Tenc un gavadal de mots al meu abast. Obr el diccionari per qualsevol pàgina i em surt a camí un exèrcit de paraules disposades a entrar en acció, preparades per anar a la guerra verbal o per a estendre ponts de pau dialèctica. Una munió de paraules la majoria de les quals no faig servir mai i amb una majoria igualment aclaparadora d'un significat absolutament estrany per a mi. Adobassar, preposteració, siliqüiforme, infonomista, gaur, mastigòfor, flavescent... I així cap a l'infinit, fins que els ulls se'n cansen. Paraules desconegudes, segurament perquè no em fan gens de falta per a la meva vida quotidiana, mots totalment prescindibles per al meu desenvolupament diari.

El més recent diccionari de l'IEC conté gairebé 70.000 entrades. El vocabulari comú que aprenem d'infants arriba a unes 2.000 paraules, i després, segons la formació que rebem, aquest nombre augmenta, però no solem passar de les 5.000 en les nostres relacions habituals, fins i tot en les situacions més complexes. El nostre vocabulari passiu pot arribar a les 10.000 paraules, entre les que usam i aquelles que, tot i conèixer-les, no feim servir quasi mai, i de fet amb devers 500 mots ens podem relacionar sense gaire problemes.

Tot això ho vénc a dir perquè no deixa de sorprendre'm que, tant com restringim el nostre lèxic, especialment a les xarxes socials, siguem capaços de malparlar com autèntics especialistes. Hi ha persones instal·lades permanentment en la maldiença, les quals, a més, han trobat a Internet la finestra perfecta per a treure tota la fel que duen acumulada. Incapaços de bastir res semblant a un argument o de raonar les seves proposicions, es refugien en el nucli dur de les 500 paraules que dominen, en aquella part del seu vocabulari des de la qual poden manifestar la seva escatofília, reconeguda o no.

Aixecar construccions verbals per a la pau i la concòrdia fretura d'un exercici molt conscient, molt madur, però dinamitar els ponts de la convivència per mitjà de la paraula és a l'abast fins i tot dels més necis. Lamentablement.