Polsera, en  rest, al canell. Distintiu per excel·lència dels qui, turistes ells, ho tenen tot inclòs en les seves estades estiuenques a l’illa de Mallorca i termeners. I, a més, “overbooking” a  cop segur  en ple mes d’agost  i part de setembre, a alguns llocs, segons han contat els entesos que ja auguraven, a quasi dos mesos de cloure la temporada, una ocupació excepcional.

– Desitja vostè comprar una polsera? – preguntava, en tímid alemany, la dependenta d’una joieria  d’un centre turístic a una parella de dones.  I aquestes, rient, mostraven a l’empleada  la polsera que portaven al braó, com insinuant-li que elles ja en tenien una  i que el que pretenien  era adquirir en aquell establiment alguna joia mitjançant  el  cimbell que exhibien al seu braç  i que tan bon resultat els estava donant en el seu hotel de residència. I, clar, la dependenta va haver d’explicar-los que allò, la polsera, allí no es filtrava.

– L’optimisme de l’empresari del sector que conforma l’oferta complementària no corre cabalenc  a l’alegria que pugui portar l’empresari hoteler – comentava un botiguer que, encara ara, a l’hivern ( per si qualque cosa cau) manté el seu negoci obert. I afegia: – No és, no ha estat, aquest 2012 , tan extraordinari com algú ha dit. Enguany hem estat poc ocupats, i no tan sols nosaltres, sinó també els comerços de “souvenirs” o  restauració.

I un, que és profà en aquests “alberginiars” del turisme, únicament  s’informa amb el que llegeix o li conten,  i, a vegades, ni ho entén. Però sent com aquest petit comerciant es dol de com al llarg de la temporada alta les estades als hotels fan estralls. Escolta la conversa un veterà cuiner d’un hotelde la contrada que comenta com a la seva cuina, a les tres i mitja  del capvespre encara se serveix el dinar del migdia (bufet variat per als  “t.i.”) i quatre hores més tard, sobre les set, apareixen pràcticament els mateixos clients, talment una marabunta àvida de sopar, un dia sí i l’altre també.

– Clar – explica el cuiner –, com que amb això del tot inclòs ni es mouen de l’hotel, situat  arran de platja, amb espectacles i entreteniments  que es promouen a l’interior de l’establiment, no tenen temps d’avorrir-se i molts d’ells no van d’excursió ni surten pel poble a fer despesa. Allí, els empresaris procuren tenir-ho tot “fermat i ben fermat”.

I un escolta gemecs quan la gent parla d’hipoteques i s’adona que els Bancs s’han convertit en les majors immobiliàries d’aquest país. I demana a aquesta bona i senzilla  genteta què pensen fer si això segueix així de malament.

– Continuarem vivint a una casa de lloguer,  portant camises gastades i calçons sargits, aliens al belar d’uns i a les rialles dels altres, purgant els nostres pecats i qui sap si també els dels altres – diu el botiguer –. Ens conformarem de poder continuar cuinant per als altres i així, adesiara, podrem moure el barram amb qualque bocinada.

– I que no falti – s’exclama el cuiner.

Sí, quin món, aquest, tan mal repartit… Sort!

“Meyme”