Escric aquesta nova col-laboració a "Cap Vermell" abans del diumenge 26, dia de les Eleccions Generals, pensant que la notícia que ha destacat més en la cloenda de la campanya electoral, la decissió dels británics de deixar les politiques de la Unió Europea, influirá sí o sí, o no o no, en qualque vot cap a un partit politic o capa  un altre. Ara per ara no es pot fer una valoració acurada i exacta del que pot significar aquest resultat per a Europa i el món. Més que res perquè ningú, ni tan sols els experts en política i economia, li sabrien donar un caire explicatiu clar i ordenat. Ara per ara el que prima és la máxima incertesa i per damunt de tot el discurs de la por i de l’angoixa. Emperò, així i tot, el que queda ben palés avui és que aquest resultat no ha agradat gens ni mica a les elits globalistes que des de fa molta estona treballen per a assolir un govern global en el qual la Unió Europea era el seu projecte estrella. La primera pedra posada on s’havia de construir el seu gran projecte globalista i un model a seguir a altres parts del planeta. És, per dir-ho d’alguns manera, que ha espenyat els plans a qualcú o a qualque cosa.

Com he dit abans, acabam de concloure una campanya i un procés electoral general i, com era d’esperar, els politics han opinat. De entre totes les reaccions la que hem deixá més astorat fou la del senyor Pedro Sanchez (aquest home i el seu partit cada dia em sorprenen més) que diu que "això passa per fer consultes popular". Aquesta opinió demostra el carácter que tenen amagats els politics a l'hora de la veritat, no només ell. Anem més enllá. Analitzem a fons tota aquesta faramalla que repeteixen com un mantra tots els partits politics, PPSOEC’s. La paraula clau per fer front als qui veuen les coses d’una altra manera. La paraula que empren en tots els seus mítins, com si fos una espasa, que no és altra que la paraula populisme. Crec que la paraula populisme, si un la cerca al diccionari, té un parell d’accepcions. La primera és “popularisme”, que per qui ho desconegui, vol dir “…tendència o afició a tot allò popular en formes de vida, art, literatura, etc…” I la segona, diu, literalment, així: “…tendencia política que preten atreure’s a les clases populars. U. m. en sent. despect…”  U.m. en sent despect. vol dir que s’empra, principalment, en sentit despectiu. I ja ho sabeu. El populisme sempre ha tengut molt mala prensa en tots els mitjans de comunicació o d’incominicació del sistema. Ens el venen com una cosa molt lletja, lletja de debò, el pitjor que li podria passar a qualsevol país democràtic. Té molt a veure amb Cuba i ara s’ha instal·lat a Veneçuela. I ara, després del resultat del referéndum al Regne Unit, resulta que aquest país, tan modèlic, tan seriós i formal, on enviaves el teu fill, pagant no sé quants de milers d’euros perque tengués un bon nivell d’anglés, tan modern i progresista…, resulta que també ha caigut dins el bàndol dels populistes. Aquesta és la visió de Pedro Sanchez de les consultes.

Si m'ho permeteu, faré a títol personal un concepte de populisme. Populisme és donar a cada dona que tenguí un nadó un bono de 2500€ encara que s’asseguin als Consells de Ministres i cobrin 5000€ de sou cada mes. Com la senyora Carme Chacón en els seus millors anys d’en Zapatero. Populisme és tallar el tráfic de les ciutats per la victoria en un partit de futbol com si fossis tú mateix el principal beneficiat d’aquesta  victòria. Populisme és regalar 400€ a cada ciutadá  així per així com feu Zapatero a la campanya electoral del 2008. És el que ha fet Rajoy en els seus anys de govern enganyant amb els impostos. És anar de plaça en plaça per tot arreu demanant firmes per tombar un Estatut democràtic i respectuós… (també una proposta populista, la de l'Estatut).

Si els mitjans s’enfocassin en l’arrel de les noticies, si anassin directament al cor de la notícia les coses, no agafarien aquest caire tan “populista” i agressiu. Hi ha molt més al darrere, d’allò que ens conten a la tele. I aquest cas en concret, el del Brexit, no n’és cap excepció. Com he dit abans, aquest resultat no ha agradat a qualcú important, no només als politics que veim (els convencionals), i alhora será aprofitat per poderosos moviments a l'ombra i no tan a l'ombra. Ultradretans i més…, per tot Europa, a Dinamarca, a França, a Holanda, a Polònia, emprendran iniciatives consemblants. Cosa que acabaría de rematar el projecte globalista de la Unió Europea. I si trontolla la Unió Europea com a projecte, també caurá amb ella el TTIP, i amb el TTIP podría caure també el TPP i altres grans projectes d’integració globalista que representen passes indispensables cap el Nou Ordre Mundial projectat per les elits globalistes i el seu somni d’un govern unificat planetari. Davant aquesta perspectiva d’enfonsament, només els quedará una via per a “convèncer” al món de la necessitat d’aquesta globalització i centralització del poder: fer veure a la resta del món que l’alternativa és el CAOS ABSOLUT, la guerra i la destrucció.  Fer-nos veure, a les poblacions de tot el món, que abandonar aquesta globalització i tornar al model anterior, on el poder recau en mans dels estats-nació, és retornar a “la barbàrie del passat”, a les guerres entre nacions que vérem a la Segona Guerra Mundial, a “las persecucions ètniques, al racisme i a l'imperi de la xenofòbia”. Tal i com digué la senyora Cospedal en el seu dia, “o el PP o la nada”.

Així dons, el Brexit, sembla que posa en perill les aspiracions d’unes èlites que cada vegada estaven més aprop d’assolir els seus plans de dominació mundial i optin per desfermar el CAOS. I no ho tendrien gaire difícil, de generar divisió, si els qui s’oposen a aquets plans globalistes són personatges racistes, xenòfobs, ultradretans i, per què no dir-ho també, els populistes. Sí, populistes, de la lògica. El gran problema és que els pobles han permès que els que s’apoderin dels discurs opositor a aquest esgarrifós Nou Ordre Mundial en construcció, siguin una banda de beneits amb tics feixistes, enrabiats perquè aquets planificadors globalistes els havien deixat a un costat i ni tan sols els havien deixat les miques d’aquest cobdiciat pastís.

Molt poca gent sap, per exemple, que Grècia (també amb govern populista), de la que ja no es parla gens als mitjans ha posat a la venta més de 71.000 propietats públiques per saldar el deute amb la Unió Europea. Des d'illes petites i no tan petites, passant per llocs arqueològics de gran valor històric i mundial fins a qualsevol aeroport i port. Holanda també té projectes comsemblants al del Regne Unit…

Davant aquesta situació de desestabilització a la UE, és més que possible que després de les eleccions es produesqui un “gran pacte nacional” entre els dos grans partits democràtics de tota la vida, amb el pretext de "garantir la máxima estabilitat per afrontar els greus desafiaments externs i interns que afronatrá Espanya”.


Miquel Estelrich