En el lliurament anterior, parlava del blat i de la importància que aquest cereal ha assolit al llarg de la història en l'alimentació dels humans. Una vegada molt i transformat en farina, ens ofereix un ventall immens de possibilitats, fins a on ens dugui la nostra creativitat. Ja ho vaig dir, el pa al capdavant, però la farina ens obre també la finestra de pinte en ample a l'elaboració de pasta fresca i seca i, com no, posa a prova la nostra capacitat d'inventar les més variades formes de rebosteria i pastisseria, tant dolça com salada. 

En el poble tenim un forn de llenya, dels de tota la vida, el "Juva", dels quals sembla que a Mallorca no en queden més que tres o quatre. Recentment, a Capdepera hi han obert un despatx de fleca on duen material d'un forn crec que de Sant Llorenç. Si cercau a l'hemeroteca d'aquesta pàgina, trobareu una meravellosa entrevista que "Cap Vermell" li va fer a en Colau Nadal, fa un parell d'anys, un forner de pedra picada, insubstituïble. Per cert, i ja que ho dic, permeteu-me un aclariment. A algú molt gelós del nostre mallorquí, li cauen els anells si ha de dir fleca, perquè considera que no és una paraula nostra. Bé, per aquí tenim un llinatge ben estès, Flaquer, que no és altra cosa que la grafia dialectal de la paraula flequer, és a dir, la persona que fa i ven pa. I que consti que a mi m'és més còmode dir forner, i és el que faig habitualment. Feis-ho com trobeu. En tot cas, on volia anar a parar és al fet que els forns han anat desapareixent del poble i el futur no pinta gaire bé. Els de la meva edat hem conegut, a més del "Juva", els forns de can Matemales, de can Bloch, de l'amo en Sebastià Mengol, de ca n'Àngel, de can Caselles, d'en Pep Terrassa, de can Miquel Melis Pagès..., i potser me'n deix algun. I, d'al·lot, record perfectament com a ca la padrina Maria, o a sa Mesquida, amb la meva padrineta, també pastaven i feien el seu propi pa. Avui, bona part del pa que menjam és "prefabricat", per dir-ho d'alguna manera, amb un procés d'elaboració sense el llevat tradicional. Pa industrial, vaja. 

No sé quin pa menjau, a ca vostra. Nosaltres som del pa "moreno", però l'oferta, sigui el pa de tota la vida o aquests productes moderns que podem trobar als supermercats, és força variada, una mica fàtua, un punt esnob. Des dels dits panets d'oli, passant pels llonguets (que a Palma s'han fet seus i que era el pa que ens donaven en el quarter quan feia el servei militar) , o per les magranetes, i arribant a les barres, podem trobar pa de xeixa (una farina autòctona de Mallorca), pa integral, pa amb llavors (sèsam, pipes de gira-sol i de carabassa...), i tot quant volgueu. A Mallorca som de menjar pa amb coses, amb formatge, sobrassada, camaiot, botifarró i embotits de tota casta, i, sobretot, som de menjar pa amb oli. Ai, el pa amb oli!, aquest es mereix un tractat a part. Ja en parlarem.


Fideus secs

Avui, però, sense sortir del tema del blat, vull acabar aquest capítol parlant d'una de les formes de pasta més populars entre nosaltres: els fideus. Fideus, dic, res d'espagueti. I no seré exhaustiu, ni em referiré a maneres prou populars de cuinar aquest element, però no per aquesta contrada nostra, com els fideus de marjal o els fideus de vermar. Simplement, fent memòria, enumeraré algunes de les presentacions que he vist fer per ca nostra o que faig jo mateix. Si els feim amb brou, se m'acuden els fideus amb conill, amb costella de porc i verdura, amb verdura tota sola i, a vorera de mar, una amplíssima varietat de possibilitats: amb rajada, amb gató, amb llampuga, amb mussola, amb escamarlans, amb marisc variat (segons les nostres possibilitats)... Totes aquestes són variants que també es poden fer en sec, naturalment, i tant d'una manera com de l'altra, un bon brou de morralla i un sofregit de sípia ho acaben de confitar. Dies enrere, vaig fer una mena d'enquesta entre els amics tertulians dels matins, sobre quins eren els seus fideus preferits, i va guanyar això que ara anomenam fideuà, que no és altra cosa que fideus secs de marisc i que tots segurament feis a ca vostra. En segon lloc quedà la mateixa varietat, però amb brou. Els dos únics fills de pescador de la taulada ens decantàrem pels fideus amb rajada. Tots són bons. 

Sí, tenc olla a foc mentre acab aquestes retxes, cosa que faig habitualment, perquè l'olor que m'arriba dels fogons m'acaba d'inspìrar. I avui faig fideus, clar. Fideus de refusos, de cercar per la gelera i el congelador a veure que hi trob: dues escapcions de conill, un parell de trossos de costella de porc, una mica de pollastre, dues carxofes, quatre xítxeros, uns quants brots de col-i-flor i una carmanyola de brou de carn congelat. I au, ja ho tenim tot. El clàssic sofregit, la carn primer, i els fideus ben rossejats, fins que comencen a canviar de color. Finalment el brou, només el necessari perquè no en quedi gens. I llest. 

En feis, per ca vostra, d'aquests? Segur que sí.


Jaume Fuster Alzina