Es Born

       
           per Climent Garau

En aquell temps tots solíem passejar pel Born els horabaixes i els diumenges a partir de les dotze, si feia bon temps. Hi compareixia tot déu i sempre n’hi havia que destacaven i inspiraven els batiadors de nous noms, mals noms o com es digui aquest gènere de literatura onomàstica popular. Parlar de tot això m’ha semblat que, tal vegada, pugui fer gaudir d’una sana o maliciosa nostàlgia a qui vulgui entrar en aquest tema tan irrespectuosament popular.

En el Born ens hi topàvem la majoria dels llonguets adolescents i algun de granadet i tot,  però les convencions socials regien aquells ciutadans, cadascú guardava les distàncies que aquella societat havia establert entre els ciutadans de la ciutat, que no arribava a passar de les setanta mil ànimes. Crec que convé que recordem que el passeig dels horabaixes del Born es nodria d’estudiants fills de botiguers,  de funcionaris i de senyors que passaven l’estiu a les possessions i que no tornaven a Ciutat fins que a Montission començaven la novena de la Puríssima.

 El passeig solia començar a posta de sol,  i la plena s’esdevenia a la sortida dels cines de la primera sessió. Jo record que aquella hora era ritualment respectada, era un compromís de trobar-te amb la colla d’amics.  Nosaltres érem quotidians, ens hi solíem trobar cada capvespre, dijous, dissabtes  i diumenges i tot, dies i hores en què solíem compartir aquella agradable estona amb els soldats i les criades, que en aquell temps encara n’hi havia, i de l’agre de la terra.

El braç dels botiflers s’ho prenia amb més mesura i contenció; havien triat un espai determinat, hi compareixien uns dies determinats, evitaven els dijous, els dissabtes i els diumenges a vespre, dies d’excessos democràtics i ferum de suor, i es deixaven veure els diumenges de matí, quan a l’hora de fer l’aperitiu tota la “cream” de ciutat, mares i filles, hi eren presents; les mares, assegudes a la filera de cadires de ferro i de “pago”, i les filles anant amunt i avall alegres i observadores, crítiques implacables les unes amb les altres. Un quartet abans de les dues, les mares ja havien partit per tal de tenir la taula a punt per a començar el dinar dominical.

 Amb el braç dels botiflers no hi teníem tracte directe, cadascú estava on li tocava estar, tanmateix existia una certa tensió entre un braç i l’altre i per això en aquell club elitista els experts en onomàstica popular hi tenien una pleta inesgotable. Un d’aquells personatges que destacava més era  “Es Conde”,  el seu  germà segon era en “Nelson” i el petit de la família, que es casà amb  una Queralt de Catalunya, era “Es Príncipe”. Eren alts, rossos, estirats i elegants. Nosaltres érem més petits i rabassuts i anglòfils, i aquells personatges, no sabria dir per què,  ens semblaven escandalosament germanòfils, exceptuant en ”Mamá yo quiero ser inglés”.  N’hi havia un que no deia res mai, era un home molt seriós i amb aires prou solemnes, algú l’havia batiat de nou i a partir d’aleshores esdevingué “Es Panteon”.  A un Rul·lan del carrer de St. Jaume li dèiem “Carita de Ángel”; i tot un marquès del Palmer era “s’Ull Bollit”. Un cosí seu, que tenia molt mal geni, era en “Pep Vinagre”. En Xim Cotoner era “En Xim Vermell” i era germà d’en Nicolau Cotoner, el “Mamà yo  quiero ser inglés”.  “Es Ninó” era en Joan Manuel Cerdó Vives, fill del notari Cerdó, i al seu cosí li dèiem  “Es Caiman”; i a la primera dona que es tragué el carnet de conduir,  “Mis Studebaker”; “En panada” era baixet i rabassaudet....

Quan durant la guerra civil, per un tres i no res, s’organitzaven  desfiles,  en Xim Gual de Torrella, que era requeté, desfilava davant del pare d’en Cili Buele, que també ho era; tots dos duien una boina vermella, i a  Xim, com que era de pèl roig i alt, li deien “Es misto encès”, i a son pare d’en Cili, com que era negre i baixet, li deien “Es misto apagat”.

La llista és llarga i simplement té l’interès de guaitar en la societat dels anys quaranta, amb uns modes de viure que avui s’han esvaït del tot.