Sempre havia pensat que les residències són molt necessàries, és una atenció contínua i diari de persones que per diferents motius no es troben molt bé. Però encara que la meva padrina tengués Alzheimer i ja no ens conegués, les residències no eren un lloc per a dur-hi la MEVA padrina. Quan aquell matí em va cridar una al·lota anomenada Pilar, li hagués pegat, si l’hagués tenguda davant. Tenia la sensació que l’abandonàvem si la deixàvem allà. Durant un temps m’he negat a acceptar que la meva padrina estava ben cuidada i que totes les auxiliars la tractaven el millor que podien. Vint-i-un mesos ha viscut a la Residència de Sa Font de Sa Cala. Durant aquest temps ha cantat nadales, ha menjat bunyols, ha jugat a petanca, han fet coques de trempó, ha pintat…, i tot això acompanyada de carícies, somriures i un tracte inexplicable de tot el personal que treballa a la Residència SarQuavitae de Capdepera, que, malgrat els retalls que reben en assistència sanitària, ells l’han cuidada de manera espectacular. Gràcies a na Xisca, n’Àngela, en Toni, na Marta, na Cati, n’Inès, na Pilar, en Tomeu, n’Ana, el director, el personal de neteja, de cuina i un llarg etc., pel tracte rebut aquets mesos i sobretot els darrers dies.

De tot cor.

Familiars de Maria Picó