Clara demostració d’intencions a Capdepera de Caixa Banc, popularment coneguda com La Caixa.

Caixa Banc ha procedit a eliminar l’atenció personal a moltes de les seves oficines i, entre d’altres, la de Capdepera. Sembla un procés de concentració, podem suposar que respon a una política empresarial de reducció de despeses. Tots sabem que aquesta entitat va néixer i ha crescut amb uns fonaments concrets: aprofitant la tasca assignada de lliurar les pensions als jubilats, feia inversions amb la bossa de diners que disposava des que rebia els doblers fins que els lliurava als beneficiaris corresponents. Una tasca social amb un aprofitament empresarial particular. El nom de l’entitat, com recordeu, era Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Amb el temps, algú amb idees de màrqueting prou encertades, va crear la campanya destinada a donar-li el nom de La Caixa, obtenint un protagonisme important en el sector de les caixes. La competència a les Illes Balears va optar per una opció similar, posant el nom de Sa Nostra a la caixa de pensions i d’estalvis de les illes.

El procés de modernització de La Caixa ha estat sempre en funcionament. A Barcelona, allà on dècades enrere va haver el primer camp del Futbol Club Barcelona, La Caixa tenia un de tants magatzems on guardava material d’oficina. Aquest, que sapiguem, era dels petits, segons paraules d’un ex-director d’oficina de La Caixa, jubilat. En ell hi havia material nou i també de reciclat en molt bon estat, tot pràcticament destinat a podrir-se. L’entitat no va reparar en despeses quan establia un nou disseny per a les seves oficines. Durant la dècada dels noranta, vèiem desballestar completament les oficines aplicant nous formats. Vidres blindats, mobiliari, equipaments informàtics... no hi havia temps per a l’obsolescència. Aquesta renovació d’oficines era més evident a Barcelona, però també la trobàvem a Palma i altres ciutats importants. Amb el servei que donava, un podia pensar: aquesta renovació constant va destinada a tractar bé els clients i el personal, és la millor política per fidelitzar clients i captar-ne de nous.

Amb la Fundació de l’entitat, destinada a Obra Social, podíem imaginar el mateix. De fet, tenim coneixement d’accions ben bé destinades a ajudar socialment. Però també hi ha el dubte: ajudar alguns per obtenir guanys que permeten enriquir uns pocs... No sabrem mai si aquest dubte és real o no i, en qualsevol cas, sí sabem que hi ha obra social amb benefici de públic més necessitat.

Al mateix temps, es van fer evidents les inversions en les macro-empreses, com algunes d’origen públic privatitzades per a beneficis particulars. La guerra especulativa de la Borsa es combinava amb l’especulació immobiliària a tot el país, en la que es troben involucrades agències immobiliàries, empreses constructores, bancs i caixes, el Banc d’Espanya, etc. Esclata tot i es defineix com a crisi, de manera que amb aquesta paraula de cinc lletres, sembla que no fa falta trobar responsables: és una crisi! Una crisi, i després una altra, i una tercera...

La crisi la pateix la gent més desfavorida. La crisi afecta gairebé a tothom, però no tothom es queda sense menjar o es queda sense ingressos per retornar un crèdit, per pagar l’escola o, tan sols l’habitatge, allò suposadament protegit per la Constitució.

En contra de les promeses dels polítics de torn, amb la darrera crisi l’estat rescata els bancs amb inversions milionàries, però a canvi de res, aparentment. Els bancs no estan obligats a cedir el seu parc d’habitatges per a usos socials, ni a tornar els préstecs rebuts, ni res de res.

I arribem a Capdepera, un darrer divendres de juny: una persona que necessita els seus doblers, va al caixer i el mecanisme informàtic li diu que no en té, de doblers. Torna dissabte, diumenge i dilluns pel matí, i ningú s’ha preocupat que aquella persona, en el seu dret de disposar del que és seu, pugui disposar-ne durant tres dies. Si no pot anar a la població veïna, es fot. Queda a disposició esclavitzada de la voluntat o de les errades de gestió de l’entitat.

És clar, d’aquella Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis hem passat a La Caixa i d’aquí a Caixa Banc. Si ets una persona vella, o pobre, o discapacitada, o sense coneixements informàtics, o sense telèfon, o sense vehicle particular, ets un pària bancari. Fas nosa, però estàs lligat de mans i peus perquè algú ja es va preocupar que la gent de carrer no pogués tenir els doblers sota la rajola: perquè alguns polítics ho feien i, de ben segur, que ho havien aprés de la gent més necessitada. Evident.                   

Sembla que anem avançant a passes gegantines cap als moments més brillants de la prehistòria, quan els bancs no existien perquè no hi havia clients i la gent no necessitava algú que els gestionés els estalvis que no tenien. Potser serà la involució de l'espècie banquera, s'extingiran tots sols com els grans dinosaures.