans. La resposta que rep sol ser variada tot i que sempre va en la mateixa direcció: penjar el telèfon de mala manera. Alguns ho fan tot just quan em senten parlar en català. D’altres fan com si m’entenguessin fins que arriben al parany de la frase llarga i se n’afluixen de fer més el ridícul. Altres, amb vocació redemptorista, em pregunten si no sé parlar espanyol. Davant aquest interrogant sempre els dic que jo solc parlar parlar en català i que aquesta és la meva llengua. Normalment no em deixen acabar la frase, ara bé, qued amb la mel a la boca de la petita venjança. Fins i tot, els més patrioters redemptoristes volen alliçonar-me – o es diu adoctrinar-me?- de com es comporta un bon espanyol. Fan un negoci ben foradat.




Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: