Miquel Llull
  Bibliotecari del Golea 

Volia prendre per altres camins, però m’han caigut al damunt tres esportistes que m’han recordat la força manipuladora de l’esport, tant en societats autoritàries com en les democràtiques, i també en les que no són ni carn ni peix i pretenen jugar totes les cartes que tenen a l’abast i apliquen sense miraments «el bastó i la pastanaga».

*

El primer de tots és també el més gruixat, el que pesa més, vaja! És Pedro Bestard Martínez, més conegut com Pedrito Caçador. Sembla que el seu esport és realment la caça, de moment només d’animals. També se li coneixen vídeos amenaçadors contra mallorquins que no s’han doblegat davant la marea colonitzadora i etnocida.

Aquest individu és el Conseller Insular de Medi Ambient, Medi Rural i Esports gràcies al pacte entre la dreta extrema i l’extrema dreta: un contuberni que no augura res de bo i que a Alemanya, de moment, estaria fora de la llei i, potser, aviat, amb conseqüències penals. Perquè a Alemanya no es pot fer apologia del nazisme com sí ho fan del feixisme personatges com els que tractam avui.

A la seva esquerra –no ideològica evidentment– ens trobam l’abans conegut com Toni Prats i ara com Antonio Prats Servera. És el Director Insular d’Esports nomenat per Vox. Prats, gabellí i ex-porter de futbol, s’ha ficat –no sé si sense pensar-s’ho; però bé, segur que sap el que fa i les seves conseqüències– a dirigir l’esport mallorquí en nom d’un partit clara i orgullosament franquista, hereu del feixisme nacional-catòlic que tant maldecaps ha donat a les persones de bé. Còmplice, sense dubte, de l’etnocidi que patim, Prats fa feina per a la maquinària destructiva d’un nacionalisme amb fam de sang, que, entre altres coses, s’ha proposat acabar amb la nostra mil·lenària llengu.

El peix gros de tots plegats és, esclar, Rafa Nadal, manacorí i esportista de granja que ara reprodueix les granges d’esportistes i les converteix en un gran negoci; també ha donat molts maldecaps a Manacor amb les seves requalificacions urbanístiques. Rafa pertany a la branca més tèrbola de la manacorinitat, una part que fa una por terrible tant als nins com als vells com llegim en llibres ben documentats.

Habitual del Palco del Bernabeu, on s’hi reuneixen el Primer, el Segon, el Tercer i el Quart Poder per parlar de negocis i de persecucions polítiques contra els dissidents de tots els pelatges. Fins i tot ha sonat com a futur president d’aquesta entitat tan clarament reaccionària i perillosa per a l’estabilitat emocional de la humanitat. Nadal representa allò més infecta dels mallorquinarrus que s’arrosseguen davant la miserable colonització que patim i còmplice de les amenaces i indefensió que pateix Mallorca i els mallorquins, i que ha convertit, com dèiem, en un gran negoci que reverteix a les seves pròpies butxaques. 

* 

Ja ho de dit abans, l’esport és perillós i no ens l’hem de prendre com una assignatura maria; ans al contrari: mou muntanyes (de diners) i fomenta una beneitura universal que porta a la castració de la crítica davant aquest món tan cruel. Evidentment, ja ho sé!, l’esport no és bo ni dolent, és com tot; depèn de com s’utilitza. I el capitalisme –ja ho veis!– s’acarnissa amb ell i no el deixa respirar. No el gaudim; el patim. 

I per acabar, recordar que l’actual «esperit» olímpic és, en realitat, una de les moltes deixes del règim nazi (1933-1945). L’estètica i la imatge olímpica va ser immortalitzada per Leni Riefenstahl (1902-2003) al documental Olympia –vegeu les seves Memorien (1987)– i tots els règims de tots els pelatges l’han seguida fil per randa. Així ens ha anat tot plegat! Art i esport al servei d’ideologies destructives! 

Ah, en desgreuge, cal dir que sempre ens quedarà l’Olimpíada Popular de juliol de 1936, l’única que cal reivindicar i l’única que no es va celebrar. Tots sabeu per què.
 

Cartell de l’antifeixista alemany Frits Lewy.