Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 899
El polifacètic autor acaba de publicar una nova novel·la, Mirant el silenci, esperada pels seus fidels lectors.





"De relats de ficció és el meu primer relat llarg. Si hagués escrit deu novel·les t’hauria dit «escric d’aquesta manera», però no. Jo allò que vull és que el que escric sigui creïble. Soc molt poc afeccionat a la ciència-ficció, jo vull que la gent pensi que allò que llegeix podria haver passat".







 

Parlar amb en Jaume Fuster és un regal per la paraula, perquè el seu verb està carregat de l’embat estival que t’acaricia en temps de xafogor. Per ventura no és el gran Jaume Fuster, l’altre gran, el de la novel·la De mica en mica s’omple la pica, però ara per ara i amb la nova publicació que duu entre mans, Mirant el silenci, se li apropa. Tot i que en Jaume nostre és diferent, perquè hom pot pensar en un esperit cansat de tant d’escriure, de tant de pintar, de tant de viure, però és al contrari. De vegades, m’adono que no hi ha un esperit més vitenc que el d’en Jaume, a més d’hospitalari, cortès i decidit. Ara es proposa fer de l’art un passatemps per compartir amb els amics, gens professional, però el nivell de les seves novel·les és digne de ser dins del Club dels novel·listes. Parlam amb ell…

Cap Vermell: Albopàs de n’Alexandre Ballester, Acrollam d’en Biel Mesquida..., és Sant Andreu el teu poble simbòlic? Guarda alguna relació amb la Sant Andreu Jazz Band?
Jaume Fuster: Jo diria que és un poble molt proper a la realitat tot i ser un poble de ficció. Hi ha hagut gent que m’ha dit «Per què no hi poses el nom real?». Però com que és una novel·la de ficció, sembla que no hi ha d’haver elements reals, tot i que hi haurà molta de gent que s’hi sentirà identificada. I no té res a veure en absolut amb la Sant Andreu Jazz Band, tot i que en soc un fan. El nom de Sant Andreu ja va començar amb un relat curt amb el qual vaig guanyar el Ploma de ferro, que es titulava La vila de la felicitat. És el nom imaginari d’un poble real.

CV: En alguns dels teus diàlegs mescles el català i el castellà. Quin efecte vols aconseguir?
JF: Apropar-me el més que pugui als personatges reals i al que jo he viscut. És a dir, els primers forasters que arribaren als anys 40 o 50 s’adaptaren de seguida. Quin remei! La meva mare xerrava el castellà amb dificultats, com molta altra gent de la seva generació que no havia estat escolaritzada i a penes sabia xerrar el castellà. La mica de castellà que sabien era d’escoltar la ràdio o del cinema. Aleshores la gent mesclava. Record la padrina d’en Pep Roig, la senyora Elena Méndez, arribada de Múrcia, que parlava una paraula en castellà i una altra en mallorquí. Ha estat una realitat sociològica. La gent s’expressava així, perquè no en sabia més. Aquest poti poti era molt real, jo l’he viscut.

CV: Creus que novel·listes com na Maria Antònia Oliver o en Manuel de Pedrolo s’apropen més a la teva novel·lística o més la novel·la dels Països nòrdics?
JF: Jo diria que els primers, entre d’altres coses perquè la novel·la nòrdica l’he llegida poc i no ha exercit cap influència sobre la meva obra. Si jo hagués de dir a quin gènere pertany tampoc no ho sé, exactament. És que tampoc no hi ha cap intenció de fer una novel·la amb tots els ingredients de la negra. No, el que vaig fer era escriure per escriure. De relats de ficció és el meu primer relat llarg.
Si hagués escrit deu novel·les t’hauria dit «escric d’aquesta manera», però no. Jo allò que vull és que el que escric sigui creïble. Soc molt poc afeccionat a la ciència-ficció, jo vull que la gent pensi que allò que llegeix podria haver passat.

CV: Creus que el tema de la guerra civil a la literatura ja cansa? S’hauria de rompre una llança a favor d’aquest tema?
JF: Evidentment, en el llibre la guerra civil hi sura i és un dels elements on s’assenta l’espai del relat, però tampoc hi ha cap pretensió de fer-ne “el tema”. No m'interessa tant saber si els personatges eren de dretes o d’esquerres ni carregar les tintes contra uns o altres. M’interessa més descriure la gent per com eren, voldria identificar la psicologia dels personatges, però és inevitable que si parles d’una època, (aquest llibre comença a principis del segle XX i acaba devers el 1970, quan un dels personatges torna a Sant Andreu), hi hagi aquesta relació. El context hi és, perquè no el pots obviar.

CV: En el llibre també parles d’immigració. Què pretens contar?
JF: Celistre el vaig començar pensant que seria un relat de ficció, però em sortien tants d’elements reals que em vaig adonar que no podia ser. La intenció va ser que per a aquesta novel·la Celistre fou el teló de fons, amb les estructures econòmiques, socials i polítiques que s'hi descriuen. El mateix relat em va portar per on va voler, per més que hi havia una idea preconcebuda. La història ha anat voltant per la mateixa banda per on m’ha portat. La immigració és un fet eminent i ens afecta, nosaltres naixérem a un lloc i morirem al mateix lloc o per ventura a un altre. Hi ha hagut generacions de mallorquins que han necessitat guanyar-se la vida a fora de l'illa. Sabem d’alguns que tornaren amb les butxaques plenes, d’altres no en sabem acabaren. Però bé, anant a Son Moll hi ha cases d'”americans” que tornaren amb doblers. Per cert, a la novel·la, l’únic nom real que hi apareix és el d'un empresari català afincat a Uruguai. Els altres noms estan endiumenjats, tot i que alguns són identificables. Havia de mostrar amb qui tractaven a Amèrica alguns dels protagonistes, vaig investigar i vaig trobar aquest empresari, que sembla que era molt bona persona i es movia dins uns valors ètics, vaig posar-hi el seu nom vertader i el de l’empresa. La gent d’aquí que llegeixi el llibre per ventura no sabrà de qui parlam, però ves a saber si alguns parents seus, en el cas poc probable que el llegissin, sí que el reconeixerien.

 

CV: Antoni Serra deia que és molt difícil trobar novel·les on no hi aparegui gens de violència. Per què et decideixes a escriure una novel·la on també hi ha sang i fetge, quan en altres ocasions has demostrat una altra sensibilitat literària?
JF: Tampoc no ho sabria dir. De totes maneres penses «ara faré un relat de ficció» i aquest és un element que dona molt de joc, que es presta a que la gent s’engresqui, i que els personatges girin entorn a un fet obscur t’atrapa. També el fet que el llibre comenci amb un respons habitual de les exèquies corpore insepulto és per no enganyar a ningú, jo l’he cantat moltes vegades (canta); abans el mort passava per l’església. Vaig pensar que si hi hagués un mort podria un element al voltant del qual tota la resta anàs bé. Si hagués estat un novel·lista amb bagatge, per ventura no hauria importat arribar a això. Per ventura m’ha influït en Jaume Cabrer, que té un parell de contes curts amb mala bava i mala llet.


CV: Aquest nou llibre ve a ésser una represa de Celistre?

JF: No és una represa. Després d’haver escrit Celistre, algú a qui havia agradat, concretament en Llucià Rinyon, em va dir «ara has d’escriure la novel·la de Celistre». Celistre és el marc, però aquí donant llandera a la imaginació i fent veure que tot és fictici. M'apresso a dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència (rialles).


CV: Com duus el tema de la presentació? Quines expectatives tens?

JF: La presentació vull que sigui austera i seguint un poc el consell de Pere Joan Tous, a part del que em pugui demanar en Miquel Piris, la meva intervenció consistirà a llegir dues pàgines del llibre, perquè la gent en tengui un tast i es faci una idea del to, perquè en realitat el protagonista és el llibre. A mi, com a lector, no m’importa si en Jaume Cabrer té mal de queixal o ha dinat de peix, és igual, a mi el que m’interessa és el que ell ha escrit. En conseqüència, la meva intervenció anirà per aquí. Hem demanat que totes siguin intervencions breus. No en vull fer un espectacle. En Miquel Piris havia insinuat de fer una mica de muntatge, però a mi m’incomodava molt la idea.

CV: T’has distanciat de Capdepera intencionadament, al llibre?
JF: No hi surt Capdepera, ni Cala Rajada... Hi surt Alcúdia, surt Palma, surt Artà..., tot el que estigui defora del nostre municipi. És el tall. Ho faig intencionadament. Sant Andreu es manté relacionat amb el que l'envolta, amb la resta de Mallorca. Quan a Sant Andreu fa mal temps, les barques se'n van a Alcúdia a cercar redòs. En el llibre, van Alcúdia a cercar un patró i el troben allà.

CV: És així que maneres tries Mallorca...
JF: Sí, perquè entre altres coses vull que es vegi el que era i el que és. Conec més aquesta part de Mallorca, el boom del turisme, tot amb el que sentimentalment estic relacionat.

CV: Tornarem a llegir poesia d’en Jaume Fuster?
JF: En tenc (rialles), però em prenc les coses amb molta de calma, en aquest nivell. Entre Celistre i Mirant el silenci han passat dos anys. Avui m’ha cridat l’Última Hora i m’han demanat, «has estat dos anys per escriure-la?». Ara m’ho agaf amb bones. Si escrivís cada dia, amb aquest temps hauria tengut temps d'escriure la Bíblia. No tenc fretura, ja veurem si ve bé, si allò que tenc estotjat pens que val la pena..., entre altres coses perquè no sóc un professional. Inclús tenc començada una possible tercera part del cicle de Celistre, però encara no em fa el pes. Un escriptor professional es veu obligat a escriure una novel·la cada cert temps, però no és el meu cas. Ja ho veurem. O sí o no..., o potser.

CV: En el teu llibre parles de les Amèriques? Hi ha cert neguit per la fugida dels familiars?
JF: No, no m’inquieta gens. En un moment donat vaig pensar que em donaria joc a la novel·la un «americano» que fes les Amèriques, entre altres coses perquè formen part del nostre passat immediat. Em va agradar molt documentar-me sobre com era Uruguai, a principis del segle XX, els costums, la música... Per ventura em vaig passar dos o tres mesos cercant i em va agradar. Abans te n’havies d’anar a la biblioteca i cercar llibres, avui en dia tenim moltes fonts documentals, moltes eines de consulta al nostre abast. Per a mi va ser un dels moments més divertits: cercar l’ànima riuplatenca, els tangos...

CV: Per acabar: escrius per boca de personatges que no saben escriure. Les faltes d’ortografia són freqüents, amb quina intenció ho fas?

JF: Com ja he dit, vull que els personatges s’acostin tant com sigui possible a la realitat, en Jeroni Fiol que se'n va anar a Amèrica era un pagès que havia anat a escola, que sabia llegir i escriure, però amb limitacions. Allà va millorar molt la seva formació, s’aficiona a la lectura, torna intel·lectualment amb molta més consistència que no se n’havia anat. Però al principi, quan escriu té les seves faltes, jo no podia fer escriure un pagès de Mallorca amb un castellà perfecte, no hauria estat versemblant.

CV: Moltes gràcies, Jaume i bona sort!

 

 

 

 

Joan Cabalgante Guasp