Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 3328

   "A les

  properes

  olimpíades

  hi aniré

  sí o sí."






Claudia Troppa (Capdepera, 1985).
Té 23 anys, atleta i velocista. És record de Balears de 60 m, 60 m tanques, 100 m i 100 m tanques femení. Fa cinc anys que està enrolada al Club Terra i Mar de València, subcampió d’Europa femení els darrers anys i campió d’Espanya femení des de fa molts d’anys. Ha aconseguit més de 10 campionats absoluts d’Espanya entre les diverses modalitats en què participa. Ha quedat a dues centèsimes de segon d’anar a les olimpíades de Pequin en el 4x100.


Acaba d’arribar a Capdepera de vacacions i s’alegra de concedir-nos una llarga entrevista perquè tothom conegui una mica millor la que sens dubte és la millor atleta de les Balears de tots els temps.  L’entrevista ens permet reconèixer, rere una jove tímida i empegueïdora, una gran professional, amb uns criteris i objectius molt clars. Esperam que aquesta entrevista introdueixi els nostres lectors en el món de l’atletisme i de l’alta competició, d’igual manera que ho ha fet amb nosaltres. 
 





- La gent de Capdepera sap qui és Claudia Troppa, però ens agradaria repassar la teva trajectòria. Quin és el teu itinerari esportiu? On començares, amb qui, com?


- Aquí, a l’escola de S’Alzinar, amb en Xisco Campins i n’Ani Muñoz, que eren els meus professors d’Educació Física i també els professors de les activitats extraescolars que es feien d’iniciació a l’atletisme, molt abans de fer-se la pista d’atletisme. Amb un grup d’amigues ens apuntàrem i m’agradà. Llavors, ja als 14 anys, vaig passar a pista i em va començar a entrenar en Biel Gili, al segon any d’infantil. Vaig guanyar el campionat de Balears i l’any següent vaig quedar tercera al Campionat d’Espanya cadet. Fins als 18 anys vaig entrenar amb en Biel Gili, amb molta disciplina. Als 18 anys, acordàrem que per seguir progressant havia de sortir fora i dedicar-m’hi en cos i ànima. Vaig poder entrar al Club Terra i Mar deValència, on hi som fa 5 anys.


- Els teus inicis van lligats a Sandra Yaw, a les notícies de campionats sempre éreu vosaltres dues les que destacàveu...


- Sí, ella va destacar més aviat que jo, però les lesions i altres qüestions han fet que no hagi pogut seguir. L’esport d’alta competició és molt dur, molta gent queda pel camí. En sofrir una lesió tens molt de mal, és com estar malalt. I llavors és molt dur tornar a recuperar-te i tornar al nivell on eres. I encara ho és més si penses que pots tornar-te a lesionar.


- I a tu, t’han respectat les lesions, fins ara?


- Sí, jo estic molt contenta de la meva progressió, sempre he anat millorant les marques personals, llevat d’enguany. Dia 5 de gener vaig sofrir una trencament fibril·lar als isquiotibials. Pensava que no podria competir i al febrer vaig guanyar el campionat d’Espanya. Ara, a finals de maig, vaig tenir una mica d’anèmia, falta de ferro, i em marejava. Em va costar molt competir en els campionats de Tenerife. Així que tot i no haver fet grans marques personals, he tengut alguns èxits.


- I aprofundint dins l’atletisme, com és que tries les curses de velocitat, els 100 metres, les tanques? Unes disciplines on tot es decideix en dècimes o centèsimes de segon.


  - Bé, això en primer lloc  ve donat per la tipologia de l’atleta, si ets prima i alta el més probable és que siguis ràpida i àgil; de moviments explosius. També aquí hi caben els salts d’alçada i d’allargada. Jo en principi vaig fer una mica de tot, fins hi tot llançament de pes. Però es veu clarament on destaques, no cal que et facin cap prova biomètrica. Llavors l’aspecte físic es complementa amb el motivacional. Ho has de fer perfecte, no pots tenir cap errada, ni en la sortida, ni en cap tanca..., és molta tensió i l’has de saber controlar. A la cursa s´hi concentra la feina de tot l’any. Per exemple, quan vaig guanyar, pel febrer, els 60 metres, na Josephine Onya va tenir una mala sortida i ja no va poder recuperar. I jo, mig lesionada, vaig poder guanyar.


- L’aspecte mental és molt important. Ahir llegia un comentari sobre en Phelps, el nedador amb més medalles, que deien que era millor sobretot pel poder mental que té superior a la resta. 


- Sí, a l’hora de la competició, el cap ho és tot. Has d’haver entrenat i automatitzat uns moviments, però la pressió del moment sols s’administra amb cap. Vos posaré un exemple, a Tenerife, als Campionats d’Espanya, la darrera jornada jo estava malament per mor de l’anèmia. Havia fet cinquena el dia abans als 100 m., el cos em demanava no córrer, no em volia aixecar del llit. Però l’entrenador em va dir que ho havia de fer i em vaig sobreposar mentalment i vaig aconseguir el bronze. Si no tens fortalesa mental, no pots sobreposar-te a les circumstàncies.


- Per cert, a quan vàreu quedar d’anar als Jocs Olímpics?


- A dues centèsimes de segon. Res. Jo dic que no passa res, som jove, me queden dos Jocs Olímpics més. Però fa ràbia i sap greu. A la cursa de relleus, les dues darreres oportunitats que tenguérem, hi ha haver molt de vent i això condiciona molt.



- Una velocista pot mantenir-se a l’elit mundial durant tants d’anys? O pot ser que passis als  200 o 400 m?


- Abans era així, però ha canviat. Ara una velocista pot arribar als 30-32 anys, si no hi ha lesions greus, pel tipus d’entrenament i preparació específica que tenim. La diferència entre la velocitat i el fons és d’impacte. El cos de les velocistes pateix molt més, per aquesta raó les velocistes es retiren a més edat. De totes maneres s’ha de tenir molt de coratge. Pel que fa a les properes olimpíades hi aniré sí o sí. A les següents dependrà de les circumstàncies, però a Londres 2012 hi arribaré amb 27 anys. Estadísticament i científicament, dels 25 als 28 anys és l’edat perfecta en tanques.



- I pel que fa a la relació amb les companyes d’equip, amb les quals després, a l’hora de la competició, sou rivals, hi ha bon ambient?


- Sí, sobretot som companyes, ens dedicam al mateix i ens ajudam en tot el que podem. Pensau que amb el Terra i Mar a més de ser cada any el club campió d’Espanya d’atletisme femení, som subcampions d’Europa. Les quatre velocistes millors d’Espanya som d’aquest club. En una comparació futbolística, cada any jugaríem la final de la Champions. Són moltes hores d’aeroport, trasllats, hotels..., hi ha d’haver bona relació a la força. També hi fa molt l’entrenador, en Rafel Blanquer, un dels millors. Ara bé, quan entres a la pista per competir, només mires per lo teu. Ets tu contra tothom.


- Per estar a aquest mon, necessites ajuts...


Sí, tenc una beca de la Federació Espanyola, un ajut de l’entitat Illesport del Govern de les Illes Balears, i el febrer vaig signar un conveni amb l’Ajntament de Capdepera. Estic contenta, no em puc queixar.


- Com és la vida d'una esportista professional?


Molt rutinària i avorrida:

8,30 -9 aixecar-se

11-13 entrenament

13,30 dinar i sesta

17,30- 20,30 entrenament

21 dutxa-sopar

(i si tens una mica de força, una estona de tele) i a dormir


Llavors, de gener a març tens la temporada de pista coberta, i de maig a agost la temporada a l’aire lliure, en què cada cap de setmana tens competició.


- Es pot fer turisme quan competeixes a nivell internacional?


- Molt poc, jo dic que conec tots els aeropots de memòria, però les ciutats molt poc. Estàs pel que estàs, per bé que  sempre vas a fer una volta tot i que sigui pels voltants de l’hotel.


- Tens temps per a estudiar o llegir? Què fas en el temps lliure?


- Els que estudien tenen un entrenament més fluix, però si te dediques professionalment a l’atletisme no tens temps per res més.  
 



- De tot aquest món de l’alta competició, què es el que més et costa, el que dus pitjor?


- Renunciar moltes vegades a sortir a sopar. A mi m’agraden molt els dolços, els gelats, i t’has de saber controlar. Un gram més és un gram que et frena a l’hora de competir i és donar avantatges a les altres. També el fet de viure fora de Mallorca i no poder venir quan jo vull ho duc malament. Per això aquest darrer any alternava dues setmanes aquí i dues a València.


- De que gaudeixes més?


- De la competició, de la tensió, dels nirvis previs...


- Tens algun ritual a l'hora de córrer?


- Jo sempre dic que no sóc supersticiosa, però em don compte que sempre faig les mateixes coses a l’hora de córrer. Una cosa és que no puc dur res, cap polsera, anell, res. L’altra és que m’agrada molt competir anant maquillada. Sí, me maquill abans de sortir. Per mi és una manera d’intimidar les rivals. Així em sent més agressiva. 


- Què t'ha ensenyat l'atletisme?


- M’ha fet madurar molt, de petita ja vaig començar a viatjar, a tenir més independència, a conèixer altres maneres fe fer les coses, altres punts de vista... Ser esportista et dóna una visió diferent de la vida.


- El dopatge tothom el rebutja, però hi és. Què n’opines?


- És fer trampes. Les sancions de dos anys són ridícules,  haurien de ser de per vida. A mi em fan cada any entre 15 i 20 controls a casa, sense avisar,  a més dels que et fan després de cada carrera. Cada vegada que troben un esportista dopat, s’estén el dubte entre tots. Si hi ha unes normes s’han de complir, encara que siguin una mica ridícules: un Frenadol, el cafè o dos Red Bull’s poden fer que donis positiu a un control, però t’ajuda a millorar?
 

foto del darrer campionat d'Espanya a Tenerife 2008

-Ara, abans d’acabar, ens agradaria fer-te algunes preguntes curtes, més de tipus personal:

El tret principal del teu carácter:

- Sóc alegre.


El principal defecte

Puc semblar una mica “borde”, però és perquè síc una mica tímida.


L’afició favorita

Passejar amb el ca.


El teu somni de felicitat

Anar als Jocs Olímpics.


Sols anar-hi o guanyar medalles? Recordes el que hem dit de la ment?

Sí, d’acord, guanyar alguna medalla, però sols anar-hi ara mateix ja seria un somni.


Quina seria la teva pitjor desgràcia?

Tenir una lesió i que m’impedís poder seguir a l’atletisme.


El que més detestes

La injustícia.


Quin do t’agradaria tenir?

Saber volar.


Com t’agradaria morir?

De vella


L’estat actual del teu ànim

Molt alt. Estic de vacacions.



El teu lema

Sense risc no hi ha diversió.


La qualitat que més aprecies en l’ésser humà (home o dona)

La sinceritat, l’amabilitat.


Herois o personatges de la vida real que admiris

Angelina Jolie.


Algun personatge històric que admiris

Teresa de Calcuta.


Artista, pintor, music, escriptor que t’agradi
Kandinski. Faig puzles dels seus quadres i són molts difícils, però m’agraden molt pel fet que siguin difícils.


Lloc on t’agradaria viure

Mallorca, de fet acabaré venint a viure aquí.


Color preferit

El rosa


Objecte personal que més estimes

Unes sabates que m’agraden molt.


- Has pensat què seràs en acabar la teva vida esportiva? T’agradaria continuar amb l’atletisme, entrenar?

- No, mai seria entrenadora, és sacrificar moltes coses. Jo ho he pogut comprovar i vull tenir temps per a la meva família i per a mi.


- Alguna cosa més a afegir a l’entrevista?

- Sí, dir a la gent que s’animi a fer atletisme, sobretot a les nines i als nins petits. Els agradarà molt. Aquí a Capdepera fan molt bona feina i prova d’això són els resultats. Tothom pot fer atletisme, hi ha proves per al gust de tothom.


Sí, però es trien esports més mediàtics: futbol, bàsquet, tennis...

És un error, són els pares que haurien de triar pels nins i tothom hauria de passar per l’atletisme. Si un no sap coordinar cames i braços no sabrà jugar a futbol.

Començar a treballar amb una pilota quan no saps córrer és exigir massa. Llavors vénen lesions i desencisos. De vegades t’adones que ni els futbolistes  professionals saben córrer i per això es lesionen tan sovint. 
 
Image


L’entrevista és un plaer, quedaríem parlant tota la vesprada amb ella. Ens acomiadam convençuts que la temporada 2008-2009 marcarà un punt d’inflexió en la seva carrera professional.
- Moltes gràcies. Ànim, que les lesions et respectin  i que els resultats t’acompanyin. Des de Cap  Vermell procurarem estar a l’aguait i seguir els teus resultats
.


- Gràcies a vosaltres per la feina que feis. Som lectora assídua d’aquesta revista digital. És fantàstica. I el seguiment que em feis m’ha agradat molt. 


Entre besades i compliments mutus ens acomiadam de Claudia Troppa, gran atleta i millor persona. Dia 1 de setembre se’n torna per continuar els entrenaments.  Ens deixa aquesta dedicatòria.

Sort!