La nova polèmica dels animalistes recau ara damunt les tradicions matanceres de Mallorca. De raons no els en falten. Si deixam de banda el fet que aquesta pràctica de fa generacions ençà sempre s'ha duit a terme de forma privada, o sigui, que és una tradició arrelada que es duu a terme de forma particular a benefici propi, o sigui, a la casa del senyor..., podríem veure que les acusacions que l'animal és tractat de forma cruel i salvatge abans de dur-lo a damunt la taula i morir no és tan exagerada ni tan normal com podríem pensar. A parer meu, no té res a veure amb el patiment d'altres pràctiques de caire industrial que més endavant explicaré. Se solia contractar gent per desbudellar l'animal i la festa durava tot el dia. Els col·laboradors tenien la seva part de camaiot, xulla, sobrassada o llonganissa. I els senyors carn per a tot l'any. Així i tot, això mereix una reflexió que va més enllà d'una simple tradició arrelada i té molt a veure amb la nostra relació amb els animals.

La ment de l'ésser humà és capaç de crear coses meravelloses. La nostra gran capacitat intel·lectual ens permet concebre idees i conceptes extraordinaris que no som capaços de trobar a la natura que ens envolta, i això ens converteix en creadors purs. De fet, una de les nostres creacions intel·lectuals de caràcter abstracte ens caracteritza i ens defineix com a espècie. I no, no estic parlant de l'art, ni de les matemàtiques, ni de la religió, ni tampoc del sentit de l'humor... Estic parlant de la hipocresia. A despit de les seves paleses connotacions negatives, la hipocresia és un fruit del nostre intel·lecte superior. Ha adquirit tal nivell de refinament i elaboració en l'ésser humà i la tenim tan arrelada en el nostre interior, que ha arribat a confondre la nostra visió de la realitat fins a límits insospitats. Hem assolit tal nivell d'hipocresia existencial i estam endinsats en tal nivell de confusió sobre la naturalesa de les nostres accions, que arribam a confondre l'egoisme més esgarrifós i abjecte amb actituds d'amor i respecte que res tenen a veure amb la naturalesa real de les nostres accions.

Un dels exemples més flagrants d'això que dic el veim reflectit en la nostra relació amb els animals. Aquest, sens dubte, és un tema realment dur de tractar, ja que desperta reaccions enfrontades i moltes vegades viscerals, que defugen de tota capacitat d'anàlisi fred i raonat. Però si tenim el valor de ser sincers amb nosaltres mateixos, haurem d'acceptar que la relació que la nostra espècie manté amb els altres animals d'aquest planeta és senzillament vergonyosa. I no, el pas del temps no ha millorat la situació: l'ha empitjorada. A despit del que molta gent vol creure, actualment hem assolit els majors nivells de crueltat i dolentia respecte a la resta d'animals, perquè a diferència d'altres èpoques o de civilitzacions anteriors, ara la nostra relació amb ells està banyada dins la més vomitiva de les hipocresies. Certament, per arribar a l'estat actual hem ficat mà durant segles d'una altra de les nostres “millors creacions intel·lectuals”: l'arrogància.

La nostra arrogància com a espècie ens ha duit a creure que els altres animals són incapaços de sentir emocions, de pensar, de tenir personalitat pròpia, de desenvolupar elements culturals o de comunicar-se entre si. I per arribar a tals conclusions m'he basat en el fet que no som capaços de comprovar l'existència de cap d'aquestes característiques o elements en els altres animals, simplement perquè no comprenem com s'expressen. Això ens ha permès de convèncer-nos de la inferioritat dels altres animals i amb això hem negat qualsevol senyal que els assembli a l'ésser humà. Ha estat un acte d'arrogància interessada, que ens ha permès buidar-los de contengut i amb això hem pogut conceptualitzar-los pràcticament com si fossin objectes que podem manipular així com vulguem, sense haver-nos d'enfrontar a cap sentiment de culpa.

Gràcies a la perfecta simbiosi entre arrogància i hipocresia, ens hem permès la llibertat de convertir els animals en esclaus al nostre servei; de fermar-los, tancar-los, engabiar-los, maltractar-los o inclús, a la actualitat, matar-los en massa aplicant tècniques d'assassinat industrial. I gràcies a aquest meravellós instrument intel·lectual anomenat hipocresia, hem aconseguit tranquil·litzar les nostres consciències, ja que als nostres actes els hem aplicat l'etiqueta de “necessitat econòmica o alimentària”, i en els casos més baixos i abjectes, el qualificatiu de “tradició i cultura”.

Quan parlam de maltractament als animals disfressat de “tradició i cultura”, òbviament l'exemple més paradigmàtic, vomitiu i repugnant són les corregudes de bous i altres festivals consemblants, en els que un conjunt de capbuits es reuneixen per veure com una sèrie de persones torturen un animal fins a matar-lo. No existeix un espectacle en tot el món que sigui capaç de plasmar un nivell tan elevat de dolentia, misèria humana i covardia, com el que ens ofereix una correguda de bous. Molta gent contrària a aquest fastigós espectacle té tendència a focalitzar les seves enrabiades cap als“toreros” o les persones que boten al mig de la plaça a enfrontar-se amb l'animal. Però si ho analitzam fredament, i encara que pugui resultar paradoxal, el “torero” potser sigui l'únic dels implicats que mereix un mínim de respecte. Sí, és cert: es guanya la vida torturant i matant animals, com afirmarien els animalistes. Però siguem sincers: això no l'allunya gaire d'un empleat d'escorxador, encarregat d'executar diàriament milers de porcs, pollastres o vaques indefenses, amb la diferència de que el “destre” arrisca la seva integritat física amb això. Aquí, els autèntics éssers depravats són les persones que paguen doblers per assistir a l'espectacle. Un conjunt de covards, morbosos i sàdics que no tenen el valor de baixar al mig de la plaça a enfrontar-se amb el bou per complir amb aquesta “noble tradició que tant diuen estimar”. Si realment estimassin la tauromàquia i la considerassin “un noble enfrontament entre l'home i l'animal”, tal com ells la qualifiquen, no s'amagarien darrera altes barreres de fusta, ni s'asseurien a inaccessibles grades a uns quants metres per damunt de la plaça. Estarien a baix, en contacte directe amb “la festa” i amb el risc que implica. I és que per molt que ho neguin, dins lo més fons dels seus cors, aquests éssers hipòcrites guarden el desig intim i inconfessable que el bou suqui el destre i li arranqui la carn, perquè en el fons li tenen enveja per esser capaç de matar l'animal amb les pròpies mans. Així idò, una correguda de bous en el fons no és més que un mirall en el qual es miren els espectadors: un mirall en el qual veuen reflectit el propi sadisme i la seva execrable covardia. I poc importa que els qui contemplen en directe aquest espectacle siguin jutges, futbolistes, mandataris o artistes, encara que s'anomenin Hemingway o Joaquin Sabina: són una viva representació d'allò més baix de l'espècie humana i de la seva més descarnada hipocresia i manca de noblesa. És una cosa que costa d'assimilar, però que hem d'acceptar com una de les grans “meravelles de la natura”: i és que qualcú pot ser un depravat, un dolent covard i un complet miserable i ser un gran artista alhora.

Però més enllà del cas de les corregudes de bous, que és un cas cridaner, però que no deixa de ser una representació residual, localista i provinciana de la indignitat humana, allò que veritablement caracteritza la nostra crueltat i hipocresia cap als animals, en el món actual, és la nostra capacitat d'aplicar tècniques industrials d'assassinat massiu. Som un dels pocs animals capaços de crear grans quantitats de vida amb l'únic objectiu de poder-la destruir després, i ho feim amb una feredat i indiferència que haurien de posar en dubte molts d'aquests suposats principis morals i religiosos dels quals ens agrada tant parlar.

Per a nosaltres, les gallines, els porcs o les vaques s'han convertit en simples unitats productores de proteïnes i som capaços de criar-los i amuntegar-los de per vida en camps d'extermini sense tan sols arribar a plantejar-nos ni el més mínim dubte sobre la nostra actitud ni sobre el dolor i patiment que causam. La nostra capacitat d'abstracció, impulsada per la nostra arrogància i la nostra hipocresia, ens permet esborrar de les nostres ments la visió dels animals a nivell individual, per convertir-los en representacions de les etiquetes que els aplicam (“porcs”, “pollastres”, “vedells”), convertint-los així en objectes animats. I quan ho feim, accionam pràcticament els mateixos mecanismes mentals que empram quan caracteritzam un enemic, el classificam segons el seu uniform i el titllam com “comunista”, “jueu”, “negre” o “anglès”, per arrabassar-li així qualsevol signe d'individualitat o humanitat, esborrar tota possibilitat d'empatia amb ells i poder-los matar lliurement en nom d'uns ideals, una bandera o una pàtria.

És així de trist i terrorífic: en el fons de les nostres ments, acabam emprant la mateixa lògica per matar un pollastre que per matar un enemic, amb la diferència que els animals estan indefensos i podem aplicar sobre ells les nostres eficients tècniques d'extermini industrial. I poc importa que regularment surtin mil i un estudis científics que demostrin que tots aquests animals estotgin elements molts més semblants amb nosaltres que el que creiem inicialment. Davant l'amenaça d'un possible atac de consciència que remogui les nostres creences i estructures mentals, aplicam tot d'una el mecanisme “etiquetador”, que ens permet classificar els animals en diferents categories i així podem exterminar en massa aquells que ens convengui, mentre elevam a la categoria de “millors amics” als qui millor obeeixen als nostres millors interessos.

A aquestes alçades del present escrit és possible que molts dels lectors es mostrin d'acord, o no, amb moltes de coses que he exposat. Al cap i a la fi he tocat els “temes fàcils”: les corregudes de bous, l'extermini industrialitzat en granges i escorxadors i a això hauria pogut afegir els experiments científics amb animals, tots ells temes controvertits i discutibles, però per als quals existeix un argumentari ferm fortament defensat pels “defensors dels drets animals”. Però existeixen altres ramificacions en aquest assumpte, que, com deia anteriorment, poden provocar enrabiades reaccions, ja que toquen la fibra de la nostra més execrable i arrelada hipocresia. Què tal si em referesc sense complexos a la falsedat que envolta el món dels animals domèstics? Comencem a llevar de cop algunes de les màscares d'hipocresia. Resulta indignant veure qualcú que s'autoqualifica com a “amant dels animals” simplement perquè té un ca o un moix a casa seva. Un autèntic “amant dels animals” estimaria tots els animals sense distinció i no només determinades espècies domesticades convertibles en mascotes. Es preocuparia no només pel benestar del seu preuat i mimat canet, sinó pel de tots els cans, moixos, rates, ocells, mamífers, rèptils i invertebrats del regne animal, fossin els que fossin i estiguessin on estiguessin. Un autèntic “amant dels animals” no podria estar acariciant plàcidament el seu moixet sabent que milers de porcs, potencialment més intel·ligents i afectuosos que el seu mínim, viatgen cada segon per cintes transportadores de camí cap a una mort freda i cruel, per acabar omplint finalment la seva nevera, o que milers de simis, molts dels quals estan dotats de més personalitat que alguns dels seus amics, són torturats en nom de l'avenç científic en laboratoris de tot el planeta.

Així, idò, per favor, no siguem tan rematadament hipòcrites i no insultem la nostra intel·ligència ni la dels altres qualificant-nos a nosaltres mateixos d'“amants dels animals”. La majoría de nosaltres no som “amants dels animals”, perquè els animals en general ens importen un rave; l'únic que ens importa són les nostres mascotes.

Però pugem un esglaó més en el nivell d'hipocresia: En la societat actual hi ha un número creixent de persones que s'estimen abans els animals de companyia que els mateixos éssers humans. Les xarxes estan plenes de webs d'amants dels cans, en els quals es classifica aquests animals de “autèntics àngels” i on pràcticament són titllats com a “éssers superiors” a nosaltres. En qualque cas pareix que estam a punt d'entrar en una nova religió canina. Aquestes persones, moltes de vegades amb una expressió quasi mística a les seves cares, com si acabassin de veure la Verge, no tenen cap mirament d'afirmar que “els cans són molt millors que les persones”. I pot ser que tenguin raó. Però també existeix una altra opció: i és que en molts d'aquests casos les persones (no en tots, no generalitzem), s'estimin més relacionar-se amb cans que amb persones per simple comoditat i per pur egoisme. I és que les persones som complexes, som difícils, contradictòries, podem causar dolor amb les nostres decisions i actituds i exigim un nivell de compromís, esforç intel·lectual i sacrifici que mai exigiria un ca. Així idò, pot ser que darrere d'aquest sobrevalorat amor cap als cans allò que s'hi amaga realment siguin la comoditat, la por i la incapacitat de sentir empatia cap als altres, i un profund egoisme disfressat d'amor cap als animals, amb el qual aquesta classe de persones troben el subterfugi perfecte per fugir de tot compromís amb altres éssers humans. Simplement, s'estimen la companyia dels cans perquè són més fàcils de tractar que les persones: les seves respostes són predictibles i permeten depositar damunt ells amor i bons sentiments, obtenint a canvi una recompensa instantània també en forma d'amor per part dels animals.

Són “fast food” emocional; una forma ràpida i còmoda d'obtenir aliment emocional sense veure's obligats a ficar-se dins la cuina de les relacions humanes, on un es veu obligat a elaborar enrevessades receptes que poden sortir malament. Així, idò, llevem-nos també aquesta màscara d'hipocresia. Vivim en una societat on hi ha gent que cuida els seus cans com si fossin fills o membres de les seves famílies, però en canvi abandona els seus pares en residències de gent major, com si fossin pollastres de granja esperant el “seu torn”.

A la nostra ment hem creat un concepte fictici que ens ha duit a considerar-nos propietaris de tot quant hi ha en aquest planeta. Creim que el planeta sencer i tot allò que estotja està al nostre servei. I els animals domèstics són un bon exemple d'això, a despit que molta gent es negui a acceptar-ho. Perquè, en realitat, les mascotes que tenim a les nostres cases i que tant simulam estimar, no són res més que un producte per a nosaltres. Un producte de la nostra propietat, com ho és una rentadora, o un jersei. I com tot bon producte al nostre servei, ha de complir una funció que ens sigui útil. I aquesta funció és fer-nos companyia i oferir-nos dosis d'afecte gratuït i fàcil, sense les complicacions i compromisos que impliquen les relacions humanes. Així és com robam la immensitat de la mar als peixos de colors i els enclaustram en petites peixeres amb ridículs elements decoratius o els robam la immensitat del cel als ocells i els tancam dins gàbies minúscules que ens permeten assistir fascinats a l'excitant espectacle de la seva dissort i desesperació. Perquè per a nosaltres són simples productes. Productes que compram en tendes dedicades al segrest professional. I això ens ha duit a viure en ciutats estibades de presoners. Moixos i cans condemnats a cadena perpètua en pisos reduïts, amb dret a un parell de passejades diàries i al benefici de qualque caprici jocós entre ració i ració de pinso.

I ja per omplir encara més el nostre egoisme i la repugnant hipocresia, els castram amb l'excusa d'“estalviar-los el patiment” que implica el desig sexual que no podran veure satisfet, quan en realitat ho feim perquè complesquin, com esclaus submisos, amb la seva missió de fer-nos sentir bé, sense haver de patir nosaltres la incomoditat de les seves necessitats reproductives. De forma hipòcrita i innoble ens deim a nosaltres mateixos que és “el millor per a ells” i ens convencem que som el millor que els ha pogut passar, a aquests animals, ja que els donam “molt d'amor” i una “bona vida”. Sens dubte, és la vida que tots desitjam i somiam tenir, o no? Cadena perpètua en una petita presó, pinso diari, castrats sense dret a les relacions sexuals i programats per estimar els nostres botxins, que ens premien amb magarrufes dins la nostra cel·la. Un somni fet realitat... Quant de cinisme! Quanta hipocresia! És baix pretextos com aquests que educam els nostres fills, duent-los al zoològic, aquesta presó estibada de presos de tot el món, perfectament classificats i exposats per al nostre apàtic goig. Així és com programam els nostres descendents, des de ben petits, perquè el dia de demà també siguin botxins i no arribin a plantejar-se l'autèntic sentit dels seus actes, programats per confondre el seu monstruós egoisme amb un suposat “amor pels animals”.

Ja n'hi ha prou de tanta hipocresia! Afrontem la naturalesa dels nostres actes. Sense subterfugis, ni excuses. Diguem les coses pel seu nom, d'una vegada per totes. Diguem que els animals són de la nostra propietat i estan al nostre servei. Que tenen diferents funcions com qualsevol producte que adquirim en una tenda. Que alguns són per al nostre goig visual, d'altres perquè dóna plaer acariciar-los i d'altres perquè són bons quan ens els menjam. I que ens importa molt poc el que senten. Diguem que tenim un ca perquè necessitam un objecte animat sobre el qual depositar amor i que ens subministri dosis d'afecte gratuït sense demanar res complicat a canvi. Perquè mai ens diu res que ens ofengui, ni ens recrimina els nostres errors ni defectes. Perquè, potser, som uns miserables, uns covards o uns malparits, però ell no ho sap i sempre ens dóna la raó. Perquè gràcies a la seva obediència servil, ens sentim poderosos i això ens permet amagar la nostra patètica vida de submissió. Diguem que els castram perquè no ens molesti, i evitam la seva sexualitat i les seves relacions perquè les trobam incòmodes. Diguem que ens autoprogramam per estimar-lo i plorar-lo quan patesqui, però que farem el que sigui necessari perquè mai sigui lliure i ens deixi sols. Perquè, per damunt de tot, és NOSTRE. De la nostra propietat. Com el cotxe, el televisor o les sabates... I diguem que encara que tenguem en gran estima el nostre cotxe, quan es faci vell el substituirem per un altre. I que amb el ca farem el mateix, perquè té una funció que complir: servir-nos. Aquesta és la realitat. I poc té a a veure amb el presumpte “amor cap als animals”.

Què significa realment estimar els animals? Estimar els animals és estimar el que són en si mateixos i no la funció que acompleixen per a nosaltres. Estimar els animals és estimar la seva llibertat. I això implica saber i acceptar que no estan al nostre servei. Que no han nascut per “besar-nos els peus” quan nosaltres vulguem. Que no han nascut perquè puguem acariciar el seu suau pelatge quan a nosaltres ens vengui de gust. Que hem d'acceptar que viuran la seva vida com a ells els vengui de gust. Que els ocells volaran lliures i ens costarà veure els seus plomatges i que ens haurem de conformar amb escoltar els seus cants, amagats entre branques. Que ens assabentarem que els peixos de colors neden entre coralls, a despit de no poder-los veure. Que les que ara són les nostres mascotes correran lliures pel bosc i es reproduiran lliurement, lluny de la nostra mirada i del nostre control. Que passaran fred i fam, i sentiran dolor, però que també podran disposar lliurement del seu temps de vida com ells vulguin. I que lliurement menjaran o seran menjats, com ha de ser.

En definitiva, haurem d'acceptar que no són de la nostra propietat. Com no ho són tampoc els mars, ni les muntanyes. Com en realitat no ho és res. Però si al final no som capaços de suportar l'autèntica realitat de la natura, si al final preferim seguir creient que els animals són de la nostra propietat i que estan al nostre servei, almanco tenguem la decència de no ser tan hipòcrites...