El cant de la Sibil·la

L’emocionant cant de la Sibil·la és interpretat a l’ofici de Matines de la Nit de Nadal, el 24 de desembre, a bona part de les esglésies de Mallorca. El cant constitueix la versió en llengua vulgar del Iudicii signum, que abans del segle XIII es cantava en llatí; la composició figura que una sibil·la o pitonissa pagana, anomenada Eritrea, profetitza la venguda de Jesucrist com a jutge i els signes cruents que es produirien amb l'arribada de la fi del món. Després de la conquesta de Jaume I, el cant de la Sibil·la s'introduí a Mallorca, juntament amb la litúrgia romana i el cant gregorià. A finals de segle XIV, a la Seu de Mallorca, sis preveres des de la trona pronunciaven els versos del Iudicii signum i el cor repetia la tornada; amb el pas del temps, aquests preveres foren substituïts per un nin cantador i, més modernament, el cant és recitat també per nines o dones. Diu Francesc Vicens en el seu complet estudi que la Sibil·la “pertany a la tradició dels drames litúrgics medievals nadalencs en què una veu blanca alternada amb interludis musicals i vestida amb atributs distintius anuncia la vinguda de lo jorn del Judici”1.

Segons Manuel Sanchis Guarner, «en acabar l'ofici de matines i abans de començar la missa, puja a la trona un al·lot d'uns dotze anys, que duu un cridaner vestit de caire femení amb tuls i sedes brodades, i que sosté amb les dues mans una gran espasa lluenta. Porta tan estrany indument perquè representa una sibil·la, i, com és sabut, l'Antiguitat cristiana admeté que Déu havia concedit una mica d'esperit profètic a algunes d'aquelles endevinadores paganes, per tal de predisposar els gentils, amb llurs oracles, a rebre la llum de la Bona Nova. Aquell infant, sempre una mica emocionat per la gran solemnitat del moment i la gentada que l'escolta, canta aquesta arcaica cançó»2

Clicau  l'imatge per escoltar l'audició dels Blavets a Reïms

Es tracta d'una cançó amb tornada, composta per versos generalment octosíl·labs apariats. Inicialment es cantava amb melodia gregoriana; però, en esdevenir popular, adquirí un ritme més mesurat, amb influències aràbigues. Segons F. Vicens, “de les fonts antigues que conservin el cant de la Sibil·la que es cantava a Mallorca només tenim un únic manuscrit amb text i música (parcialment mutilat). És l’exemplar del cantoral del monestir de la Concepció en notació gregoriana de finals del segle XIV o principis del XV transcrit en pentagrama”3. Aquest manuscrit es conserva actualment a l’Arxiu Capitular de la Seu de Mallorca. Les dues versions impreses més antigues del cant són les incloses en el Breviarum Majoricensis Ecclesiae, imprès a València el 1506 i en l'edició de 1527 del Llibre dels bons amonestaments d'Anselm Turmeda. Amb la reforma tridentina, hi hagué intents d'eliminar el cant de la Sibil·la, però, a Mallorca no s'aconseguí erradicar aquesta tradició tan fortament arrelada, malgrat prohibicions explícites promulgades a la segona meitat del segle XVI i al llarg del segle XVII; el cànon conciliar de 1562 indicava que s’havien de bandejar de la missa les músiques i accions no purament religioses i també les representacions teatrals. Actualment només es conserva a Mallorca i a l'Alguer (Sardenya), però algun temple de Catalunya i del País Valencià han recuperat la tradició recentment. El 16 de novembre de 2010 el cant fou declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO i és, sens dubte, un símbol d’identitat mallorquí.

La Sibil·la

Lo jorn del Judici parrà
qui haura fet servici 4.

Jesucrist, Rei universal
home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.

Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
perdent los naturals delits.

Ans del Judici l'Anticrist vindrà
i a tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.

Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elies i Enoc.

Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.

Als mals dirà molt agrament:
— Anau, maleïts, en el turment!
anau-vos-ne en el foc etern
amb vòstron príncep de l'infern!

Als bons dirà: — Fills meus, veniu!
benaventurats posseïu
el regne que us he aparellat
des que lo món va esser creat!

Oh humil Verge! Vós qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostron Fill vullau pregar
que de l'infern vulla'ns lliurar!

Lo jorn del Judici
parrà qui haura fet servici.

Qui era la Sibil·la?

Les sibil·les eren unes sacerdotesses de la religió grega i romana que exercien de pitonisses o endevinadores i els seus llibres profètics eren consultats per predir el futur. Diuen les enciclopèdies que el seu nom prové del grec i podria ser traduït per “consell de Zeus” 5. Existien diverses sibil·les, fins a un total de deu, entre les quals destacam la Sibil·la Cumana (de Cumes, a prop de Nàpols), l’Eritrea i la Tiburtina (de Tívoli, a prop de Roma).
La relació entre les sibil·les i la religió cristiana prové de la interpretació de determinats pronunciaments sibil·lins que definien l’existència d’un sol Déu o que esmentaven un Messies que havia d’arribar. La literatura i l’art cristians parlen, mostren i divulguen les sibil·les, sovint compartint espai amb els profetes, com a la famosa Capella Sixtina. Podem dir que eren, per al cristianisme, l’equivalent pagà dels profetes jueus.
Tres de les deu sibil·les apareixen a pintures i escultures de temàtica cristiana i a composicions poètiques i teatrals des de finals del segle XII: la Sibil·la Eritrea, que profetitzà el Judici Final, la Tiburtina, que mostrà a l’emperador August una visió de la vinguda de l’Infant Jesús com a salvador i sobirà del món, i la Cumana, relacionada amb el cristianisme a partir de la interpretació d’uns versos de Virgili que posen a la seva boca la profecia de la vinguda d’un infant que ha de redimir el món.
Llorenç Riber, a La minyonia d'un infant orat, esmenta les sibil·les que donaren vida al nostre cant nadalenc: “ben poc retreia l’escolanet de la Mare-de-Déu de Lluc el ferotge aspecte de les sibil·les feréstegues, tal com Virgili ens descriu la més placévola de totes, la Sibil·la Cumana, la Sibil·la que anuncià l’adveniment del regne messiànic i la progènie novella davallada del cel: salvatge, moradora d’un coval cavat en el flanc d’una roca on duen cent caminals i cent portes, i de la qual se n’enderroquen cent trons, que són les respostes sibil·lines. L’escolanet de Lluc havia de figurar aquella tremenda Sibil·la Eritrea, la qual fou, segons sant Agustí, la que prenuncià el jutjament final i les horroroses calamitats que l’acompanyarien”. La iconografia de la Sibil·la Eritrea confirma la identificació amb la del cant: es representa amb una espasa de jutge per la profecia que feu del Judici Final: Jesucrist ha de venir com a jutge i signes cruents anunciaran l'arribada de la fi del món.



Una altra sibil·la relacionada amb el nostre cant és la Sibil·la Tiburtina, protagonista de la tradició romana de l'Ara Coeli, concretada al bell temple situat vora el Capitoli romà. Segons aquesta tradició, l'emperador Octavi August demanà auguris a la dona endevinadora i ella li anuncià l'encarnació del Messies, i li mostrà la visió d'un altar (‘ara coeli’), ple de llum, amb la Mare de Déu amb l’Infant Jesús als braços.


Cada cosa a son temps, i per Nadal, neules 6

Les neules constitueixen un element representatiu de les festes de Nadal. Tant és així que un dels refranys que recomanen que les coses es facin en temps oportú diu: “Cada cosa a son temps, i a Nadal neules”. El refrany és recollit pel diccionari Alcover-Moll. El mateix DCVB defineix  la neula com un “full prim de pasta de farina cuita, amb sucre o sense” 7.  Molt abans, la locució “A Nadal, neules”, ja és recollida per la revista La Roqueta d’octubre de 1887. 8

Les neules eren i són un dolç típic de Nadal a Mallorca, juntament amb el torró d’ametla. Es documenten ja al segle XIII; concretament, es descriuen l’any 1267 al convit de Nadal d'aquell any del rei Jaume I, que va oferir als més de cent convidats neules, pinyons i ametles com a postres. Ramon Llull les esmenta  explícitament a la seva obra “Llibre de meravelles”, de 1289. Al segle següent, les Lleis Palatines del rei de Mallorca Jaume III les esmenta acompanyades de piment o vi dolç mesclat amb espícies: “Quant neules o coses que amb piment són acostumades de menjar pos davant nós en la taula”. El pare Gabriel Llompart ens recorda que les neules, fabricades pels hostiers de les apotecaries antigues, servien també per embolicar pocions i medicaments amargs. Segons la tradició, les neules cilíndriques varen ser inventades per una monja que va tenir la idea d’enrotllar una hòstia.
Les neules, a més d’una menjua dolça tan popular, passaren a ser també un element decoratiu que penjava de les voltes de l’interior de les esglésies. Per això, amb el temps, les neules ornamentals deixaren de ser de pasta mengívola i passaren a ser de paper, a vegades artísticament retallades o, simplement, llises. També constitueixen un ornament molt usat en el sostre dels betlems o naixements de Mallorca. L’esmentat pare Llompart afirma que es conserven “els llibres de comptes de la Seu de Mallorca amb els rebuts de compra de milenars de neules per decorar –ben enfilades- les voltes del temple”. Miquel Forteza rememora aquest entranyable element decoratiu en un poema: “Davall la llum dels salomons i llànties, / apareixeu els jorns de l’advent, com hòsties / que l’aire mou, dins l’expectant església”. Mn Llorenç Riber a “La minyonia d’un infant orat” ens recorda aquest costum, que servia també de calendari per esperar la Quaresma: “És general costum de les esglésies de Mallorca de penjar al llantoner o al salomó central una coa de tantes neules com setmanes manquen per a la Quaresma”.

Diu Mn. Alcover a Ses matances i ses Festes de Nadal: “En les esglésies de Mallorca penjaven a les llànties i salomons tantes neules com setmanes faltaven per arribar a la Quaresma. Aquestes no eren de paper, com les que encara ara pengen, sinó que eren neules ensucrades. Una corda, on s'hi penjaven totes les que podien, travessava l'església fins davant la trona, de tal manera que la Sibil·la, acabat el seu cant, pogués tallar amb la seva espasa la corda de les neules i aquestes queien damunt la gent que, per aglapir-ne un tros, armava un escàndol. Ja n'hi ha de grapades, quan es neulam cau per damunt la gent! Ell si vols arribar a cap i no ets llest de mans, te quedes amb sa creu d'ets aubats" 9.
Com recorda l’investigador Miquel S. Font a l’estudi titulat “El Nadal a Mallorca”, “els enfilalls de neules ocuparen durant la nit de Nadal la trona des d’on la Sibil·la interpreta el seu cant... fins que a la finalització de la interpretació i mitjançant l’espasa es talla el fil que suporta tot el conjunt” 10. Mossèn Alcover, a l’article "Ses festes de Nadal", publicat a la revista L’Ignorància de gener de 1882 recorda aquesta tradició de després del cant de la Sibil·la: «És prop de mitja nit: l'església està de gom en gom, i es fadrins esburbats s'arremolinen baix des fil de ses neules de la Sibil·la, perquè aquesta en acabar, el talli, i les puguin haver totes»11. Aquesta acció de la Sibil·la que talla i fa caure les neules ha estat interpretada com la simulació dels estels i astres que han de caure del cel quan es produesqui el cataclisme final de l’apocalíptica cançó. D’aquest precís detall prové una altra expressió popular: “Afinar es fil de ses neules”, que vol dir endevinar el punt o detall de què depèn la solució d'un problema.

La revista N’Alí, d’Andratx, recorda que “una llegenda recollida per Tous i Maroto deia que els cavallers mallorquins que anaren a les Croades es fixaren en la forma que tenia el sol de l'escut de Jerusalem. D'aquesta forma, prengueren unes notes damunt paper, buidant els raigs del sol per donar un millor efecte. El resultat, segons sembla, foren les neules que algú va col·locar al Betlem com a ofrena pel triomf de les Croades"12.

Francesc Vicens afegeix que el dolç “que està més directament associat a la Sibil·la és la coca bamba que penjava de la trona. Era el premi que obtenia el sibil·ler per haver cantat” i reprodueix una glosa o cançó sobre el tema: “Sibil·la, alerta sa coca, / que no et caigui de les mans, / perquè hi ha dos escolans / que baden un pam de boca” 13.


Neules a les esglésies de Capdepera i Cala Rajada,  per Matines.

L’alegria de Nadal a un petit poble de Mallorca

La roda del temps i les feines del camp voltaven inexorablement a la Mallorca pagesa. Un d’aquests treballs era la recollida d’oliva. Per Sant Miquel, a l’acabament de setembre, a molts de pobles de Mallorca era una escena habitual llogar gent, especialment jovenetes, per anar a collir oliva a la muntanya. Miquel Pericàs, al “Diari de Buja” de 1978 contava que, al poblet de Búger, als anys 1920, una vegada les collidores i tot el personal contractat havia partit del poble, tothom els esperava per Nadal: Els joves, “a mitjan octubre partien cap al seu lloc respectiu de treball portant-se amb ells l’alegria del poble, que no tornaria a recobrar fins passats dos mesos, ja que era costum que el dia de sant Tomàs tornàs aquella joventut alegre i sandunguera per passar les festes nadalenques amb família. A mitja capvespre els parents i amics es trobaven a la plaça Major per sortir a camí a les recollidores que tornaven a ca seva”. La tornada al poble per Nadal mereixia una bona festa de recepció, amb els carruatges endomassats amb brots d’olivera, canyes, i rams de taronger; aquesta tornada del jovent portava de bell nou l’alegria al poble. Arribat el seguici a les primeres cases del poble, començaven a sonar les castanyetes i les ximbombes i esclafien les cançons que durant molt de dies havien cantat les collidores als llocs de treball. A la plaça Major, abraçades i salutacions mesclades amb llepolies pròpies de Nadal, com el tambor d’ametla, la coca de torró, les neules i altres dolços. Arribada la nit de Nadal, la família es reunia per sopar, frugalment, perquè l’important era partir plegats cap a Matines. Normalment, aquelles persones austeres, quedaven gratament sorpreses per la decoració nadalenca que presentava l’església. Un cant ancestral, el cant de la Sibil·la ungia de misteri la volta de la Nit. A la sortida de Matines, encara hi havia temps per anar a la taverna a prendre xocolata amb ensaïmades. El dia de Nadal els infants visitaven els concos i ties, padrins i padrines per besar-los les mans; com a premi, els majors els donaven ametles, torró i qualque cèntim. També hi havia temps per ‘anar a cercar betlems’, encara que als petits pobles no n’hi havia tants com a Ciutat o com als pobles grans. El dinar de Nadal era el plat fort de les festes. Tota la família al voltant de la taula, presidida pel més vell. El plat principal solia ser l’endiot torrat o el capó estil rei En Jaume, menjues més normals que la porcella. Als anys 1920 ja n’hi havia de sortats que es podien desplaçar a Ciutat a veure ‘ses títeres’. Al poble, també s’hi organitzava un ball. La Segona Festa de Nadal començava amb l’Ofici Major, introduït per la música de la Banda municipal. El dinar de la Segona Festa permetia canviar d’amfitrions i passar el protagonisme a la família política. Però, ja hem dit que les feines del camp tenien un calendari inexorable i l’horabaixa de la Segona Festa era el moment del retorn de les collidores d’olives a les respectives possessions de muntanya; hi estarien fins als Darrers Dies de Carnaval.

Gaspar Valero i Martí
Nadal de 2020

 

______________

Notes de l'autor.

1 Vicens Vidal, F.: El Cant de la Sibil·la a Mallorca. Palma: Documenta Balear, 2012, p. 19.

2 Sanchis Guarner, M.: "El Cant de la Sibil·la la nit de Nadal a Mallorca", a: Raixa, Miscel·lània de Literatura Catalana. Palma, 1953

3 Vicens Vidal, F.: op. cit., p. 31.

4 Una altra versió, no gaire versemblant, podria ser "parrà qui haurà fet sevici", que vol dir "pagarà qui haurà fet mal", entenent sevici o sevícia com una paraula arcaica que equival a 'mal', 'crueltat' (DCVB, IX, 894).

5 https://ca.wikipedia.org/wiki/Sibil%C2%B7la: Sibil·la (Sibylla, Σίβυλλα), deriva de Διὸς i βουλή, que voldria dir 'consell de Zeus', és un personatge de la mitologia grega i romana.

6 El text d’aquest capítol prové, bàsicament, de: Valero Martí, G.: Aquí n’hi ha per na Bet i sa mare. Origen i història de les frases fetes mallorquines. Palma: Olañeta, 2017.

7 DCVB, s.v. ‘nadal’; s.v. ‘neula’.

8 La Roqueta, n. 43, 22-10-1887, p. 4

9 Alcover, A. M.: Ses matances i ses Festes de Nadal. Palma: Moll, 1957

10 Font Poquet, M.: El Nadal a Mallorca, p. 49

11 L’Ignorància, n. 137, 21-01-1882, p. 1

12 Revista N’Alí. Andratx, desembre de 1990, p. 8

13 Vicens Vidal, F.: El Cant de la Sibil·la a Mallorca. Palma: Documenta Balear, 2012, p. 27.