inici

Cap Vermell

Fent memòria / 10 / Del tocadiscos als intèrprets catalans i mallorquins-








Del tocadiscos als intèrprets catalans i mallorquins






El tocadiscos portàtil, a les anomenades “reunions” del jovent, amb els conjunts i cantants als quals ens referíem en el capítol precedent, també encobeïa singles de caire més tranquil i assossegat. La cançó tradicional espanyola no es va donar per vençuda ni molt manco. En primer lloc es trobava Manolo Escobar, també Raphael anomenat “el nin”, el qual semblava endinsar-se en espessors luxuriosos amb allò de “yo soy aquel que cada noche te persigue”,però que de sobte aclaria els límits de les seves proposicions: hablemos del amoooor! Ell fou el nin aviciat de TVE i del règim franquista, emulat per Julio Iglesias, qui aixecà acta de continuïtat històrica de la situació: “la vida sigue igual”.


 

Julio Iglesias i la seva tendresa pels musicals romàntics. Recordau Gwendolyne? Una noia de carn i os convertida per un temps en la núvia d’Espanya. Al festival d’Eurovisiò d’Amsterdam, malgrat les enquestes, no guanyà Julio, ni Gwendoline. Els jurats noes varen commoure per la història d’amor.

La nova cançó.- A Catalunya es desenvolupava un moviment cívic i cultural que acabaria convertint-se en un extraordinari fenomen de masses: la nova cançó. El voluntarisme premeditat dels setze jutges es transmetria cap a recitals i actuacions per tots els pobles i barriades de la geografia catalana. Raimon, amb el seu patetisme i la victoriosa presentació al Festival de la Cançó Mediterrània amb “Se'n va anar”. Fou vetat a TVE, únicament hi va participar una sola vegada cantant “Al vent!”. Un autèntic himne dels moviments democràtics i antifranquistes fou “Diguem no!”.



Una certa cançó castellana amb aires de renovació va aparèixer de la mà de Luis Eduardo Aute : Aleluya. Desprès arribà Ara que tinc vint anys de Joan Manuel Serrat , el qual, poc temps abans, s’havia deixat temptar pel bilingüisme comercial amb la participació al Festival d’Eurovisió, amb un tema tan trivial com el La, la, la, amb Massiel, que fou proclamada pels dirigents de TVE la “Massiel d’Espanya”, una vegada que en Serrat s'hagués retirat a temps, exigint cantar la cançó en català. L’autor de el farero de Capdepera recuperà el seu públic de sempre i el va ampliar, mentre que a Catalunya encara hi ha qui té ennuegat l’abric de “xinxilla” amb el qual Massiel va retirar
el premi, passant-se més tard a la disciplina de militant socialista…

A finals de la dècada apareixia, amb influència repartida entre el rock i la nova cançó, un moviment musical que fou qualificat de progressista: underground i d'altres estranyes maneres. Pau Riba i Lluis Llach comentaven per què s’havien de sotmetre a l'estultícia d’un locutor que no els entenia: “Per què ens hem de complicar la vida i dependre de gent poc interessant? Per a nosaltres, el més important a la vida és la llibertat, si oficialment no te la donen, idò l’agafes així com pugis. I una fórmula és anar on vulguis, quan vulguis i fer el que vulguis”. Aquestes paraules varen merèixer la primera plana d’alguns periòdics de Barcelona i, per raó de la censura encara latent, foren sancionats els rotatius que les publicaren.

Un any dur, el 1970.- Els 60 i 70 també es recordaran, especialment a Mallorca, per “Los Javaloyas”, “Ja-Alai” , “Los Beta”, “Los Bravos”, “Grupo 15”, “Los 5 del Este”, “Falcons”, “Zenith”, “Els Talaiots”, “Zebra”, “Z-66”, “Los Pekenikes”, “Continentales” i, tal volta, per alguns més dels qualsens oblidam sense voler-ho fer.

 




















En conjunt, 1970, fou un any dur per a la joventut. La imatge nòmada de la “família Manson” amb els hippies, els estudis sociològics de pel·lícules de gran impacte com “Zabriskie Point” de Michelangelo Antonioni, “Easy Rider” de Dennis Hopper i “Woodstock” sobre l'illa de Wight i el seu festival “pop”, que fou refugi de joves contestataris que causaren la irritació de l'ordre establert. Les drogues que recorden a Janis Joplin i Jimi Hendrix i demés víctimes dels efectes d’excessives dosis. Luis Buñuel va poder tonar a fer rodatges de films a Espanya, tancant així un llarg parèntesi desprès de la seva escandalosa Viridiana, que va conquerir el Gran Premi de Canes i fou prohibida per la censura espanyola. Tristana, inspirada en l'obra literària de Pérez Galdós, també tingué problemes amb els representants de les essències de la reserva espiritual personificada pel dictador Franco. Va haver de filmar-la a Portugal, ja que li prohibiren de fer-ho al nostre país. Abans d’acabar el rodatge, Buñuel pogué resoldre els esculls i finalitzar la pel·lícula a Toledo, no sense abans haver de suprimir de l'argument l’extens idil·li entre Catherine Deneuve, la protagonista, i Franco Nero, que allibera Tristana de la submissió de Don Lope, interpretat per un incommensurable Fernando Rey. Una nova modalitat, l'“art i assaig” s’instal·lava a alguns cinemes com a demostració d’una apertura del règim, amb pel·lícules més permissives, tant en contingut com en imatges, però mutilades encara. I no fou poca la gent afeccionada al setè art que viatjà a Perpinyà a visionar films prohibits a Espanya que ens arribarien anys més tard, tal com va succeir amb l’emblemàtica “El darrer tango a París”. Les joves generacions no ho deuen entendre, això…

La separació dels “Beatles” com a conjunt, per les diferències entre els dos intel·lectuals del grup, Paul McCartney i John Lennon, que s’establiren pel seu compte, acabà amb el fons sonor dels anys 60 nascut a Liverpool.

B.Melis “Meyme”




















 
 

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar