La Cala Rajada de Santos Balmori







Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

 

           

 El pintor Santos Balmori Picazo,nascut a Ciutat de Mèxic el setembre de 1899 i traspassat el 1992, fou hoste de Cala Rajada, lloc que el va inspirar per a la realització d’un bon assortiment de quadres. Un dels més representatius va ser el de les 4 Sirenes, que presidia l’antic bar Wikiki, al costat de la propietat de l’amo en Pere Antoni Marín. Aquest el va vendre al pare de Margarita Sans, conegut com “es Sabater”. En aquest indret, Marín tenia un petit teatret que destinava a la celebració de balls i també a la representació de sainets, l’any 1940. Per mor de la guerra civil, fou empresonat. Quan l’alliberaren, tornà a Cala Rajada i va vendre aquelles propietats.

Tornant a Santos Balmori direm que fou el protagonista de “Remembranzas, silencios y charlas con Santos Balmori”, document literari amb forma de gruixut llibre, original de la seva segona esposa, Helena Jordan. “Santos em va relatar moltes anècdotes del temps que va viure a aquell màgic indret (Cala Rajada), eren relats estranys que mostraven la comunicació molt especial amb la naturalesa que ell tenía”.

Conta Santos Balmori: ”Rachel Bjornström, la meva primera dona, i jo ens vàrem conèixer i agradar a primera vista, i partírem cap a Suècia, allí tinguérem casa nostra. Durant un any i mig vaig treballar a Estocolm on vaig fer exposicions. Més endavant ens traslladàrem a Paris, a la rue Daguèrre, i allí vaig continuar pintant. La meva salut es va ressentir, i per això decidírem cercar un lloc amb molt de sol. Ens varen aconsellar les illes Balears. A Mallorca, quan arribàrem, vàrem trobar un petit poble de pescadors, una cala (Cala Rajada, a prop de Capdepera, al nor-dest de l’illa daurada).”


–  Recordes, Helena, quan hi vaig anar amb tu? Trobàrem que estava ple d’hotels, botigues per a turistes, discoteques, cantines i cabarets. Idò, quan vinguérem per primer cop Rachel i jo, fa més de mig segle, era un rabeig de pau, verjo de comercialisme i enrenous civilitzats. Llogàrem una bonica caseta rústica amb un pou i una vinya, davant la mar. Hi vàrem passar dos anys i allí vaig feinejar intensament, dibuixant, pintant i fent litografies. Poc temps desprès descobríem que allí hi havia una colònia d’artistes i escriptors alemanys. Record el pintor alemany Davringhausen, l’arquitecte Gropius, el mùsic-compositor Arnold Schönberg, el poeta Thomas Elliot – a qui vaig iniciar en la menja de calamars –, i altres tants que ara mateix no record.


Homenatge a la Víctima, 1963 

– Jo treballava i lluitava amb les formes i la llum, i el meu pensament  estava en continuu debat entre una sensualitat profunda i un delit d’equilibri i raó; tu, Helena, ho saps, això encara perdura. Per la seva naturalitat, era aquella una vida esplèndida: nedava, menjava aliments simples, explorava els bells penya-segats, els boscos flairosos, recobrant la meva salut i el meu aplom; el sol i aquella vida a Cala Rajada salvaren el meu cos i animaren el meu pensament. Dos anys que fórem feliços. De vegades anàvem a la capital, a Ciutat,  i en certa ocasió assistírem a una conferència del comte Hermann Keyserling. En aquest acte coneguérem algunes persones notables i hi férem amistat, entre les quals Francesc Sureda Blanes, escriptor, poeta i sacerdot catòlic, lul·lista per excel·lència, qui ens va convidar a una xerrada seva sobre la vida i obra de Ramon Llull (el mestre “Barbaflorida”).